L’Anna Arranz atén la llibreria. Mentre, la Maria F. Serra ens atén a nosaltres. Casa Usher és una botiga, i és una casa, amb les seves estances i racons. Són les amfitriones d’una llar de llibres i cultura. “Per a nosaltres és casa nostra, perquè passem més temps aquí que enlloc.” Serà un sant Jordi diferent; tant és, no s’esveren. S’ho prenen amb calma. Després d’un any de canvis, d’immediatesa, més val així. Què ha canviat durant aquest temps?
Des que vam poder tornar a obrir, al maig, ens ha anat bé. Quant als clients, hi ha qui abans venia i s’enduia un llibre i ara se n’emporta més. I no sé si hi ha molts nous lectors, però els que hi ha llegeixen més, segurament en detriment d’altres activitats que podien fer abans de la pandèmia. El nostre públic és molt d’anar a l’Auditori, al Palau de la Música, o de sortir a sopar. I tot això no ho poden fer. Són de fer molta vida social i cultural. I ara la lectura és una activitat molt segura. D’altra banda, també hem notat que tot i que ja fa sis anys que hem obert, hi ha molta gent que ens ha descobert ara, perquè han canviat els hàbits i s’han mogut més pel barri. Hem ampliat molt el públic dins del barri.
I qüestions com ara la venda en línia?
Ja ho teníem en marxa! Quan vam fer l’any vam estrenar el web. I sort, perquè si l’haguéssim hagut de muntar ara...
El projecte de la Casa Usher és, en part, fruit del micromecenatge.
Sí, una petita part del nostre projecte la vam fer així, a través de la plataforma TotSuma. Vam assolir l’objectiu, i a l’entrada de la llibreria hi ha un quadre d’en Poe –recordeu que ens diem Casa Usher–, envoltat dels noms dels que hi van col·laborar. Va anar molt bé perquè, a part d’aconseguir l’objectiu econòmic, va fer que construíssim amb més claredat el projecte. I molts, en lloc de participar-hi econòmicament, ho van fer donant d’una altra manera: regalant-nos unes taules, per exemple. És molt bonic. I en tots els col·laboradors queda el sentiment de pertinença. Va ser un encert, sí. A més, ens vam veure obligats a fer una campanya de promoció, que era necessària, i que d’altra manera no hauríem engegat, segur, perquè ens atropellaven altres feines.
Muntar una llibreria és anar a contracorrent, avui dia?
No ens ho sembla, gens. Dins del sector no es veu així. Fa uns vint-i-cinc anys que estic en aquest món i mai ha anat increïblement bé, ni malament. Qui és fidel, ho és molt. I tenim un públic fidel, la prova ha estat que dins de la cultura les llibreries són les que han resistit més bé. I també en el món del comerç, en general, a les que no som grans o no formem part d’un centre comercial, no ens ha anat malament. L’Anna i jo ja havíem muntat una llibreria que està al carrer d’Aragó, La Caixa d’Eines, i està funcionant. I feia temps que donàvem voltes a la possibilitat de muntar alguna altra cosa. Hi havia un altre soci, en Gerard [que temps després va deixar el projecte]. Ell i jo acabàvem de sortir d’una llibreria i vam dir: “Muntem la llibreria que ens agradaria com a clients.”
I juntament amb l’Anna la van muntar.
Teníem moltes ganes de tenir una història pròpia, per fer el que ens agrada. A la llibreria estem com a casa. Sento que estic on vull estar. Marxo al vespre, i quan torno no és feixuc, no em costa. Això no treu que sigui molt cansat, perquè són sis anys, cada dia deu hores aquí!