Entrevista

LLUÍS DURAN I SOLÀ

HISTORIADOR I AUTOR DEL LLIBRE ‘MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA’

“Carrasco és un personatge molt original”

Després de deu anys de feina, acaba de publicar un llibre voluminós en què ens descobreix el pensament i l’acció d’un dels polítics més importants del segle XX a Catalunya

MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA. PENSAMENT I ACCIÓ Editorial: Viena Edicions Pàgines: 928 Preu: 24,70 euros
UN RARA AVIS
“El fet d’unir la faceta de catòlic republicà i proposar un programa social avançat el converteixen en un personatge original”
LA INTEGRITAT DE L’ESTATUT
“Manuel Carrasco i Formiguera sosté que l’Estatut plebiscitat representa el mandat del poble català i que els diputats no poden alterar-lo”
Al llibre parla de la necessitat de superar “percepcions i opinions dels anys vint i trenta del segle passat” que pesen en la imatge de Manuel Carrasco i Formiguera. Quines són exactament?
Carrasco és un personatge que no sorgeix del catalanisme ortodox, per entendre’ns, de la Unió Catalanista, d’Estat Català o de la Federació Democràtica de Catalunya. És un dels pocs independentistes que surt d’una escola de no independentistes com és la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Sí que hi ha més casos de persones que han passat per la Lliga i per la Joventut i que han esdevingut independentistes, com ara Francesc Maria Masferrer i Manuel Masó i Llorens, però són més aviat pocs. Es fa independentista en un espai en què preparen quadres per governar els ajuntaments i, quan s’escau, també els ministeris espanyols. És anòmal en aquest sentit, però encara ho és més com a polític catòlic. Tampoc hi ha gaires republicans catòlics. Trobem Miguel Maura, Niceto Alcalá-Zamora, Jaume Bofill i Mates, però el fet que uneixi aquesta doble faceta de catolicisme republicà i alhora que proposi un programa social avançat, el converteix en un personatge molt més original.
És per aquest motiu que no hi ha gaire gent que el reivindiqui?
Hi ha molts partits que han canviat el seu missatge. Forces governants que en els anys trenta eren una cosa, ara en són una altra de ben diferent. Unió Democràtica era un partit sobiranista, avançat des d’un punt de vista social i amb cristians que no només defensaven que calia salvar la República i la Catalunya republicana, sinó que tenien un deure amb el germà. També cal dir que era un personatge profètic, que ja va denunciar que els grans partits dels catòlics, que eren la Lliga i la CEDA, no estaven aplicant el que demanava l’Església en aquell moment. Per tant, queda com una veu dissonant en un moment en què el catolicisme català i espanyol es blinden, perquè té molt interès que Unió Democràtica (UDC) sigui el partit dels catòlics republicans catalans. De seguida que entra a UDC fa una jugada molt curiosa i és que com a representant del partit comença a fer reunions per fer actes patriòtics en què hi ha representants d’Acció Catalana, ERC i de tot el catalanisme menys la Lliga, de la qual denuncia la deriva fins al darrer instant. És molt més intransigent amb aquesta que no pas amb ERC.
Resseguim-ne alguns episodis. El 1922 no s’acaba de decidir per la via rupturista de Francesc Macià, però en canvi l’any següent, quan ingressa a la presó confessa: “La independència de Catalunya és el meu suprem ideal en aquest món”...
És un cas molt curiós. El juny del 1922, quan es convoca la Conferència Nacional Catalana, hi ha un sector majoritari de gent que ha fet carrera dins la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Carrasco vol que d’aquella Conferència surti una força política que aplegui el que seran els dos sectors, Acció Catalana i Estat Català, i que tingui com a objectiu posar fi a l’hegemonia de la Lliga. Però a Acció Catalana hi ha un període dubitatiu, durant el qual no sa sap si serà un partit polític o un aplec de patriotes, i s’arriba a témer que els dissidents tornin a la Lliga i la facin canviar d’orientació. I no és fins al maig del 1923, quan té constància que es trencarà obertament amb la Lliga, que no ingressa a Acció Catalana. Mentrestant, queda com a regidor nacionalista independent.
Carrasco i Formiguera té un paper cabdal en el Pacte de Sant Sebastià. Probablement deu ser la primera vegada que un català planteja el dret a l’autodeterminació en una taula amb líders espanyols que mesos després formaran el govern provisional de la República...
Encara que ho sembla, a Sant Sebastià Carrasco i Formiguera no hi fa una atzagaiada. Ell sap que en una reunió prèvia que s’ha fet a Barcelona alguns mesos abans entre intel·lectuals espanyols i catalans s’han deixat anar proposicions molt clares en el sentit de reconèixer la identitat nacional de Catalunya i que aquesta pugui decidir el seu futur. Manuel Azaña, per exemple, ha estat molt clar i ha dit que com a demòcrata i republicà acceptarà el que Catalunya vulgui fer. Quan Carrasco va a Sant Sebastià, doncs, no fa res més que recordar-los els discursos de mesos enrere. A més, ell és una persona amb formació jurídica i vol trobar dins el dret la via per resoldre el plet nacional de Catalunya. I quina és aquesta via? Doncs que Catalunya renuncia en aquell moment a la independència i exigeix que pugui fer el seu estatut lliurement i que aquest vagi a les corts constituents de la República, que només podran fer dues coses: o acceptar-lo o rebutjar-lo. La realitat, però, és que es farà un estatut totalment nou. Per això Carrasco no parla d’estatut, sinó d’una llei d’autonomia.
A partir del 14 d’abril, tot i que el seu partit fracassa, acaba assumint un paper clau i és enviat a Madrid a negociar la República Catalana...
De fet, té un dels pitjors resultats com a candidat. Però, malgrat això, Macià el nomena plenipotenciari de la República Catalana. I el matí del dia 15 agafa un avió i va a Madrid per entrevistar-se amb els membres del govern provisional de la República. De fet, en aquella reunió porta una proposta molt embastada de l’encaix de la futura Catalunya autònoma en la futura República espanyola. A la reunió que es farà el dia 17 al Palau de la Generalitat es beneirà l’acord al qual ja s’havia arribat. I és molt significatiu que quan a Madrid s’atén els mitjans de comunicació, ell sigui la darrera persona que parli.
Durant la República, Carrasco té un encaix complicat. Tant el trobem defensant la Companyia de Jesús com la integritat de l’Estatut...
Ell no va defensar ni la unitat catòlica d’Espanya ni els privilegis dels catòlics en la futura República, sinó els drets de les minories religioses o nacionals que en aquells moments s’estan definint en la legislació internacional. Per tant, defensa els drets dels ciutadans catòlics, no una Espanya imminentment catòlica. El dret està al servei de la ideologia. Quant a l’estatut, pensa que l’estatut plebiscitat representa el mandat del poble català i que els diputats no poden alterar-lo. Creu que a l’entorn de Macià hi haurà una unitat en defensa de l’estatut, però, paradoxalment, al final acabarà expulsat pels seus companys.
Un dels temes que destaca al llibre és els vincles amb el País Basc, no una basquitis, sinó més aviat al contrari...
Més aviat en aquell moment els bascos tenen catalunyitis. Carrasco va a un lloc on vol tenir referents polítics, i els bascos volen disposar d’una pista d’aterratge per desmarcar-se del carlisme i formar part de la vida de la República com un partit més. Però, sobretot, el que es troba Carrasco en els vuit viatges que he pogut documentar és un referent per a UDC. Allà, a més, se sent un polític estimat i se li acaba fent l’acte d’homenatge més gran que rebrà.

UN ERROR DE CÀLCUL

El maig del 1938, la revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, va dedicar un número gairebé monogràfic a Manuel Carrasco i Formiguera, assassinat pels franquistes el 9 d’abril anterior. Entres els articles, n’hi havia un de Francesc P. Masferrer, amic íntim del polític, en què plantejava la necessitat de recollir el pensament del polític demòcrata cristià. La idea es va recuperar en els anys vuitanta a través del bisbe Joan Carrera i el pare Hilari Raguer, que havia acabat la biografia de Carrasco i Formiguera. Fa deu anys, Manel Martí, que en aquell moment era l’arxiver del llegat del finat, va proposar a Lluís Duran (Barcelona, 1960), doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en el catalanisme, si es veia amb cor de recollir el seu pensament i acció. I, segons confessa, va cometre un error de càlcul: “Pensava que serien dos anys de feina i me n’hi he passat deu!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)