Pantalla

Cartellera

RECOMPTE D’ERRORS

Si l’ombra de Mar­tin Scor­sese pla­neja en un pro­jecte (en aquest cas com a pro­duc­tor exe­cu­tiu), els fans del cinema negre de bona fac­tura estan d’enho­ra­bona. Si el veterà Paul Sch­ra­der, guio­nista de Taxi dri­ver i Toro Sal­vatge, n’és el direc­tor, ja sabem per on van els trets. A El con­ta­dor de car­tas tots dos recu­pe­ren les prin­ci­pals carac­terísti­ques d’aquest gènere fosc, urbà i ple de con­flic­tes il·legals i al límit. El punt de par­tida és un juga­dor de pòquer pro­fes­si­o­nal (Oscar Isaac), excon­victe i exmi­li­tar, que can­viarà les seves ruti­nes arran de conèixer el jove Cirk (Tye She­ri­dan), que li ser­virà de camí o excusa per a la redempció dels seus pecats i d’un pas­sat gai­rebé imper­do­na­ble. Pel mig es cre­ua­ran amb dos per­so­nat­ges i poc més: la figura feme­nina i repre­sen­tant del juga­dor William Tell, inter­pre­tada per Tif­fany Had­dish, i Major John Gordo, inter­pre­tat pel sem­pre mera­vellós i eclèctic Willem Dafoe (Pla­toon, Crema Mis­sis­sippi, Nacido el cua­tro de julio, The Flo­rida Pro­ject, El faro).

Els paral·lelis­mes amb El vivi­dor (1961) i El rei del joc (1965) no es fan espe­rar. De fet, fins i tot es men­ci­ona el mític “gros de Min­ne­sota”, un juga­dor inven­ci­ble que treia de polle­guera Paul New­man El vivi­dor, en què en lloc de car­tes es jugava al billar. Allà, igual que Tell, Eddie Fel­son tenia grans habi­li­tats, un do, però no la for­tuna o el cri­teri per explo­tar-lo i tri­om­far. Pre­ju­di­cis, entorn i un estricte codi propi i intern feien sem­pre que l’anti­he­roi se la fotés de valent. El mateix li pas­sava en la par­tida defi­ni­tiva a Steve McQueen davant la lle­genda del cinema negre Edward G. Robin­son a El rei del joc. Ho tenien tot per ser gua­nya­dors, però eren per­de­dors. Si més no, Paul New­man es va poder redi­mir en una segona part (El color del diner, de Mar­tin Scor­sese) amb el seu únic Oscar, sense comp­tar l’honorífic, que no va anar a reco­llir mai. A El con­ta­dor de car­tas no hi ha figu­res estel·lars ni d’impacte enmig del joc com George C. Scott i Karl Mal­den. Aquí l’efec­tiu i con­vin­cent Oscar Isaac és massa soli­tari i camina sense cros­ses, però amb solvència. Això sí, tur­men­tat, per­ma­nent­ment, la qual cosa serà la seva per­dició. Una situ­ació simi­lar a la que patia com a expert con­duc­tor Ryan Gos­ling a Drive, una altra referència més pro­pera i pre­cisa encara a aquest film, que pre­senta punts a favor i en con­tra. Com a Drive, la música i l’estètica acom­pa­nyen i pro­pa­guen una par­ti­cu­lar atmos­fera, que inter­roga i angoixa l’espec­ta­dor, que no pot sor­tir del cer­cle nar­ra­tiu. Però el guió, les seqüències i els diàlegs de vega­des per­den força. Massa expec­ta­ti­ves i plan­te­ja­ments per a uns fets que no aca­ben de convèncer. Falta con­tundència per a un ritme que no exis­teix. Això sí, la posada en escena, el tre­ball dels actors, la recre­ació del món pro­fes­si­o­nal de les par­ti­des, el cir­cuit... està força acon­se­guit i dona un to molt creïble de road movie, amb els clàssics motels de car­re­tera. Falta, però, una mica de sen­tit en una història que encapçala i arros­sega un Oscar Isaac capaç de sal­var la galàxia a Star Wars i de com­moure infi­ni­ta­ment a The pro­mise, amb el con­flicte del geno­cidi armeni de prin­ci­pis de segle de fons.

THE CARD COUNTER Direcció: Paul Schrader Guió: Paul Schrader Música: R. Been, Vulcano Fotografia: A. Dynan Productors: HanWay, Astrakan País: Estats Units
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor