Teatre

Ni espai, ni temps: ETERN

Companyies com La Calòrica i La Ruta 40, ja ensenyaven el seu ofici fa uns anys, i aquest curs s’han vist compensades accedint oficialment al Teatre Lliure
Fem un repàs dels espectacles que es poden veure sencers, a través de les xarxes socials, per iniciativa de productores i companyies

Quan arribem a la setena setmana sense teatres en actiu, es fa evident la necessitat de reviure espectacles. De seguida que es van tancar els teatres, moltes companyies van oferir a través de les xarxes les gravacions completes dels seus muntatges, desinteressadament. Molts mitjans hem intentant donar-los visibilitat. Certament, aquestes connexions voluntarioses han permès recuperar peces que vam tenir l’oportunitat de veure i, en el cas dels crítics teatrals, publicar-ne una valoració que els contextualitzés en l’eclèctica cartellera escènica. Ara, rellegits textos inèdits en paper, es percep si les intuïcions cap a determinat autor o companyia eren prou afinades. Les arts en viu són un reflex de la condició social de la humanitat: de voler compartir la reacció d’un actor en un mateix espai i temps amb altres persones (conegudes o no). Ara, aquesta terrible situació amenaçant que provoca una certa defensiva irracional castiga un teatre que no existeix en un mateix temps i espai, un teatre que no ens deixa mirar la reacció dels personatges en la rèplica d’un tercer. Com a mínim, però, ens reconcilia amb la convenció teatral, com si creéssim una quarta paret física o miréssim una història a través del forat del pany. Sigui com sigui, l’art acompanya.

Companyia: La Calòrica

Lloc i dia: Mercat de les Flors (dins del Festival Grec), 20-07-13

Enllaç obert: https://vimeo.com/72132626

la nau dels bojos

La Calòrica elabora uns muntatges molt treballats, des de tots els àmbits. Res és gratuït. Sembla que hagi xuclat d’una font de documentació. El que es podria denunciar com a plagi, cobra en escena un nou format i esdevé una nova manera d’entendre el fet teatral en aquesta generació de realisme màgic i obres de circumstàncies (més o menys profundes, depenent del temps que s’ha dedicat a la redacció i també als assaigs). Potser l’únic però és que la companyia necessita, sobretot per a aquest muntatge, un públic despert, actiu a la platea. Aquells referents que ells plàsticament i temàticament han anat xuclant amb avidesa seria bo que els projectessin en escena, per donar més llum a aquesta foscor volguda.

La joveníssima companyia es planta a l’escenari i es formula una pregunta: “I ara, què fem?”, davant de la incertesa econòmica, social, de valors, d’història, de civilització. I en comptes de dissenyar una peça arrelada en aquest segle XXI o en una societat futurista apocalíptica, decideix dirigir la nau cap al Renaixement. S’enfonsen en el temps i allà troben els que es formulaven aquesta mateixa pregunta, però no hi troben la resposta, tampoc. Cadascú, en el seu present, té el seu abisme (pel que es veu a La nau dels bojos molt influenciat per una estètica d’El Bosch, un pintor que plasmava a la mateixa tela personatges mítics amb altres de quotidians, en una mena d’al·legoria tràgica, dantesca, sense més reconciliació que el silenci). Es pot encadenar la mort, condemnant-la a una amnèsia eterna? En tot cas, això no és un càstig per als mortals que ja saben que mai trobaran el seu Paradís? Sobta que d’una joventut tan enèrgica com la d’aquesta companyia, emergeixi una lucidesa tan amarga. A Editto búlgaro van experimentar amb l’humor amarg. A Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, amb el canvi de sexes tot condemnant l’ambiciosa reina a saber que el seu imperi es desfaria si ella desaparegués, fent més dolorosa la pròpia mort. Per treure’s el barret. S’ha de donar a conèixer el seu talent.

[Aquest 2020 la companyia ha celebrat el seu desè aniversari recuperant Feísima enfermedad... al Lliure de Gràcia. La demanda ha tingut resposta set anys després en un teatre públic i per mèrits propis, no com a concessió d’un premi al projecte (com era el cas de La nau dels bojos).]

Companyia: La Ruta 40

Lloc i dia: Círcol Maldà, 28-11-14

el lLARG DINAR DE NADAL

Enllaç obert: vimeo.com/120592051

Una veritable màquina del temps. La Ruta 40 ha convertit el Maldà en una mena d’aparell que sempre avança, mai s’atura ni permet corregir cap dels comentaris pronunciats en un dels noranta dinars de Nadal que dura la peça. El quadre es podria reproduir en molts altres menjadors, perquè la tradició amb el record és l’únic element que perdura: els homes neixen, creixen i passen per la porta de la mort. De seguida s’entén el codi d’un dinar de Nadal que se serveix amb la mateixa vaixella i tovallons. Temps per celebrar el primer Nadal de la casa nova i per anar comentant possibles ampliacions del casalot i, més endavant, la decrepitud de l’edifici coincideix amb la d’una família fidel a l’església, al gall dindi i a la copa de vi amb brindis inclòs. La seva aparent opulència no estalvia en res les morts. Els actors, en general molt correctes, saben correspondre bé al rol de cada personatge i moment, de dinar de Nadal en dinar de Nadal. Tot i que aparentment han de ser àpats festius i alegres, en realitat es viu una rectitud formal i es pateixen les contínues pèrdues o sortides de la casa. Els personatges es van transformant d’amos a criats i després encara tenen temps de ser fills d’ells mateixos. Sí que hi ha una relació de jerarquia evident entre els membres de la família i el servei. La sorpresa del cotxet amb la minyona és la nota més lluminosa, la resta és silenci. També hi ha un treball en la posició dels actors per anar degradant els personatges a mesura que es van fent grans. Hi ha rèpliques que es repeteixen, potser amb una acusada entonació mimètica. La fàbrica, la memòria familiar, els indis... Els fills evolucionen, però sempre hi ha missa de Nadal, cants i brindis als inquilins de la casa.

[La Ruta 40 va ser la primera companyia que a través del nou equip del Teatre Lliure, liderat per Juan Carlos Martel, va rebre l’encàrrec de fer un petit cicle calidoscòpic, en què aquesta obra, que s’ha anat repetint des del 2014, no es va recuperar. fins al 2019,prò]

Autora: Marta Buchaca

Lloc i dia: Romea, 25-02-17

Enllaç obert: https://vimeo.com/265167578 Clau: aliciameravellesmusical

ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES

Viu el Teatre és una productora que mira de conciliar la qualitat amb els gustos del públic més ampli possible. Ja ha comprovat sovint que, atrevir-se amb una peça arriscada, pot rebre un càstig a la taquilla, que és una de les fonts de supervivència i de legitimitat. Ara sembla que ha trobat un bon camí: animar un equip de professionals de teatre per a adults a participar en una adaptació per al teatre familiar.

La dramaturga Marta Buchaca s’estrena en el teatre familiar amb l’adaptació lliure d’un clàssic. Certament, és un salt al buit, però amb xarxa. La seva mirada dota el conte de contemporaneïtat; és més, el dota d’un punt de controvèrsia, sense renunciar a la fantasia ni a la música (amb un Keco Pujol sempre enginyós musicalment). Aquesta adaptació s’inventa també un company de viatge, un regal indesitjat que serà el contrast perfecte per a la noia freda, racional, l’Alícia. Aquest capità invisible és el personatge que genera més empatia, per la seva falta de capacitat per ser valent i invisible. I quan, puntualment, s’atreveix a afrontar-ho, assoleix el súmmum.

L’amor és un altre element que construeix la subtrama. Hi ha l’amor pragmàtic dels pares, el liquidat dels reis del país de les meravelles, el tendre de l’Alícia amb el seu amic del curs i l’inesperat del capità... amb una mena de fada, també del segle XXI. La proposta manté la fantasia, el joc, el cant a la imaginació mentre arracona els referents tenebrosos i enigmàtics en què sí que incidia Carlota Subirós en la seva versió per a adults el 2009 i més tard, Thomas Noone a Alice (2014). En aquest bon treball hi ha, en canvi, un plantejament per a la controvèrsia, que permet garantir la construcció d’uns protagonistes que, tot i que siguin caricaturitzats, aborden temes de major reflexió: l’ús del mòbil i les discussions intrafamiliars.

[El muntatge es manté en el repertori de Viu el Teatre al Romea i es va prodigant més enllà de la geografia catalana.]

Coreografia: Marina Mascarell

Lloc i dia: Mercat de les Flors, 19-03-2018

Enllaç obert: https://youtu.be/XYEyH-Y1hPI Accessible fins diumenge

three times rebel

Marina Mascarell trenca els arquetips de la relació home i dona en la seva coreografia. No fa només amb una denúncia evident (els comentaris obscens de Trump, com el retall del Playboy del 1955, que són d’una impunitat insultant), sinó també amb una pràctica de la dansa. El vestuari és neutre. Els rols dels ballarins no responen als del seu cos. L’arrencada és preciosa, mirant de trencar el quadre establert, forçant el punt de vista en un marc que es va adaptant a mesura que ho fan els artistes. ¿Què es trenca primer, el principi general –i això fa que es modifiqui el comportament de la societat–, o és la percepció de la societat de viure en una situació encartonada el que trenca aquests límits forjats durant anys per l’statu quo? Aquest joc amb el pla recorda aquell Origami de Margarit, amb els canvis continus de plans i que llança el focus, l’atenció del públic, amb un quadre que emmarca una acció o una altra. Si en la coreografia per a públic familiar hi havia joc, en la de Mascarell hi ha discurs polític.

La coreografia de Three Times Rebel manté el joc geomètric de fil argumental, tot esquarterant el quadre, creant nous prismes des d’on enfocar i analitzar els comportaments (sovint irracionals, ja convertits en hàbits) i treure’n conclusions. I la peça sap trencar aquest material per donar aire amb nous quadres. La dansa també va mutant, com la música. Són fragments que ajuden a mirar la individualitat i, tot seguit, el grup, una dansa de contacte, en què el moviment d’un comporta la continuació de l’altre i, així, consecutivament. El cos és l’element que fa evident aquest menysteniment de la dona, aquesta cosificació. Les línies semblen marcades, però la peça convida a rebel·lar-s’hi, a descobrir que no hi ha una única forma de mirar la relació home-dona. Que s’han de trencar les jerarquies i els discursos apresos des de la infància per prendre consciència d’un demà que sembla més despert, transversal, compartit després d’un 8-M que ha trencat molts estigmes.

[Marina Mascartell va marcar un camí de retorn a partir d’aquesta coreografia al Mercat de les Flors. Aquest maig (del 5 al 8) hi havia prevista una producció internacional de la qual s’ha hagut de prescindir pel confinament. Mascarell va signar el moviment magnètic d’El poema de Guilgamesh, l’obra dirigida per Oriol Broggi que va inaugurar el Grec el 2018.]

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)