Internacional

Anàlis

Sàhara, una Realpolitik poc explicable (o incomprensible)

Potser hi ha raons ocultes de molt de pes, però ara per ara sembla un nyap polític
En el programa del PSOE del 2019 es defensa una solució segons el “dret a l’autodeterminació del poble sahrauí”

L’1 de novembre del 1975, el cap de l’Estat espanyol en funcions (el futur rei Joan Carles I) pronuncia al Casino d’Oficials d’Al-Aaiun unes paraules sobre els compromisos de l’Estat espanyol amb els drets legítims del poble sahrauí que no han estat profètiques. Cinc dies després, comença l’anomenada Marxa Verda (el color de l’islam) amb què Hassan II pretén contrarestar el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia que declarava que ni el Marroc ni Mauritània podien al·legar drets de sobirania sobre el Sàhara Occidental malgrat reconèixer alguns lligams jurídics històrics abans de la colonització. Tampoc afavoreix el Marroc l’informe de la Comissió de l’ONU que visita el territori la primavera del 1971, que afirma que els sahrauís desitgen la independència i que el Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro) gaudeix del suport majoritari de la població en detriment del Partit de la Unitat Nacional Sahrauí (PUNS), creat a instàncies de Madrid.

El 6 de novembre, desenes de milers de marroquins amb un Alcorà a la mà travessen la frontera per Tah i penetren uns quilòmetres en territori dels Sàhara fins als camps de mines disposats per l’exèrcit espanyol. Henry Kissinger ja havia estat advertit pel Marroc, i Manuel Prado y León de Carvajal –per indicació de Joan Carles– viatja als Estats Units per sol·licitar la mediació del secretari d’Estat nord-americà. Al mateix temps, el ministre de la Presidència, Antonio Carro, s’entrevista a Agadir amb Hassan II. Poc abans ho ha fet el ministre secretari general del Movimento, José Solís Ruiz, representant dels negocis de Hassan II a l’Estat espanyol, per fixar els terminis de l’entrega de la colònia al Marroc, i el governador general del Sàhara Occidental, Gómez de Salazar, s’entrevista amb el secretari general del Front Polisario, El Uali Mustafa Sayed, per reiterar-li la voluntat de Madrid de procedir a la independència de la colònia. El ministeri d’Afers Exteriors, impulsor del contracte per importar gas algerià, i els comandaments militars del territori eren partidaris de la independència, però s’imposa el nucli dur de presidència i del Movimiento, que gesten tota una operació mediàtica amb la connivència del Marroc, perquè “la marxa verda era una cobertura magnífica per al govern espanyol, que trobava així un pretext suficient per a la negociació i el lliurament del Sàhara, sent-li possible llavors donar un viratge complet a la política seguida anteriorment que l’obligava davant els sahrauís, davant l’ONU i davant l’opinió interna i internacional” (Ramón Diego Aguirre). Quatre dies després se signen els Acords Tripartits de Madrid, que cedeixen l’administració de la colònia al Marroc i a Mauritània. Un gir de cent vuitanta graus respecte al referèndum d’autodeterminació que defensa l’ONU.

En el programa electoral del PSOE de les legislatives de l’abril del 2019, es defensa encara una solució del conflicte del Sàhara Occidental ajustada a les resolucions de les Nacions Unides i al “dret d’autodeterminació del poble sahrauí”. A les anticipades del novembre d’aquell mateix any ja no es fa cap menció al Sàhara Occidental. Una premonició del canvi de posició del PSOE que es recull en la carta que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, envia al rei Mohamed VI el 13 de març passat en què, després de reconèixer “la importància que té la qüestió del Sàhara Occidental per al Marroc i els esforços seriosos i creïbles” que ha fet aquest país, “en el marc de les Nacions Unides, per trobar una solució mútuament acceptable” (acceptable per a qui? Per als sahrauís?), considera que la “proposta marroquina d’autonomia” del 2007 és una base “seriosa, creïble i realista” per resoldre les diferències. En “aquest nou context”, Sánchez assegura que “Espanya actuarà amb transparència” i que “sempre complirà els seus compromisos i la paraula”. Déu-n’hi-do!

És cert que després de quinze anys de guerra (1976-1991) entre el Front Polisario i el Marroc; l’ocupació del territori útil de l’excolònia per aquest darrer i l’arribada, estimulada per la inversió i les ajudes estatals, de centenars de milers de marroquins al territori; la construcció del mur que limita la capacitat operativa del Front Polisario, i la repressió de les diferents protestes i revoltes que tenen lloc a Al-Aaiun i en altres localitats, el manteniment de l’statu quo ha afavorit Rabat. D’una banda, el cens espanyol del 1974 (74.000 persones) ja no és l’única referència vàlida, ni tampoc l’actualització que en fa la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) en els anys noranta, que dona un total de més de 84.000 persones residents al territori de l’antiga colònia i als campaments de refugiats de Tinduf, i unes 140.000 al·legacions de persones que també reclamen el dret a votar. Ras i curt, el problema no és tècnic, sinó polític: si el referèndum es fa d’acord amb el cens de la MINURSO, surt la independència; si s’admeten els recursos del Marroc, guanya l’annexió. De l’altra, han sorgit dissidències al Front Polisario, com ara el Moviment Sahrauís per la Pau (MSP), fundat el 2020 per militants històrics que denuncien la deriva autoritària i antidemocràtica del Front Polisario, l’esgotament del projecte, la falta de capacitat de renovació, així com: “La voluntat d’obrir-se a idees o a iniciatives noves que treguin el nostre poble del túnel on es troba i l’encaminin cap a un futur millor, un futur de llibertat i de progrés.”

El gir de la política exterior espanyola trenca una neutralitat de mig segle i es decanta de part, per molt que la decisió hagi estat precedida de reunions bilaterals amb la subsecretària d’Estat dels EUA, Wendy Sherman, tant amb el ministre espanyol d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, com amb el del Marroc, Nasser Bourita. I no és casual quan el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, afirma que el pla d’autonomia del Marroc sembla “seriós, creïble i realista”.

El govern espanyol no ha explicat quins han estat els motius per fer un gir que dona l’esquena al pla de pau de les Nacions Unides del 1991. Les paraules sobre el compromís amb la història i la protecció dels drets dels sahrauís del 1975 que va deixar anar el rei emèrit se les ha endut el vent. També el que deia el PSOE el 2019 sobre una solució “justa, definitiva... i respectuosa amb el principi d’autodeterminació del poble sahrauí [que afavoreixi] el diàleg entre el Marroc i el Front Polisario, amb la participació de Mauritània i Algèria, socis clau d’Espanya”. Ara, ni tan sols els socis clau no han estat consultats. Tampoc els socis de govern –Unidas Podemos–, ni els partits que li donen suport parlamentari, ni l’oposició, ni la ciutadania. Tothom s’ha assabentat del gir del govern gràcies a la filtració, sorgida de l’entorn reial marroquí!, de la carta enviada per Sánchez a Mohamed VI.

S’argumenta que l’Estat espanyol s’aliena així amb la posició dels EUA i de la UE, ja que França sempre ha fet costat al Marroc. El problema és que les responsabilitats històriques de l’antiga metròpoli no són les mateixes que les d’altres països. El que es fa és abjurar de tot compromís històric amb els sahrauís, desmarcar-se de les resolucions de l’ONU i cedir a les pressions del Marroc. Això genera reaccions de rebuig fins i tot en alguns dirigents socialistes, i hom es pregunta: tot plegat a canvi de què? Pel que s’ha dit fins ara, sembla que a canvi de gairebé res, més enllà de les bones paraules i promeses inconcretes. Sánchez afirma que s’ha tancat la crisi diplomàtica oberta amb el Marroc arran de l’hospitalització per covid-19 de Brahim Gali, president de la República Sahrauí Democràtica (RASD), en un hospital de Logronyo el 2021. Ha destacat que s’obre una nova etapa diplomàtica amb el Marroc “basada en el respecte mutu i la integritat territorial (sic) dels dos països” que permetrà fornir “les bases d’una relació molt més sòlida i forta... [que garantirà] la seguretat i el control migratori”. Pura retòrica, mentre a l’altre cantó de la balança fan de contrapès la creixent irritació d’Algèria –ai, ai! el gas– i la denúncia per traïció del Front Polisario. Potser hi ha raons ocultes de molt de pes i una exigència de la realpolitik, però ara per ara més aviat sembla un nyap polític.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)