Lectures escollides
Poder (literari) negre
La publicació en català de l’última novel·la de Colson Whitehead, ‘Els nois de la Nickel’, convida a posar aquest llibre en relació amb ‘El blues de Beale Street’, de James Baldwin, un altre dels grans noms de la literatura americana que retrata la repressió i la discriminació dels negres als Estats Units
A la coneguda novel·la The plot against america (en català, Complot contra els Estats Units, editada per La Magrana), Philip Roth imagina que Franklin D. Roosevelt perd les eleccions contra l’aviador Charles Lindenberg l’any 1940 i el país s’envola cap a un règim feixista en què els jueus són discriminats de manera cada cop més dura. El llibre, que ha estat portat recentment a la pantalla en una minisèrie d’HBO, és allò que se’n diu una ucronia, una ficció sobre el que hauria pogut ser si en un moment crucial del passat les coses haguessin anat d’una altra manera i enfilat uns viaranys diferents entre totes les possibilitats. Llegint aquesta memorable narració o mirant-ne els capítols en la plataforma audiovisual esmentada, hom podria arribar fàcilment a la conclusió que al senyor Philip Roth potser no li hauria calgut inventar una història fictícia si en comptes de pensar en els jueus hagués fet un cop d’ull a la vida dels seus compatriotes negres, els que allà anomenen afroamericans com si el que fes lleig fos el com i no el què, víctimes durant bona part del segle XX d’un règim de discriminació regulat que, un cop desballestat dreta llei a cop de protestes populars, revoltes i reivindicacions encara avui continua latent en la mentalitat de bona part dels nord-americans blancs. No en va les lleis de Nuremberg del 1933 que van inaugurar la segregació dels jueus a l’Alemanya estaven, segons molts estudiosos, inspirades en les anomenades lleis Jim Crow, que normalitzaven la discriminació dels negres americans. Comparació exagerada? Si vosaltres fóssiu negres i visquéssiu als Estats Units, probablement trobaríeu que exagero poc.
El món d’opressió racial americà és tractat de manera crua a Els nois de la Nickel (Edicions del Periscopi), que, amb traducció de Laia Font i Mateu, posa novament a l’abast del lector en català un dels escriptors americans negres més influents, Colson Whitehead (1969), després que el mateix segell en publiqués l’any 2017 la igualment memorable El ferrocarril subterrani, en què passa pel sedàs de la ficció la història real de l’organització clandestina responsable de l’alliberament de milers d’esclaus durant el segle XIX.
En aquesta ocasió, Whitehead es basa també en una història real, la d’un reformatori de Florida, tot i que el relat i els personatges són recreats i reubicats de dalt a baix en una trama que explica les peripècies de l’Elwood, un jove adolescent que alhora que pren consciència sobre la defensa dels drets civils, somia entrar a la universitat fins que un malentès el fa entrar en l’espiral tortuós del sistema repressiu nord-americà, especialment cruel amb els negres. L’Elwood i el seu company de fatigues Turner aporten un gir dramàtic sorprenent i inesperat al final del llibre.
Els nois de la Nickel arriba en català amb l’aval del Premi Pulitzer rebut aquest mateix 2020 i una prosa àgil, periodística, amb una capacitat de retratar personatges, especialment el protagonista, i de recrear ambients només a l’abast dels grans autors de ficció que, com és sabut, són els millors a l’hora d’explicar la realitat.
DE WHITEHEAD A BALDWIN
Desconec si el llibre de Colson Whitehead pren de referència d’alguna manera El blues de Beale Street, tot i que la generació d’aquest autor nascut a finals dels seixanta és indubtablement deutora del seu autor, James Baldwin (1924-1987), mestre i referent absolut. Una prova n’és el petit tribut que s’hi fa a Els nois..., quan un professor regala a l’Elwood un exemplar de Notes of a native son, un altre dels títols cabdals de Baldwin. Sigui com sigui, sembla oportú fer confluir les ressenyes d’El blues... i Els nois de la Nickel en un mateix article, perquè la temàtica i l’argument són germans en tant que fills de la mateixa mare pàtria que oprimeix una raça. També en aquest cas, un altre error policial i judicial manté a la presó injustament un jove negre. Com es pot desprendre del mateix títol de la novel·la (basat en un fragment d’una cançó popularitzada, entre molts d’altres, per Louis Armstrong) la prosa de Baldwin és més lírica que les tecles esmolades de Whitehead. El blues de Beale Street, publicat originàriament el 1974, és una gran història d’amor entre els dos protagonistes, la Tish i en Fonny, acompanyada de la descripció magistral d’un colpidor retaule familiar que s’entrellaça amb la trama carcerària kafkiana. No és una novetat rabiosa a casa nostra, ja que està disponible en català des de fa una mica més d’un any en la col·lecció “Mirmanda” d’Edicions de 1984, amb traducció d’Oriol Ampuero; tanmateix, aquesta tardor, i especialment en el context de la renovada lluita Black lives matter, resulta recomanable i convenient llegir-lo prèviament o posteriorment a Els nois de la Nickel.
Fa unes setmanes el crític i estudiós Sam D. Abrams sostenia en un article en aquesta revista que “la cultura i la literatura catalanes francament arrosseguen els peus pel que fa al coneixement de l’esplèndida tradició de les lletres afroamericanes, que va arrencar en el segle XVIII i es va anar consolidant, enriquint i diversificant al llarg dels segles XIX i XX amb autors imprescindibles de primera magnitud, com ara Langston Hughes, Richard Wright, Zora Neale Hurston i molts d’altres.” Probablement queda molta feina per fer, però no es pot pas negar que segells com Edicions del Periscopi i Edicions de 1984 hi han posat alguna cosa més que un parell de grans de sorra. Amb els dos llibres que recomanem avui, conflueixen dues generacions d’escriptors militants en la defensa dels drets civils que s’entrellacen entre altres coses perquè, dissortadament, la seva lluita està lluny de reeixir. Per cert, que, si en el cas del llibre de Philip Roth mencionat al principi d’aquest article, podem comparar l’obra mestra amb l’adaptació a la pantalla en forma de sèrie, El blues de Beale Street també té la seva adaptació (If Beale Street could talk, en la versió original), un film del 2018 dirigit per Barry Jenkins i amb Oscar per a Regina King com a millor actriu secundària. Pel que fa a Els nois de la Nickel, de moment cada lector se l’haurà de projectar a la seva retina, tot i que, qui sap si premonitòriament, aviat arribarà a les pantalles la sèrie basada en El ferrocarril subterrani. En tot cas, que les sèries no us faci perdre el llegir.
Basant-se en una història real, Whitehead explica un cas terrible de discriminació racial als anys seixanta que ens transporta a l’actualitat
