Internacional

La Xina i la nova geopolítica mundial

El règim de Vladímir Putin depèn de Pequín per a la seva supervivència

La República Popular de la Xina és el país més poblat de la Terra i concentra a l’entorn del 18% de la població mundial. També és l’economia més gran (segons el PIB en paritat de poder adquisitiu), al davant dels Estats Units, l’Índia, Alemanya i el Japó, encara que en PIB per capita (16.400 dòlars el 2020), que mesura millor el nivell de vida, davalla al lloc 102, molt al darrere de la majoria dels països europeus. Això no obstant, en els darrers anys s’ha convertit en el principal exportador mundial, al davant dels Estats Units, Alemanya, el Japó, França i el Regne Unit, i en el segon importador mundial, només al darrere dels Estats Units i al davant d’Alemanya, França, el Japó i el Regne Unit. No hi ha dubte que la Xina és avui una economia abocada al mercat mundial i que cal considerar-la la segona gran potència mundial.

La situació contrasta –o és el resultat, segons com es miri– amb el fiasco del Gran Salt Endavant (1958-1962) i de la Revolució Cultural (1966-1976), que es van traduir en un profund estancament econòmic i en la mort de milions de persones i que, després de la mort de Mao Tse-tung (1978), van obligar a fer una profunda modificació de les directrius econòmiques. El canvi va arribar amb Deng Xiaoping (1978-1997), que havia sobreviscut a les purgues i que per a satisfacció de Washington, sempre interessat a aguditzar les contradiccions entre els dos principals règims comunistes, va impulsar la creació de “zones econòmiques especials” que gaudien d’una major llibertat de comerç amb l’exterior, la importació de tecnologia occidental i la inversió estrangera, alhora que reforçava la preeminència i el paper dirigent del Partit Comunista Xinès. En deu anys, el PIB xinès es va multiplicar per dos i l’economia va créixer a un ritme entre el 9 i l’11% anual. Són les bases del poder econòmic actual, tot i les dificultats postcovid-19. Deng creia que podien coexistir dos sistemes econòmics sota un únic sistema polític. És el mateix principi, “un país, dos sistemes”, que intenta aplicar per obtenir la reincorporació de Taiwan o per pactar amb Margaret Thatcher la transferència de la sobirania de Hong Kong.

Des de principis de la segona dècada d’aquest segle, Xi Jinping concentra el màxim poder (president de la República i secretari general del Partit Comunista) i podrà fer-ho per més de dos mandats perquè, d’acord amb l’esmena constitucional del 2018 que abolia aquesta limitació, així ho aprovarà el XXè Congrés del partit el 16 d’octubre. Xi s’ha mantingut fidel, ha ampliat el model de Deng i ha projectat la potència econòmica, comercial i financera de la Xina arreu del món. Al mateix temps, contesta l’hegemonia nord-americana i les institucions de governança econòmica i política sorgides de la Conferència de Bretton Woods, objectius que comparteix amb la Rússia de Valdímir Putin. Tanmateix, la diplomàcia xinesa és més sofisticada i menys agressiva: al mar de la Xina Meridional porta al límit els mecanismes de les guerres híbrides –incloses les maniobres militars, les ocupacions d’arxipèlags i la creació d’illots artificials– per mantenir el conflicte latent, però al límit de desembocar en una guerra. L’actitud de Pequín respecte a Taiwan és molt diferent, ja que considera que es tracta d’una qüestió de política interior. L’antiga Formosa va ser el darrer reducte de les tropes nacionalistes del Kuomintang de Chiang Kai-shek i l’única opció que preveu el Partit Comunista, que no ha reconegut mai la independència de l’illa, és la reunificació. La visita a Taipei d’aquest estiu de la líder demòcrata al Congrés dels EUA Nancy Pelosi va provocar tensions en les relacions entre Washington i Pequín i maniobres militars a la regió de les dues potències.  

L’estratègia de Pequín depèn, inicialment, de finançar la consolidació del BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina, Sud-àfrica) i per fer l’aportació majoritària en la creació el 2013 del Nou Banc de Desenvolupament (NBD, amb seu a Xangai) al marge del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. L’Argentina, l’Iran, Egipte, l’Aràbia Saudita i Turquia han mostrat interès a unir-se als BRIXS. Pequín també pretén transformar –impulsant una més gran cooperació econòmica, política, militar i en seguretat internacional– l’Organització de Cooperació de Xangai (SCO), que comprèn la Xina, Rússia, l’Uzbekistan, el Kazakhstan, el Tadjikistan, el Kirguizistan, l’Índia, el Pakistan i l’Iran, i que proposa crear una moneda única i que el grup es converteixi en un “concert de grans potències no occidentals”.

El 2013, Ji Jinping va anunciar el projecte Cinturó Econòmic de la Ruta de la Seda (CERS), que promou la connectivitat entre els països participants i afavoreix les inversions xineses per construir infraestructures, sovint relacionades amb l’extracció d’hidrocarburs i minerals, sense excessiva sensibilitat per respectar les normes ambientals, i que en l’àmbit local –estatal– sovint deriven en corrupció i endeutament. A principis d’aquest any, va presentar un nou marc estratègic, la Iniciativa de Seguretat Global, per fomentar les relacions bilaterals i multilaterals amb el Sud Global (el sud-est asiàtic, Àfrica i l’Amèrica Llatina), que és on es concentren les principals inversions xineses.

L’estratègia xinesa depèn de teixir una xarxa d’aliances prou àmplia per desenvolupar una governança global paral·lela i fer front, arribat el cas, a possibles sancions d’Occident. En aquest línia, destaca l’enfortiment de relacions bilaterals amb l’Aràbia Saudita, Veneçuela, l’Iran i el Pakistan. En aquest context, la invasió russa d’Ucraïna ha estat un inconvenient, com li van fer saber a Putin el primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, i més discretament Ji, en la cimera de l’OCS de Samarcanda del mes passat. Això posa de manifest l’asimetria de les relacions entre Moscou i Pequín, tot i la “neutralitat prorussa” exhibida des del mes de febrer passat. La Xina ha proporcionat a Rússia suport econòmic, mentre s’aprofitava dels preus a la baixa del gas i el petroli rus amb la caiguda de la demanda occidental. En definitiva, com indica Alexander Gabuev (Foreign Affairs, agost del 2022), a diferència de fa set dècades quan Mao va anar a Moscou a visitar Stalin, la Xina té avui una economia més robusta i dinàmica, millor tecnològica i més influència política i econòmica global que Rússia. Aquesta asimetria serà encara més pronunciada en els propers anys, ja que el règim de Putin depèn de Pequín per a la seva supervivència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)