EL ROSARI JUDICIAL DE TRUMP I EL SEU IMPACTE

Ens pensàvem que amb l’assalt al Capitoli de Washington del 6 de desembre del 2021 ja ho havíem vist tot pel que fa a la deriva embogida de Donald Trump. Però no és així. Si bé l’assalt va sorprendre tothom, ni el motí del 2021 ni els estirabots que avui engalta Trump a la judicatura nord-americana són casuals. Tot el que emana d’aquest personatge forma part d’una tradició política que té unes arrels socials profundes, un dens teixit organitzatiu i uns sòlids lideratges territorials.

En aquest context, la imputació —a inicis d’abril— de trenta-quatre delictes derivats dels pagaments “secrets” que va fer per ocultar un afer amb l’actriu porno Stormy Daniels, que estan relacionats amb la campanya presidencial del 2016, només són un aperitiu del que vindrà. Al llarg d’aquests mesos, s’espera un rosari d’imputacions que, si bé el poden fer descavalcar de les properes eleccions a la presidència (en cas que tingui sentència ferma abans del 4 de desembre d’enguany), també li donaran molta –moltíssima– visibilitat i propaganda a les xarxes i als mitjans de comunicació. De tota manera, abans d’exposar les acusacions i els possibles escenaris que es poden obrir, és necessari assenyalar dos fenòmens que es poden considerar les bases del trumpisme: un d’arrel socioeconòmica i un altre de llegat organitzatiu.

El primer, que està minuciosament documentat, està vinculat a la fallida del somni americà i el consegüent malestar, sobretot entre la població blanca d’origen humil que ha vist com les seves certeses (i la seva butxaca) s’han anat erosionant. Sobre això destaca l’excel·lent obra de Robert D. Putnam Our kids. The american dream in crisis, en què exposa com la gent de la seva generació (els anys cinquanta i seixanta) va tenir itineraris professionals ascendents i trajectòries vitals marcades pel respecte i el reconeixement, més enllà del seu origen. Aquest llibre mostra que avui, mig segle més tard, aquesta projecció és impensable a causa de l’increment de la desigualtat, l’erosió del capital social i, sobretot, pel fet que els sectors humils cada cop tenen menys recursos per formar els seus fills, mentre que els sectors acomodats han triplicat la despesa per educar-los. Aquesta realitat es percep amb malestar i ressentiment. Es tracta d’un mal humor que Trump ha sabut canalitzar. En aquest sentit, Trump, a més d’afavorir els rics que viuen en residències de luxe semblants a la que ell té a Mar-a-Lago (Palm Beach, Florida), dona veu a la còlera dels mascles blancs que han vist com les seves vides han perdut el protagonisme èpic i pioner que els havia conferit el somni americà.

L’altra base del trumpisme, el llegat organitzatiu, és la latència de les xarxes del xovinisme blanc i supremacista que estan en la mateixa arrel del nacionalisme nord-americà. Un exemple fefaent és el Ku Klux Klan (KKK), que mai ha desaparegut. El KKK, juntament amb moltes altres organitzacions i fundacions semblants, han generat el nou corrent polític anomenat alt-right, que ha rellançat i ha donat llustre als prejudicis reaccionaris fortament arrelats en diversos sectors de la societat. Així s’ha creat un missatge retrògrad –embolicat en paper lluent– que s’ha amplificat i difós fins a l’infinit gràcies a les xarxes socials manipulades i autoreferents, com la Truth Social, directament vinculada a Trump.

Així, la barreja d’una dieta mediàtica conservadora i racista trufada de fake news, juntament amb el descontentament dels humils, la cobdícia dels poderosos i la vehemència nacionalista i de l’integrisme religiós van fer possible l’arribada a la Casa Blanca d’un outsider com Trump, i la capacitat de mantenir el seu programa en l’agenda política després de la derrota.

Un cop arribats aquí, la pregunta és com va ser possible que Trump –amb la seva coneguda trajectòria personal– segrestés l’històric Partit Republicà i arribés a la Casa Blanca. Per respondre a aquesta pregunta, cal llegir el llibre de Steven Levitsky i Daniel Ziblatt titulat Cómo mueren las democracias (un best-seller de la ciència política contemporània). Segons aquests dos autors, les democràcies entren en declivi quan apareixen líders com Trump, Duarte o Bolsonaro, que no respecten les regles democràtiques i només les fan servir en benefici propi; quan es nega la legitimitat –i la humanitat– als adversaris, i quan s’aprofiten les lleis per restringir els drets civils i les llibertats dels ciutadans a l’oposició.

Tot això és cert, però cal afegir-hi també (com assenyala Yanina Welp) que la democràcia ja havia començat a afeblir-se abans, des de les reformes econòmiques de Ronald Reagan, quan les elits polítiques inspirades per les doctrines neoliberals van deixar de tenir en compte les demandes i les necessitats de la població, i van deixar de garantir la possibilitat de tenir una vida digna. Així es van començar a erosionar serveis (com la salut i l’educació), es va reduir el salari dels sectors socials més humils i no es va endegar cap política contra el racisme ni la desigualtat. En aquest sentit, l’arribada i la consolidació de Trump –i el trumpisme– té a veure amb els tres elements conjunturals (i recents) que exposen Levitsky i Ziblatt, però també amb la tria i la instal·lació de polítiques que van anar ampliant, al llarg de tres dècades, la bretxa social entre rics i pobres.

He exposat això perquè el que passi durant els propers anys amb la dreta radical als Estats Units va més enllà de la figura de Trump. De totes maneres, és cert que aquest any la vida política nord-americana estarà pautada pel rosari de causes judicials de l’expresident, entre les quals destaquen els trenta-quatre delictes imputats arran del pagament il·legal de 130.000 dòlars, el seu paper en l’assalt al Capitoli, els papers secrets que té al seu domicili particular i l’intent de robar i falsejar els resultats de les eleccions presidencials a l’estat de Geòrgia el 2020; això sense comptar nous delictes que es poden afegir per injúries a les autoritats.

Amb tot, del que sabem només podem dir que la pròxima audiència ha quedat fixada per al dia 4 de desembre d’enguany, poc abans que comenci la campanya electoral per a les presidencials del 2024. És en aquest marc que es poden produir diversos escenaris, dels quals crec que n’hi ha tres de força versemblants.

El primer és que Trump capitalitzi la projecció mediàtica dels casos judicials i en pugui fer victimisme. En aquest cas, la seva candidatura a les primàries republicanes pot ser imparable i, possiblement, també la seva arribada a la Casa Blanca.

El segon és que el reguitzell de problemes judicials demostrin la seva implicació mafiosa en les diferents activitats públiques i privades que ha liderat i, per tant, que no pugui formalitzar la seva candidatura perquè ja té una sentència ferma que l’hi impedeix. Així ja no hi hauria el perill que tornés a la presidència dels Estats Units, si bé amb això no s’acabaria pas el seu moviment ni el seu llegat polític, que podria renéixer posteriorment amb altres líders.

El tercer és que l’any que ve, el 2024, encara no hi hagi cap sentència ferma, però que —a causa de l’erosió del prestigi de la figura de Trump— les elits del Partit Republicà, escaldades pels mals resultats dels candidats trumpistes a les eleccions legislatives del 2022, li barrin el pas i ja no sigui el seu candidat. Si fos així, seria factible que Trump liderés una candidatura independent (com ho va fer Ross Perot l’any 1992) i dividís el vot conservador en dos, cosa que faria possible una victòria demòcrata.

De tot el que he exposat, segur que el Partit Demòcrata n’és conscient i deu estar-se plantejant què fer en cadascun dels escenaris esmentats. Com que els demòcrates no són un bloc compacte, n’hi ha que volen fer una plataforma bel·ligerant (amb perfils com Alexandria Ocasio-Cortez o Bernie Sandres) per acusar sense embuts el trumpisme i mobilitzar els joves, afroamericans, llatins i liberals urbanites que viuen a les dues costes del país. Però també n’hi ha que pensen que és el moment de generar una proposta moderada per atraure el vot dels republicans desencantats amb el trumpisme i, per tant, oferir una espècie de “gran coalició”, oblidant extrems i acusacions. I tot plegat, si no hi ha novetats, amb un candidat que no és especialment carismàtic ni jove, com és Joe Biden.

Què passarà? Ningú ho sap encara, però el desenllaç d’aquest embolic tindrà una gran transcendència en la política europea i mundial. En tindrà en l’àmbit europeu perquè una victòria de Trump donaria projecció, legitimitat i diners a les propostes de la dreta radical, populista i reaccionària que ja han aixecat el cap. I en l’àmbit mundial, també, ja que tenir un president egòlatra i malaltís al capdavant d’una superpotència en declivi té molt, massa, perill.