Entrevista

Patrick Farbiaz Coautor del llibre ‘Contra Valls’

“A Valls l’han fet fora de França”

DESCONFIANÇA
“Cal desconfiar de Valls perquè sempre té un doble llenguatge. Et dirà que està a favor de la democràcia, però al mateix temps utilitzarà sistemàticament la repressió”
NEOCONSERVADOR
“Valls es presenta com a pretesament transversal, però fonamentalment és de dretes i més concretament neoconservador”
DESCONCERT
“El confusionisme porta cap a la deriva. Durant molts anys, Manuel Valls anava dient que el socialisme s’havia acabat”

Ens trobem a la terrassa de la llibreria Laie, al carrer Pau Claris de Barcelona. Ens espera Patrick Farbiaz, que es troba al nostre país per presentar la traducció al català l’assaig Contra Valls, un llibre de combat i reflexió sobre la crisi de l’esquerra, escrit conjuntament amb Noël Mamère. Ambdós són bons coneixedors del candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona i dos activistes d’Els Verds. El primer ha dirigit les relacions internacionals d’aquest partit, mentre que el segon ha estat diputat de l’Assemblea Nacional durant vint anys.

El primer que vol aclarir Farbiaz és que “si Valls ha marxat de França és perquè l’han fet fora els francesos; perquè tota l’esquerra l’havia rebutjat i estava marginat per Macron i, per tant, es va trobar despullat”. En tot cas, no deixa de sorprendre que hagi passat, en pocs mesos, d’aspirar a presidir la República Francesa a lluitar per l’alcaldia de Barcelona. A parer de Farbiaz, aquest salt s’explica perquè “es tracta d’un aventurer”. Li demanem que ens el presenti als electors i no dubta a qualificar-lo com a “bonapartista”, en el sentit de formar part del grup de polítics que es creuen “per sobre dels partits, que es presenten com a pretesament transversals”. Malgrat tot, adverteix que fonamental és de dretes i més concretament “neoconservador”. A parer seu, Valls es considera “el representant de l’Estat contra qualsevol sobirania popular, i tot i que ha ha venut un discurs pretesament republicà durant molt anys, ara fa exactament el mateix, però amb la monarquia, perquè ell considera que el que està per damunt de tot és l’estat nació, ja sigui francès o espanyol; la forma de govern, en el fons, li és indiferent”. Farbiaz reconeix que tot i venir d’una revolució “l’estat nació francès ha destruït les llengües i les cultures nacionals, però en el cas espanyol mai ha estat unit”: “Sigui com sigui, per ell tot el que no passa pel motlle de l’estat nació s’ha de sotmetre. No hi ha concessió possible.” En tot cas, li preguntem sobre quin és el motiu pel qual Manuel Valls ha escollit Barcelona com a propera estació, més enllà dels seus vincles familiars: “Crec que està repetint el que va fer a França, perquè al si de l’esquerra francesa ell va defensar una nació unida i indivisible i ho va defensar contra els corsos, contra els musulmans i contra els gitanos romanesos, i ara ho està repetint contra els catalans.” Tot i això, també s’afanya a puntualitzar que “Barcelona no és la seva darrera estació”: desconfii“Ell no té límits. Si no triomfa a Barcelona, potser intentarà anar cap a Madrid, però si el poble català li barra el pas, potser li resultarà difícil arribar a Madrid perquè no tindrà legitimitat. Les eleccions municipals són molt importants per aturar una persona que ha fet molt mal a França.”

LA CRISI DE L’ESQUERRA

El llibre també és, tal com recorda Josep Ramoneda en el pròleg de l’edició catalana, una reflexió sobre la crisi de l’esquerra. En paraules del periodista i filòsof, a través de la figura de Manuel Valls, els dos autors del llibre “reconstrueixen la crisi i l’evolució d’una esquerra que no troba el lloc en un món en gran mutació i culminen un procés de desarrelament ideològic i social que va començar quan Tony Blair i companyia van assumir el consens de Washington i la socialdemocràcia es va descafeïnar fins a fer-se irrecognoscible”. En el llibre es reconstrueix el procés de desconstrucció de l’esquerra neoconservadora: “La fi d’aquest model es manifesta amb l’aparició de la mundialització econòmica i social, el sorgiment de la revolució digital i la crisi climàtica i ecològica que vivim; i el problema de fons ha estat que la socialdemocràcia no ha analitzat aquests tres aspectes quan calia, ha viscut encallada en els anys setanta i ha perdut progressivament totes les seves bases, des dels obrers fins a les classes mitjanes.” Preguntem a Patrick Farbiaz si és aquesta desorientació la que explica l’emergència d’un personatge com Manuel Valls, i el militant ecologista es remunta a la crisi dels anys trenta, quan hi havia un sentiment “de declivi, de por a la guerra, de por a la immigració, que aleshores eren els jueus”: “En aquell moment hi va haver una part de l’esquerra que va derivar cap al feixisme, amb un cas semblant al de Manuel Valls com ara Marcel Déat, que va passar progressivament del partit socialista al Rassemblement National Populaire.” Matisa que no vol comparar el candidat de Ciutadans amb el feixisme, però adverteix que “el confusionisme porta cap a la deriva”: “Durant molt anys, Manuel Valls anava dient que el socialisme s’havia acabat, que calia replantejar-se la manera com es consideraven els immigrants, la jornada de les 35 hores, ell mateix va instal·lar càmeres per tot arreu quan era alcalde... En definitiva, ho va fer tot perquè l’esquerra evolucionés cap a la dreta. En ciència política s’anomena triangulació. Recuperem temes i debats de l’adversari i ens els apropiem. Valls va arribar a l’extrem de reclamar, abans de ser ministre, que el partit socialista canviés de nom.”

En el pròleg del llibre, Josep Ramoneda recorda el missatge que va rebre d’un amic francès el dia que Manuel Valls va anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona i que deia: “Propera etapa, Andorra.”En el cas de Farbiaz, li preguntem sobre el seu destí polític; i, més concretament, pel que va pensar quan va tenir coneixement que Manuel Valls havia escollit Ciutadans com a plataforma d’aterratge. Reconeix que no es va sorprendre perquè “si bé es va voler donar la imatge de Ciutadans com un partit centrista, ciutadanista, en realitat havia nascut contra el moviment català”: “Manuel Valls ho sabia i, per tant, estava totalment en línia amb les seves conviccions que l’Estat ha d’estar per damunt de tot. Coincideix plenament amb el seu discurs i amb el de Macron en el sentit d’afirmar que no són ni de dretes ni d’esquerres i que ells estan per damunt d’aquest debat. Napoleó és el seu partit, coincideix plenament amb el seu ADN.”

En el llibre es recorden algunes anècdotes sucoses que ens ajuden a atendre el personatge. En aquest sentit, Patrick Farbiaz explica un enfrontament físic entre Valls i Macron després que el segon qüestionés la gestió econòmica del primer. L’incident, que va tenir com a escenari l’Assemblea Nacional, no va ser captat per les càmeres de televisió, però en va donar compte profusament la ministra Ségolène Royal, que va sentir com Manuel Valls insultava Macron dient-li: “El teu penis què? També està a mig pal.” L’anècdota mostra, a parer de Farbiaz, la personalitat violenta de Valls, que no para d’insultar la gent, fins i tot els seus col·laboradors polítics.” A banda d’aquest tret, demanem a Farbiaz que presenti breument Manuel Valls als electors catalans, que ens en faci un retrat. Ens el descriu com “una persona de qui s’ha de desconfiar perquè sempre té un doble llenguatge”. “Ell et dirà que està a favor de la democràcia, però al mateix temps utilitzarà de manera sistemàtica la repressió per combatre els seus adversaris polítics. També dirà que està a favor dels treballadors, però és el mateix que a França va desmantellar l’estatut dels treballadors.”

Patrick Farbiaz també afegeix que Valls “és una persona que torna histèrica la política, l’excita i atia constantment la crispació”: “Aprofita qualsevol succés per convertir-lo en conflicte i després acusa els intel·lectuals d’intentar entendre els fets. Per exemple, després de l’onada d’atemptats a França es va dirigir als intel·lectuals i els va dir que comprendre és excusar. Els sociòlegs, els historiadors i els politòlegs es van quedar de pedra davant aquestes paraules.” Arribats a aquest punt, es refereix al cas català i afirma: “Manuel Valls ha substituït els gitanos romanesos pels independentistes catalans. La seva idea és trobar un enemic i colpejar sense parar. Per això recomano a la gent que desconfiï d’ell.”

Un llibre de combat

Els dos autors del llibre, Nöel Mamère i Patrick Farbiaz, tenen una trajectòria vinculada al partit Els Verds. Mamère ha estat diputat de l’Assemblea Nacional durant vint anys, i el 2002 fins i tot va aspirar a la presidència de la República Francesa. Per la seva banda, Farbiaz ha compartit militància política, si bé com a responsable de les relacions internacionals d’Els Verds, un càrrec que li ha permès prendre contacte amb polítics catalans com Raül Romeva i Oriol Junqueras en el període en què tots dos eren al Parlament europeu. Els dos autors del llibre han dut a terme una incansable tasca de reflexió i divulgació sobre la manipulació dels mitjans i l’evolució neoconservadora a Europa, amb un munt d’articles d’opinió i molts llibres conjunts. El seu darrer llibre, Contra Valls, es va publicar a França el 2016 amb el títol Contre Valls: réponse aux néoconservateurs, una crítica contundent a l’ex-primer ministre francès feta des de l’esquerra. La traducció catalana inclou dos capítols finals sobre l’aterratge de Valls a la política barcelonina i un pròleg de Josep Ramoneda en què destaca el paper de l’ex-primer ministre francès com a “prototip de l’evolució “il·liberal” i antisocial d’una part del socialisme”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)