Hemeroteca

Una crisi de govern

El debat sobre el futur d’Enric Pérez Farràs va generar una crisi política majúscula, amb tres ministres de la CEDA presentant la dimissió i el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, amenaçant amb un avançament electoral

El 15 d’octubre, tots els ministres tenen l’expedient amb la sentència a mort contra Enric Pérez Farràs i Frederic Escofet al damunt de la taula. Tal com recorda un dels que el rep, el ministre de Comunicacions, aquell expedient podria haver passat desapercebut, amb un simple “enterado” com el que anys després el Generalísimo va rubricar en milers de sentències de mort. Però, contràriament, la decisió sobre l’indult no només centra hores i hores de debat entre els màxims responsables polítics, sinó que provoca una crisi de dimensions considerables, amb un torcebraç sense treva entre els membres del govern. I, paral·lelament, entre l’executiu i el president de la República, que no té manies a tensar la corda fins al límit.

El debat sobre els indults centra tres Consells de Ministres, el que se celebra la tarda del dia 15, el del matí del 16 i un altre que abasta gairebé tot el dia 17. No es té coneixement de les deliberacions, però tot indica que el govern té una autèntica patata calenta al damunt de la taula. De fet, el matí del dia 15, poques hores abans que se celebri la primera de les reunions, el titular d’Agricultura, el cedista Manuel Giménez, manté una conversa amb el líder del seu partit, José María Gil Robles i tots dos coincideixen en la “necessitat d’energia i rapidesa”. El resultat final d’aquells primers debats, que es produeixen sense la intervenció del cap de l’Estat és, aparentment, molt clar. L’executiu es mostra disposat a proposar l’indult del tinent coronel Josep Ricart i del capità Frederic Escofet, però rebutja de ple el del comandant Enric Pérez Farràs. Segons el ministre de Comunicacions, que dedica fins a dotze pàgines de les seves memòries a aquelles deliberacions, hi ha una coincidència unànime a rebutjar l’indult al cap dels Mossos; segons ell, atenent a la pressió popular i a la de l’exèrcit: “Per a desgràcia del comandant dels Mossos d’Esquadra, la salut pública abonada per l’estat d’opinió i les necessitats morals de l’exèrcit, lluny d’esquerdar-se amb l’afusellament, l’exigeixen.” César Jalón afegeix una reflexió que posa de manifest fins a quin punt el cap dels Mossos s’ha convertit, en aquell moment, en el cap de turc, en la figura que ha de permetre apaivagar la set de venjança dels sectors conservadors, des de la premsa fins a l’exèrcit: “És una d’aquelles desgràcies individuals [...] que venen com l’anell al dit, que serveixen de violeta i de cap de turc en benefici de la col·lectivitat.” A partir d’aleshores, doncs, el cas dels indults es converteix en el cas d’Enric Pérez Farràs.

La decisió del govern de no indultar el comandament dels Mossos obliga a intervenir Niceto Alcalá-Zamora, amb la qual cosa s’inicia un duel dramàtic entre el cap de l’Estat i l’executiu, amb un paper més aviat passiu per part del president del Consell de Ministres, que intenta capejar la situació per evitar que el tema afecti la confiança entre el govern, constituït pocs dies abans. Niceto Alcalá-Zamora sap que els ministres no estan disposats a frenar els afusellaments i que això pot repercutir en un descontrol de la repressió i arrossegar el govern de la Generalitat sencer, que en aquells moments encara està en mans de la justícia militar. A les seves memòries, escrites vuit anys després des de l’exili a Buenos Aires, Niceto Alcalá-Zamora és ben conscient que “en arribar hores històriques en què es podien comprometre els alts interessos nacionals, el cap de l’Estat havia de salvar-los, utilitzant per un moment la potencialitat total i latent de les seves prerrogatives”. Niceto Alcalá-Zamora és una persona de centre i no es vol deixar arrossegar per la febrada de revenja que aclapara l’executiu. El president de la República, a més, conserva a la retina la rebuda triomfal que ha tingut a Barcelona poc després de la proclamació de la República i, a banda del component personal, la interpreta com un moment de complicitat entre Espanya i Catalunya. La mort de Pérez Farràs pot canviar de dalt a baix aquest ambient, ja prou enrarit per la tensió al voltant de la llei de contractes de conreu, l’entrada de la CEDA al govern de l’Estat i, sobretot, pels primers dies de la repressió governamental.

El president, doncs, està decidit a agafar el timó de la situació. I el dia 18 convoca l’executiu al Palau Nacional, l’antic Palau Reial. Es tracta d’un Consell de Ministres tens. Segons el testimoni de Gil Robles, que no assisteix a la trobada però que rep informació detallada per part dels ministres de la CEDA, la sala on es produeix la reunió de l’executiu està perfectament “ambientada”. Al damunt d’una taula, el president de la República ha fet col·locar els milers de telegrames que li han arribat en què es reclama l’indult. La reunió s’inicia amb un monòleg de més de tres hores per part del president de la República. Niceto Alcalá-Zamora, amb un verb fàcil, exposa arguments sense aturador. Si ens atenem al testimoni de César Jalón, durant el llarg monòleg, els ministres ni tan sols parpellegen; al seu torn, el cap de l’executiu es manté “incommovible i alçat a la dreta del president”. Tanmateix, malgrat la immutabilitat d’aquells rostres i la informació de què disposa sobre les seves intencions, el president deixa anar una sentència que es converteix en una bomba de rellotgeria, la primera de les que situa al damunt de la taula: “Ho he meditat molt, senyors, i això no pot ser. Amb el meu vistiplau no serà.”

Niceto Alcalá-Zamora és ben conscient de les seves limitacions per impulsar l’indult sense el suport del govern, però també que en la seva condició de president de la República té la capacitat de convèncer els ministres a través d’altres mecanismes molt més efectius, principalment amb l’amenaça d’una convocatòria electoral. En tot cas, pocs segons després d’expressar la seva disconformitat per la negativa a indultar Pérez Farràs, Alcalá-Zamora posa al damunt de taula una nova bomba de rellotgeria: “O revoquen vostès l’acord i proposen l’indult o el president de la República dimiteix del seu càrrec.” Sense deixar que el cap de l’executiu i els catorze ministres reaccionin, el president es disposa a abandonar la sala i, per tal d’evitar que el debat es clogui, convida els ministres a quedar-se a dinar al Palau. L’aturada per dinar també és aprofitada, per part dels representants de la CEDA, per informar el seu líder, José María Gil Robles. El Jefe, que ha estat tot el matí pendent de les deliberacions, es mostra disposat a arribar fins al final i tramet als tres representats del seu partit una ordre tan precisa com contundent: “Dimitir després de votar contra el president si, com és d’esperar, els altres ministres s’hi sotmeten.” Després de dinar, doncs, quan es reprenen les deliberacions, els quinze polítics no només tenen al damunt de la taula l’amenaça de dimissió del president de la República, sinó també la de tres dels ministres del govern. Quan el tema se sotmet a votació, s’imposa el criteri de portar l’indult al Tribunal Suprem, tal com marca l’article 102 de la Constitució. Però, al mateix temps, també s’ha començat a acceptar un replantejament a fons de la qüestió dels indults, amb una iniciativa en mans del president de la República. La dimissió dels ministres de la CEDA no transcendeix públicament. El president de l’executiu, que ha mantingut una posició bastant distant en tota la discussió, els demana expressament que no la donin a conèixer.

El tema, però, no s’acaba aquí. El Tribunal Suprem informa desfavorablement i es torna a reobrir el debat, amb la diferència que a partir d’aleshores, Niceto Alcalá-Zamora no només compta amb l’oposició del gabinet, sinó també del Suprem. El president de la República, però, no defalleix en la seva pressió i torna a portar el tema a dos Consells de Ministres més, que se celebren el darrer dia d’octubre i el primer de novembre. La pressió d’Alcalá-Zamora indigna molts seguidors del govern, alguns dels quals no tenen manies a expressar-ho públicament. D’altres, però, comencen a mostrar símptomes de debilitat o canvien directament el seu parer. Finalment, el president de la República aconsegueix que s’aprovi l’indult, encara que sigui al preu de generar un conflicte entre el cap de l’executiu i el de la República i de posar en perill la consistència del govern, al qual deixa ferit de mort. El govern supera aquella prova, però la crisi es reprodueix alguns mesos després, amb les condemnes a mort dels diputats i dirigents del PSOE Ramón González Peña i Teodomiro Menéndez.

Proper capítol

Ï El martiri de la presó

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

ALCALÁ- ZAMORA President “O proposen l’indult o el president dimiteix”
LERROUX President Consell de Ministres “El govern no proposa l’indult de Farràs”
GIL ROBLES Líder CEDA “En aquells moments ens afectava una càrrega emocional”
CÉSAR JALÓN Ministre de Comunicacions “Les necessitats de l’exèrcit exigien l’afu- sellament“

Un debat amb soroll de sabres

El debat sobre el futur d’Enric Pérez Farràs no només es va produir entre l’executiu i el president de la República. Les memòries de José María Gil Robles i el testimoni de l’ambaixador nord-americà Claude G. Bowers van introduir un protagonista inquietant en les deliberacions d’aquells dies. Un actor que va acabar tenint un paper transcendental en la decisió dels ministres de la CEDA de no trencar amb l’aliança de govern. Es tractava de l’exèrcit. Tal com va confessar a les seves memòries, el cap de la CEDA es mostrava disposat a “seguir el camí que l’exèrcit marqués”, però els generals Joaquín Fanjul i Manuel Goded li van demanar que acceptés l’indult perquè: “L’exèrcit no està avui en condicions d’impedir que el poder caigui en mans de les esquerres, que en pocs dies ens desfarien.” El fantasma d’un cop d’estat també apareix a les memòries de Bowers, que descrivia un tens diàleg entre el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, i el ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, durant el qual el primer recriminava al segon que filtrés informació als generals de les deliberacions de l’executiu sobre l’indult al cap dels Mossos. Hidalgo va caure en el parany i li va preguntar a quins militars es referia, i el president li va etzibar: “Als generals amb qui vostè està conspirant.” En aquells moments, tant Goded com Franco, que segons Hidalgo es trobava “casualment a Madrid”, estaven permanentment instal·lats a la seu del Ministeri de la Guerra per tal de dirigir la repressió contra la revolta asturiana, que va deixar més de 2.000 morts.

Tres hores de discurs

En el Consell de Ministres del 18 d’octubre del 1934, Niceto Alcalá-Zamora va dedicar un monòleg de gairebé tres hores a defensar l’indult a Pérez Farràs. Entre els arguments que va exposar hi havia la necessitat d’evitar “deixar córrer sang catalana”; perquè, a parer seu, “la història ens ensenya que el poder sentimental dels màrtirs és molt gran en els moviments secessionistes”. Alcalá-Zamora també va recordar el precedent del general Sanjurjo i va afegir que el seu cas encara era més greu perquè “els oficials de Barcelona [...] estaven obligats a obeir ordres de la Generalitat”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)