Entrevista

LURDES VIDAL

DIRECTORA DE L'ÀREA DE MÓN ÀRAB I MEDITERRANI DE L'IEMED (INSTITUT EUROPEU DE LA MEDITERRÀNIA)

“Europa ha ignorat els que lluitaven per la democràcia”

CONSEQÜÈNCIES
“Els activistes que creuen en la democràcia, en els drets humans i en la llibertat o són morts, o a la presó o a l’exili”
GUERRES
“El que està passant a Líbia, però sobretot a Síria i el Iemen, són catàstrofes humanitàries sense precedents”
CONFLICTE
“A Síria no ha guanyat ningú. Al-Assad governa sobre terra cremada i sense legitimitat”
ESTAT ISLÀMIC
“Aquesta franquícia continua existint i pot rebrotar en qualsevol moment”
Quin balanç es fa de la Primavera Àrab?
Una de les preguntes principals que es fa tothom és la de si valia la pena. La resposta que et dona la gent en general és que no es pot plantejar en termes de si va valer la pena o no... perquè era quelcom inevitable. No podien triar si tirar endavant amb la revolta o no. D’altra banda, això és un procés que està en marxa.
I quina és avui la seva situació?
Evidentment, hem vist una força contrarevolucionària, unes passes enrere molt grans pel que fa a llibertat, fins i tot en alguns països amb molta més repressió, amb un autoritarisme molt més reforçat com és el cas d’Egipte. L’única nota positiva és Tunísia, i tot i això, també veiem com els joves han estat sortint aquests dies al carrer i com hi ha hagut xocs entre les institucions i la població, sobretot joves. És perquè precisament aquells elements que hi havia fa deu anys en aquella Primavera Àrab hi continuen sent. De vegades, fins i tot s’han agreujat. La qüestió demogràfica, la qüestió de la legitimitat dels règims. D’alguna manera, es va trencar el pacte social que hi havia entre els ciutadans i els governants. Hi ha una visió realment pessimista, a la regió. Aquells que van viure les revoltes fa deu anys ara tenen deu anys més, és una altra generació. És una nova generació que ha après què va passar fa deu anys i que també n’han extret conclusions, malgrat que la situació i que en molts casos les protestes han acabat desembocant en situacions encara més precàries per a la població en general, no només políticament, sinó econòmicament. Si es mira l’últim baròmetre àrab, la gran majoria de persones que contesten aquesta enquesta diuen que continuen considerant la democràcia com el model més desitjable, i això és significatiu. Hi ha una certa esperança. És un procés que encara pot rebrotar. Veurem un repunt de certes dinàmiques de radicalització. No en el terme religiós, sinó en l’aspecte polític. Els efectes col·laterals, de per exemple els Acords d’Abraham, sobre els palestins... sobre els sahrauis no em fa pensar que pugui anar a millor. En un moment donat, aquesta població es farà sentir, l’estàs abocant a l’últim recurs. No li estàs donant alternativa. Em preocupa que el futur depengui de dinàmiques de més violència i que en lloc de pacificar la regió el que estiguem fent és posar més llenya al foc.
És la zona del món que ha experimentat més canvis en aquests anys...
Hem vist un canvi de líders a la regió, no només han caigut règims. Hem vist com els estats del Golf de sobte són una clau regional essencial i que han esdevingut part del que està succeint en altres països. No només és Europa, que hi intervé, o els Estats Units, sinó que hi tens els estats del Golf, hi tens Rússia, hi tens la Xina. És interessant veure com Occident en general i Europa no han sabut reaccionar. No va saber reaccionar fa deu anys i en aquesta post-Primavera Àrab han tornat a una política molt semblant a la que tenien abans de la Primavera Àrab. De pensar que el manteniment de l’statu quo és estabilitat, la qual cosa és una mirada errònia perquè el manteniment de l’statu quo el que porta moltes vegades és a una implosió. Reforçar i mantenir un règim que s’ha reforçat de manera tan autoritària com el d’Egipte, pensar que això és portar estabilitat és no tenir en compte que s’està portant a l’extrem grans segments de la població i que això, probablement, també tindrà les seves conseqüències. És pa per a avui i fam per a demà perquè et sembla (a Europa) que et controla els temes migratoris, que et fa cas en temes de terrorisme, però a l’hora de la veritat el que està fent és utilitzar aquestes eines per poder tenir carta blanca a l’hora de reprimir tot intent d’oposició política.
I les perspectives de futur?
No són meravelloses. Els últims moviments geopolítics són complicats Per exemple, el llegat de Trump serà difícilment rectificable. Tota la qüestió dels Acords d’Abraham i les conseqüències que això pugui tenir per als palestins o per als sahrauis. A més, aquí Biden no té cap marge de maniobra, hi haurà una continuïtat. Pot ser que se suavitzin certes dinàmiques. És cert que les relacions entre els Estats Units i el Golf ha anat canviant en aquests darrers anys i que entrem en una situació en què aquests estats volen exercir molt més la seva influència directa sobre la regió. S’haurà de veure com es resituen; també Turquia, que probablement és un dels actors que té més ascendent sobre la regió. Tot i no ser un país àrab té molta influència sobre part de la població àrab.
Erdogan s’ha erigit com una potència regional?
Absolutament. Ha actuat de manera molt contundent a Síria. Més enllà de l’Orient Mitjà, també amb la intervenció a l’Alt Karabakh. L’hem vist actuar a Líbia, on Turquia té, a més, una política molt alternativa al que és el lideratge del Golf. És interessant que Turquia reprengui relacions amb Europa perquè això el pot erigir en un actor més responsable.
Síria, el Iemen i Líbia són els tres països que més han patit els efectes negatius de les revoltes?
No han patit els efectes de les revoltes, sinó que han patit els efectes de la repressió de les revoltes o de la perversió de les revoltes. Els més perjudicats en aquesta història són aquells que volien democràcia. Aquí els que volien democràcia i llibertat són els que han estat més asfixiats. De manera general, a Síria, a Líbia, al Iemen i a Egipte, però a tot arreu, els més castigats són aquells que han lluitat més per tenir un context democràtic. El que està passant a Líbia, però sobretot a Síria i el Iemen, són catàstrofes humanitàries sense precedents. Ens podem plantejar si s’ha de culpabilitzar a qui vol democràcia o a qui no accepta aquesta democràcia. A més, hem de tenir en compte que aquests conflictes de seguida deixen d’estar en mans dels libis, dels sirians i dels iemenites. Són conflictes que es regionalitzen i que s’internacionalitzen, i en què els actors externs es juguen les seves cartes en un terreny tercer. La solució per a aquest països és que aquests actors deixin de tenir-hi un rol pervers. Un dels grans problemes és que ni Europa –ni com a Unió Europea ni els estats membres individualment–, ni tan sols els Estats Units han tingut un paper positiu a l’hora de donar suport a aquells que sí que estaven a favor de la democràcia i el canvi. Hem preferit l’estabilitat que ens resol els problemes d’una manera immediata: control de fronteres perquè hi ha un procés de securitització que també patim a Europa i que ja ha anat bé a tothom.
A Síria s’ha imposat al-Assad...
Al-Assad ha persistit i ens trobem amb un estat absolutament incapaç. No sé si la guerra l’ha guanyat Al-Assad o Rússia i l’Iran. Al-Assad és el puntal intern que els ha servit per guanyar aquesta guerra. Al final, a Síria no ha guanyat ningú, perquè Al-assad governa sobre terra cremada i sense legitimitat.
I a Egipte, Al-Sisi.
És el cas més escandalós i el més paradigmàtic del que està passant. Egipte ha augmentat la repressió sobre els mitjans de comunicació, sobre els periodistes, sobre els creadors, sobre la dissidència, sobre els activistes a favor dels drets humans. Els casos de les dues noies que van empresonar per fer uns balls a TikTok, de la pastissera que van empresonar per fer pastissos decorats massa obscenament, dels periodistes que han expulsat del país per haver informat sobre les xifres reals de la covid-19... La xifra de presos polítics avui a Egipte és molt més elevada de la que hi havia abans de la Primavera Àrab. Què hem decidit? Des d’Europa continuem venent armes, fent tractes i fent negocis amb Al-Sisi en contra de la migració perquè això ens interessa. El president francès li va penjar una medalla de la Legió d’Honor. Ens podem omplir la boca de democràcia i de drets humans, però el Parlament Europeu, que ha estat l’única institució europea que ha estat una mica contundent en aquest aspecte, ha estat ignorat.
En aquests deu anys hi ha hagut un grup que ha sembrat el terror. En quin punt es troba Estat Islàmic?
Amb l’ofensiva militar que es va fer es va aconseguir escapçar la capacitat operativa de l’organització, però no ha desaparegut. Pots matar-ne el líder, pots reduir-ne la capacitat, però tots els elements que hi havia al darrere i que li donaven força hi continuen sent, i en molts casos s’han vist agreujats. I la seva capacitat de reclutar pot ser molt més gran a partir d’ara. L’activitat no ha desaparegut del tot i l’amenaça no es restringeix. Estat Islàmic és un format més, és una versió més d’un moviment d’extremisme violent que té ramificacions a l’Àfrica, amb Boko Haram, amb Al-Shabab, al nord d’Àfrica amb Al-Qaida al Magreb i al Sinaí. També té presència a Líbia. Aquesta franquícia continua existint i pot rebrotar en qualsevol moment. S’han posat mesures per tallar la influència, la capacitat de reclutament, l’expansió que havien fet a través de xarxes socials. S’ha aconseguit frenar, però no estarem preparats per a la versió següent del que pugui sorgir. Si entenem això com una conseqüència d’una radicalització religiosa no sabrem mai com fer-hi front. La qüestió social i política que hi ha al darrere dels arguments que hi ha per reclutar són molt més importants que no pas les qüestions religioses o ideològiques. Mentre hi hagi conflictes oberts, hi ha més terreny fèrtil perquè aquestes organitzacions puguin viure. Estat Islàmic no és l’únic problema.
Per què?
De grups insurgents amb visions extremes n’hi ha molts, però mentre no ens ataquin a nosaltres no ens preocupen. Només ens importa quan toquen occidentals, llavors és quan anem on sigui a fer la guerra que sigui. En els propers anys, malauradament, veurem les conseqüències del que s’ha fet malament durant aquests deu anys. Ignorar aquells que han lluitat per la democràcia i que s’han vist entre l’espasa i la paret. Entre un règim autoritari que els vol asfixiar i entre uns grups extremistes que també els volen asfixiar. El cas més evident és el de Síria, on els activistes que creuen en la democràcia, en els drets humans i en la llibertat o són morts, o són a la presó o són a l’exili.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)