Pantalla

Cartellera

RECOMPTE D’ERRORS

Si l’ombra de Martin Scorsese planeja en un projecte (en aquest cas com a productor executiu), els fans del cinema negre de bona factura estan d’enhorabona. Si el veterà Paul Schrader, guionista de Taxi driver i Toro Salvatge, n’és el director, ja sabem per on van els trets. A El contador de cartas tots dos recuperen les principals característiques d’aquest gènere fosc, urbà i ple de conflictes il·legals i al límit. El punt de partida és un jugador de pòquer professional (Oscar Isaac), exconvicte i exmilitar, que canviarà les seves rutines arran de conèixer el jove Cirk (Tye Sheridan), que li servirà de camí o excusa per a la redempció dels seus pecats i d’un passat gairebé imperdonable. Pel mig es creuaran amb dos personatges i poc més: la figura femenina i representant del jugador William Tell, interpretada per Tiffany Haddish, i Major John Gordo, interpretat pel sempre meravellós i eclèctic Willem Dafoe (Platoon, Crema Mississippi, Nacido el cuatro de julio, The Florida Project, El faro).

Els paral·lelismes amb El vividor (1961) i El rei del joc (1965) no es fan esperar. De fet, fins i tot es menciona el mític “gros de Minnesota”, un jugador invencible que treia de polleguera Paul Newman El vividor, en què en lloc de cartes es jugava al billar. Allà, igual que Tell, Eddie Felson tenia grans habilitats, un do, però no la fortuna o el criteri per explotar-lo i triomfar. Prejudicis, entorn i un estricte codi propi i intern feien sempre que l’antiheroi se la fotés de valent. El mateix li passava en la partida definitiva a Steve McQueen davant la llegenda del cinema negre Edward G. Robinson a El rei del joc. Ho tenien tot per ser guanyadors, però eren perdedors. Si més no, Paul Newman es va poder redimir en una segona part (El color del diner, de Martin Scorsese) amb el seu únic Oscar, sense comptar l’honorífic, que no va anar a recollir mai. A El contador de cartas no hi ha figures estel·lars ni d’impacte enmig del joc com George C. Scott i Karl Malden. Aquí l’efectiu i convincent Oscar Isaac és massa solitari i camina sense crosses, però amb solvència. Això sí, turmentat, permanentment, la qual cosa serà la seva perdició. Una situació similar a la que patia com a expert conductor Ryan Gosling a Drive, una altra referència més propera i precisa encara a aquest film, que presenta punts a favor i en contra. Com a Drive, la música i l’estètica acompanyen i propaguen una particular atmosfera, que interroga i angoixa l’espectador, que no pot sortir del cercle narratiu. Però el guió, les seqüències i els diàlegs de vegades perden força. Massa expectatives i plantejaments per a uns fets que no acaben de convèncer. Falta contundència per a un ritme que no existeix. Això sí, la posada en escena, el treball dels actors, la recreació del món professional de les partides, el circuit... està força aconseguit i dona un to molt creïble de road movie, amb els clàssics motels de carretera. Falta, però, una mica de sentit en una història que encapçala i arrossega un Oscar Isaac capaç de salvar la galàxia a Star Wars i de commoure infinitament a The promise, amb el conflicte del genocidi armeni de principis de segle de fons.

THE CARD COUNTER Direcció: Paul Schrader Guió: Paul Schrader Música: R. Been, Vulcano Fotografia: A. Dynan Productors: HanWay, Astrakan País: Estats Units
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)