Ni espai, ni temps: ETERN
Companyies com La Calòrica i La Ruta 40, ja ensenyaven el seu ofici fa uns anys, i aquest curs s’han vist compensades accedint oficialment al Teatre Lliure
Fem un repàs dels espectacles que es poden veure sencers, a través de les xarxes socials, per iniciativa de productores i companyies
Quan arribem a la setena setmana sense teatres en actiu, es fa evident la necessitat de reviure espectacles. De seguida que es van tancar els teatres, moltes companyies van oferir a través de les xarxes les gravacions completes dels seus muntatges, desinteressadament. Molts mitjans hem intentant donar-los visibilitat. Certament, aquestes connexions voluntarioses han permès recuperar peces que vam tenir l’oportunitat de veure i, en el cas dels crítics teatrals, publicar-ne una valoració que els contextualitzés en l’eclèctica cartellera escènica. Ara, rellegits textos inèdits en paper, es percep si les intuïcions cap a determinat autor o companyia eren prou afinades. Les arts en viu són un reflex de la condició social de la humanitat: de voler compartir la reacció d’un actor en un mateix espai i temps amb altres persones (conegudes o no). Ara, aquesta terrible situació amenaçant que provoca una certa defensiva irracional castiga un teatre que no existeix en un mateix temps i espai, un teatre que no ens deixa mirar la reacció dels personatges en la rèplica d’un tercer. Com a mínim, però, ens reconcilia amb la convenció teatral, com si creéssim una quarta paret física o miréssim una història a través del forat del pany. Sigui com sigui, l’art acompanya.
Companyia: La Calòrica
Lloc i dia: Mercat de les Flors (dins del Festival Grec), 20-07-13
Enllaç obert: https://vimeo.com/72132626
la nau dels bojos
La Calòrica elabora uns muntatges molt treballats, des de tots els àmbits. Res és gratuït. Sembla que hagi xuclat d’una font de documentació. El que es podria denunciar com a plagi, cobra en escena un nou format i esdevé una nova manera d’entendre el fet teatral en aquesta generació de realisme màgic i obres de circumstàncies (més o menys profundes, depenent del temps que s’ha dedicat a la redacció i també als assaigs). Potser l’únic però és que la companyia necessita, sobretot per a aquest muntatge, un públic despert, actiu a la platea. Aquells referents que ells plàsticament i temàticament han anat xuclant amb avidesa seria bo que els projectessin en escena, per donar més llum a aquesta foscor volguda.
La joveníssima companyia es planta a l’escenari i es formula una pregunta: “I ara, què fem?”, davant de la incertesa econòmica, social, de valors, d’història, de civilització. I en comptes de dissenyar una peça arrelada en aquest segle XXI o en una societat futurista apocalíptica, decideix dirigir la nau cap al Renaixement. S’enfonsen en el temps i allà troben els que es formulaven aquesta mateixa pregunta, però no hi troben la resposta, tampoc. Cadascú, en el seu present, té el seu abisme (pel que es veu a La nau dels bojos molt influenciat per una estètica d’El Bosch, un pintor que plasmava a la mateixa tela personatges mítics amb altres de quotidians, en una mena d’al·legoria tràgica, dantesca, sense més reconciliació que el silenci). Es pot encadenar la mort, condemnant-la a una amnèsia eterna? En tot cas, això no és un càstig per als mortals que ja saben que mai trobaran el seu Paradís? Sobta que d’una joventut tan enèrgica com la d’aquesta companyia, emergeixi una lucidesa tan amarga. A Editto búlgaro van experimentar amb l’humor amarg. A Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, amb el canvi de sexes tot condemnant l’ambiciosa reina a saber que el seu imperi es desfaria si ella desaparegués, fent més dolorosa la pròpia mort. Per treure’s el barret. S’ha de donar a conèixer el seu talent.
[Aquest 2020 la companyia ha celebrat el seu desè aniversari recuperant Feísima enfermedad... al Lliure de Gràcia. La demanda ha tingut resposta set anys després en un teatre públic i per mèrits propis, no com a concessió d’un premi al projecte (com era el cas de La nau dels bojos).]
Companyia: La Ruta 40
Lloc i dia: Círcol Maldà, 28-11-14
el lLARG DINAR DE NADAL
Enllaç obert: vimeo.com/120592051
[La Ruta 40 va ser la primera companyia que a través del nou equip del Teatre Lliure, liderat per Juan Carlos Martel, va rebre l’encàrrec de fer un petit cicle calidoscòpic, en què aquesta obra, que s’ha anat repetint des del 2014, no es va recuperar. fins al 2019,prò]
Autora: Marta Buchaca
Lloc i dia: Romea, 25-02-17
Enllaç obert: https://vimeo.com/265167578 Clau: aliciameravellesmusical
ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES
La dramaturga Marta Buchaca s’estrena en el teatre familiar amb l’adaptació lliure d’un clàssic. Certament, és un salt al buit, però amb xarxa. La seva mirada dota el conte de contemporaneïtat; és més, el dota d’un punt de controvèrsia, sense renunciar a la fantasia ni a la música (amb un Keco Pujol sempre enginyós musicalment). Aquesta adaptació s’inventa també un company de viatge, un regal indesitjat que serà el contrast perfecte per a la noia freda, racional, l’Alícia. Aquest capità invisible és el personatge que genera més empatia, per la seva falta de capacitat per ser valent i invisible. I quan, puntualment, s’atreveix a afrontar-ho, assoleix el súmmum.
L’amor és un altre element que construeix la subtrama. Hi ha l’amor pragmàtic dels pares, el liquidat dels reis del país de les meravelles, el tendre de l’Alícia amb el seu amic del curs i l’inesperat del capità... amb una mena de fada, també del segle XXI. La proposta manté la fantasia, el joc, el cant a la imaginació mentre arracona els referents tenebrosos i enigmàtics en què sí que incidia Carlota Subirós en la seva versió per a adults el 2009 i més tard, Thomas Noone a Alice (2014). En aquest bon treball hi ha, en canvi, un plantejament per a la controvèrsia, que permet garantir la construcció d’uns protagonistes que, tot i que siguin caricaturitzats, aborden temes de major reflexió: l’ús del mòbil i les discussions intrafamiliars.
[El muntatge es manté en el repertori de Viu el Teatre al Romea i es va prodigant més enllà de la geografia catalana.]
Coreografia: Marina Mascarell
Lloc i dia: Mercat de les Flors, 19-03-2018
Enllaç obert: https://youtu.be/XYEyH-Y1hPI Accessible fins diumenge
three times rebel
La coreografia de Three Times Rebel manté el joc geomètric de fil argumental, tot esquarterant el quadre, creant nous prismes des d’on enfocar i analitzar els comportaments (sovint irracionals, ja convertits en hàbits) i treure’n conclusions. I la peça sap trencar aquest material per donar aire amb nous quadres. La dansa també va mutant, com la música. Són fragments que ajuden a mirar la individualitat i, tot seguit, el grup, una dansa de contacte, en què el moviment d’un comporta la continuació de l’altre i, així, consecutivament. El cos és l’element que fa evident aquest menysteniment de la dona, aquesta cosificació. Les línies semblen marcades, però la peça convida a rebel·lar-s’hi, a descobrir que no hi ha una única forma de mirar la relació home-dona. Que s’han de trencar les jerarquies i els discursos apresos des de la infància per prendre consciència d’un demà que sembla més despert, transversal, compartit després d’un 8-M que ha trencat molts estigmes.
[Marina Mascartell va marcar un camí de retorn a partir d’aquesta coreografia al Mercat de les Flors. Aquest maig (del 5 al 8) hi havia prevista una producció internacional de la qual s’ha hagut de prescindir pel confinament. Mascarell va signar el moviment magnètic d’El poema de Guilgamesh, l’obra dirigida per Oriol Broggi que va inaugurar el Grec el 2018.]