“Èxit educatiu no és només bones notes”

MERCÈ MIRA­LLES

mmi­ra­lles@​lrp.​cat

El dia que fem aquesta entre­vista, Juanma Martín, direc­tor de la seu Besòs - la Mina del Casal dels Infants, acaba de tor­nar del Mar­roc. Ha anat a conèixer, in situ, quin és l’entorn dels menors no acom­pa­nyats que arri­ben a casa nos­tra. “He tre­ba­llat molt temps amb població magri­bina i no hi havia anat mai.” Tot i que hi ha per­so­nes del Casal dels Infants tre­ba­llant a Tànger i a Casa­blanca, volia tenir l’experiència directa. La seva pri­mera con­clusió és que les raons que fan que les per­so­nes fugin de casa i bus­quin fora on esta­blir-se no són con­jun­tu­rals, són estruc­tu­rals. “És mun­dial. I entens que les per­so­nes diguin prou...” Quan ho veu, amb tanta clare­dat, sent impotència? “Impotència? No! És acla­pa­ra­dor, però la nos­tra tasca és molt con­creta, d’atenció al nen. Al cap i a la fi, el que volem és que el nano, quan arribi aquí, ho faci en les millors con­di­ci­ons pos­si­bles i que se’n surti bé i tan ràpida­ment com es pugui.”

Abans d’entrar al casal, ens plan­tem a la ram­bla de la Mina. És llarga i àmplia. Tenia vocació de con­nec­tar la Mina i el món, però tot i que és una bona hora per veure-hi algú, pels volts de les cinc de la tarda, no hi ha ni una ànima. Sovint es veuen car­tells que par­len de pro­jec­tes de trans­for­mació a la Mina. És cons­tant. Sem­pre hi ha alguna o altra ini­ci­a­tiva en marxa. El cas és que fa gai­rebé cin­quanta anys que es va deci­dir que aquí, a la Mina, es reu­bi­ca­rien els habi­tants de dife­rents nuclis de bar­ra­ques de Bar­ce­lona. La dita entre tots la van matar i ella sola es va morir bé podria exem­pli­fi­car la situ­ació i la càrrega que duen els veïns. Es va bus­car un racó per als mals endreços i després, cada vegada que s’obre la porta, es fa cara de sor­presa i es fa el propòsit públic de can­viar les coses. Però, com i què? Pas­sem pel cos­tat d’uns con­te­ni­dors de reco­llida selec­tiva de la brossa. No fa tant, que hi són. Ens explica Martín que algú va dir, al seu moment, que quin sen­tit tenia posar-los, que no es farien ser­vir, a la Mina. Sense comen­ta­ris.

Martín, com en el cas del Mar­roc i dels menors no acom­pa­nyats, es plan­teja la neces­si­tat de conèixer la rea­li­tat, tre­pit­jar de peus a terra. Com és tre­ba­llar a la Mina? “És molt impor­tant pre­sen­tar el con­cepte de quo­ti­di­a­ni­tat. Què és tenir un con­text més o menys afa­vo­ri­dor i viure aquesta quo­ti­di­a­ni­tat. Un con­text més com­pli­cat que d’altres i con­ti­nuar cons­truint un objec­tiu i seguir tre­ba­llant en el dia a dia per asso­lir-lo... Això és el que s’ha de mos­trar.” Rei­vin­dica la quo­ti­di­a­ni­tat per no caure en els extrems: par­lar només dels casos dels joves de la Mina amb lli­cen­ci­a­tu­res uni­ver­sitàries o que­dar-se en les tris­tes infor­ma­ci­ons delic­ti­ves de les sec­ci­ons d’infor­mació poli­cial i judi­cial dels dia­ris. “Volem tre­ba­llar per poder mos­trar aquells nanos que s’esfor­cen per superar l’ESO.” Tot i que estem d’acord, que el gruix de la població el que vol és lle­var-se cada dia, anar a la feina, tenir pro­jec­tes, no es pot aca­bar de par­lar de nor­ma­li­tat quan de vega­des falta allò que és bàsic. I diu Juanma Martín: “No es pot par­lar d’igual­tat d’opor­tu­ni­tats a la lleu­gera. Hi ha un con­cepte que m’impacta. Es parla d’igual­tat d’opor­tu­ni­tats, per què no par­lem d’exclusió de l’èxit edu­ca­tiu? L’èxit edu­ca­tiu va més enllà de les bones notes. Èxit edu­ca­tiu vol dir que la per­sona esdevé ciu­tadà, és reco­ne­guda, té un nivell cul­tu­ral que li per­met ser autònoma, eman­ci­par-se i pren­dre les seves deci­si­ons... Això seria algú amb èxit edu­ca­tiu.”

I segueix par­lant de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats. “Si aquesta igual­tat d’opor­tu­ni­tats s’ha de por­tar de fora, pot­ser el que estem gene­rant és el con­cepte d’exclusió d’èxit edu­ca­tiu. Si per­pe­tuem aquesta imatge d’extrems, de molt bons o molt dolents, la pola­rit­zació, ens obli­dem del gran gruix de per­so­nes que està resi­dint al barri, que ha d’anar a altres llocs per bus­car les opor­tu­ni­tats edu­ca­ti­ves de les quals estem exclo­ent un barri sen­cer.” Juanma Martín va comen­tant els paranys que algu­nes afir­ma­ci­ons ocul­ten. “De la mateixa manera, es diu que tot el barri és absen­tista, i això no és cert, perquè hi ha mol­tes famílies que esco­la­rit­zen fora del barri perquè volen un ense­nya­ment de qua­li­tat, tot i que és el seu barri i els nens con­ti­nuen fent vida a la Mina. Però el cas és: per bus­car una opor­tu­ni­tat he de sor­tir del meu barri?” El que s’acaba dient, quan es parla de la Mina, és que el que és genial, real­ment, és poder sor­tir de la Mina. “El que es fa és excloure d’opor­tu­ni­tats reals la gent que vol viure-hi.”

Martín vol apro­fun­dir més. Per ofe­rir pos­si­bi­li­tats, can­vis, el pri­mer que cal fer és pre­gun­tar, diu. “No es poden donar recep­tes ja fetes. Seguim amb el mateix exem­ple, el de l’esco­la­rit­zació. Si els pares estan esco­la­rit­zant fora de la Mina ja tenim una pista del que volen, aques­tes per­so­nes. El que estan bus­cant, ho tenim al barri? No ho tenim? Si ho tenim, com és que els pares no ho conei­xen? I si no ho tenim, què podem fer per tenir-ho? Això és col·locar la per­sona al cen­tre i que sigui ella la que deci­deixi què vol i com ho vol.” I segueix: “Cap pare o mare, per prin­cipi, i en ter­mes gene­rals, vol res dolent per als seus fills. O és que els pares de la Mina són pit­jors que la resta? És molt impor­tant que els pre­gun­tem i que esta­blim un diàleg i després, en lloc d’eme­tre un pre­ju­dici, que ens sim­pli­fica la vida, tin­guem la capa­ci­tat de poder anar a pre­gun­tar per què està pas­sant el que passa. Pot­ser sí que tro­bem una per­sona negli­gent o dei­xada en les seves res­pon­sa­bi­li­tats, però aquesta acti­tud de pre­gun­tar ens per­metrà afi­nar molt i no aca­bar estig­ma­tit­zant una gran part de la població.”

Can­viar les tor­nes. Girar la truita. Com? “Ningú ve a per­dre’s a la Mina, i més quan és un lloc del qual només es té una foto, una imatge. Si no tens un motiu per venir a la Mina, l’única cosa que en saps és el que et mos­tren els mit­jans de comu­ni­cació. Com que els mit­jans només mos­tren allò que és noti­ci­a­ble, s’està gene­rant el pre­ju­dici de què parlàvem abans, el pre­ju­dici que està enca­se­llant una comu­ni­tat: són molt bons o són molt dolents. «Sí, bons; un o dos, no?» I si tinguéssim la foto inversa, un o dos de molt dolents i la resta bons...? Obtindríem l’efecte con­trari, no?” I al final, ja és igual l’ètnia, tant és si es tracta de gita­nos o de paios. El cas és ser de la Mina. Defi­nits tots per ser de la Mina. Ine­vi­ta­ble­ment, par­lem de la teo­ria de la pro­fe­cia auto­com­plerta: les expec­ta­ti­ves sobre aquest ter­ri­tori, més dolen­tes que bones, repe­ti­des una vegada i una altra, s’aca­ben com­plint en la rea­li­tat.

Al Casal tre­ba­llen amb un cen­te­nar de nens i joves de la Mina –a part dels d’altres ter­ri­to­ris del vol­tant–. Això vol dir aten­dre una setan­tena de famílies. “Qui porta el seus fills al Casal, si no té un interès espe­cial en el seu futur? El seu és un interès que va més enllà del «porto el meu fill per tenir-lo ocu­pat unes hores». És tenir els fills rebent un suport a l’esco­la­rit­zació, és que els pares tin­guin un acom­pa­nya­ment.”

La mateixa ubi­cació de la Mina no ho posa fàcil. Les inter­ven­ci­ons urbanísti­ques que volien faci­li­tar la mobi­li­tat no han estat tan reei­xi­des com s’espe­rava. Fal­ten espais de trànsit. Al vol­tant té infra­es­truc­tu­res de tota mena, equi­pa­ments, xarxa cir­cu­latòria, un riu... Al pai­satge urbà li falta con­tinuïtat. També a les per­so­nes. Està en marxa tenir una nova seu per al Casal dels Infants. Gua­nya­ran espai. Podran, des del rovell de l’ou del barri, la ram­bla de la Mina, par­ti­ci­par en la seva ver­te­bració.

BONS I DOLENTS

“Si per­pe­tuem aquesta imatge d’extrems, de molt bons o molt dolents, la pola­rit­zació, ens obli­dem del gran gruix de per­so­nes que està resi­dint al barri”

LA MINA

“Ningú ve a per­dre’s a la Mina, i més quan és un lloc del qual només es té una foto, una imatge. Si no tens un motiu per venir a la Mina, l’única cosa que en saps és el que et mos­tren els mit­jans de comu­ni­cació”

IGUAL­TAT?

“Per què no par­lem d’exclusió de l’èxit edu­ca­tiu? L’èxit edu­ca­tiu va més enllà de les bones notes. Vol dir que la per­sona esdevé ciu­tadà, és reco­ne­guda, té un nivell cul­tu­ral que li per­met ser autònoma, eman­ci­par-se i pren­dre les seves deci­si­ons”