100 anys sobre rodes
La primera edició del Saló de l’Automòbil es va obrir al públic el 1919, en un context polític i social ple d’incerteses en què es feia difícil impulsar qualsevol iniciativa
El 2 de maig del 1919, fa poc més de cent anys, va començar a rodar el Saló de l’Automòbil. La primera edició es va dur a terme en un escenari trasbalsat. La Gran Guerra havia deixat un rastre de devastació i mort i havia sacsejat de dalt a baix el mapa europeu. L’escenari polític del país també era extremadament complex. El debat autonomista havia deixat un rastre de frustració en els sectors catalanistes, i als carrers de Barcelona sovintejaven els enfrontaments amb els espanyolistes, que comptaven amb la connivència de la policia. Ben aviat, però, les reivindicacions autonomistes es van veure eclipsades per la vaga de la Canadenca, que va paralitzar la capital del país durant quaranta-quatre dies. A Barcelona, la crisi política també es deixava sentir amb intensitat, i l’alcalde d’aleshores, el radical Manuel Morales, va anunciar la seva dimissió l’endemà de la inauguració del saló, cansat, segons va declarar, perquè havia estat “setze mesos lluitant contra vagues, epidèmies [...] i ara, a més a més, li portaven la guerra a l’Ajuntament”, en referència a l’actuació de l’exèrcit durant la vaga. A Madrid, la situació era igualment caòtica, i el clima polític es trobava atrapat en una inestabilitat permanent. El dia de la inauguració del saló, per donar-ne exemple, el cap de l’executiu, Antonio Maura, havia presentat la dimissió de tot el seu gabinet i, malgrat la confiança del rei, havien estat convocades noves eleccions. El context polític i social, doncs, no afavoria gens la celebració d’un esdeveniment com aquell.
L’organització del saló no va resultar gens senzilla. A diferència dels salons que s’havien organitzat en altres països, el d’aquí va haver de fiar-ho gairebé tot a l’empenta de la societat civil. Un dels obstacles que es va haver de superar va ser la falta d’instal·lacions amb capacitat per acollir un esdeveniment d’aquella magnitud. Finalment, es va escollir el Palau de Belles Arts, al parc de la Ciutadella. Al pati central es van exhibir els automòbils, mentre que als passadissos laterals del pis superior s’hi van situar els estands dels accessoris, des dels pneumàtics fins als radiadors i combustibles. A més dels vehicles, també es van exhibir alguns aeroplans, entre els quals destacava un de l’esquadra italiana que havia volat pel cel de Viena i que encara mantenia els signes de la metralla austríaca. El saló va acollir 58 expositors, entre els quals hi havia una nodrida representació de la incipient indústria catalana. De fet, en un dels reportatges previs que es van publicar es destacava: “La indústria nacional té la seu quasi exclusiva a la nostra ciutat.” A banda de les marques catalanes, hi havia una representació de les franceses, italianes, angleses i nord-americanes, que aleshores concentraven bona part de la producció mundial.
Una inauguració amb segones espases
La inauguració oficial es va dur a terme el 2 de maig. I no va comptar amb una presència institucional excessivament lluïda. No hi va assistir l’alcalde de la ciutat, ni el president de la Diputació, ni el de la Mancomunitat, ni el governador civil, que van enviar-hi altres representants. Tampoc s’hi va traslladar el monarca, Alfons XIII, que ho va delegar en el capità general de Catalunya. De fet, la presència de militars no es limitava a Milans del Bosch. També van participar-hi el cap de l’estat major, el general Taurné, i el governador militar, Severiano Martínez Anido. No hi havia primeres espases polítiques, però sí una nodrida representació de l’exèrcit. La inauguració va consistir en un acte discret, sense gaires estridències. El capità general de Catalunya va arribar al recinte a les cinc en punt de la tarda, mentre sonaven els acords de la Marxa reial, i va abandonar el saló dues hores després, amb el mateix fil musical. La resta de l’acte va ser amenitzat per una banda musical.
En els discursos es va fer molt present el context d’aquells dies. El president del comitè organitzador, Eusebi Bertrand, va remarcar: “Moltes victòries d’aquesta guerra [...] han estat degudes en molt bona part al concurs dels avions i els camions. Ara mateix, amb la vaga general, es volia assetjar la ciutat per la fam i han estat els camions automòbils els que amb els seus serveis han contrarestat aquesta pretensió. Aquests resultats ens donen la prova de la importància que té avui la indústria dels motors i els seus derivats.” Mentre que el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, va voler destacar que “l’obertura de l’exposició significava el final de l’anormalitat que ha travessat Barcelona”, a banda d’elogiar els serveis prestats per l’exèrcit, la marina i el sometent per mantenir la tranquil·litat.
La convocatòria, que es va perllongar fins al 12 de maig, va tenir un èxit notable de públic, i aquest factor es va convertir en un esperó per garantir-ne la continuïtat. Malgrat tot, l’edició següent no es va celebrar fins tres anys després, un cop es va enllestir la construcció del Palau d’Art Modern, que va acollir la II Exposició Internacional d’Automòbils. Des d’aleshores i, a excepció d’un llarg parèntesi provocat per la llarga postguerra, el saló s’ha convertit en una fita ineludible de la ciutat.
cartells amb estil
Els cartells que han promocionat el Saló de l’Automòbil al llarg de la seva història són autèntiques obres d’art. Se’n troben de tots els estils, amb la qual cosa podem fer un repàs dels canvis en el disseny. També en varia el contingut, amb uns primers dissenys en què es prioritzava la persona i d’altres, més recents, en què es destaca la innovació.
el cotxe estrella
El Chevrolet tipus limusina es va convertir en un dels vehicles més admirats. Segons algunes cròniques de l’època: “La instal·lació és la més completa i més interessant de les que formen l’exposició. No és d’estranyar els elogis que rep per part dels visitants.”
un aeroplà de la gran guerra
Els visitants del primer saló també van tenir l’oportunitat de contemplar alguns aeroplans. El més espectacular era un que havia format part de la sereníssima, la famosa esquadrilla italiana que havia sobrevolat Viena en plena guerra. L’aparell encara conservava alguns bonys provocats per la metralla.