Crítica
CLIMA CREMAt
El debat sobre el canvi climàtic ha d’acabar, perquè ja no és discutible. L’emergència és ben real
“Escac al rei: el foc s’ensenyoreix / de l’erm on ombra i sal veïnejaven / amb les fronteres nítides. La sang / confon l’excés bufat de les paraules.”
Desglaç, de de Maria-Mercè Marçal (2018)
Quan hi ha sequera o es produeixen inundacions catastròfiques, quan el bosc ressec crema o les pedregades malmeten collites senceres, els mitjans i les converses de bar van plenes de l’expressió “canvi climàtic”. Ens hem cregut els reis de la creació, o ens ho han fet creure durant segles, i ara el foc, l’ombra i la sal s’han ensenyorit del nostre entorn. Manllevant les paraules dels versos de Maria-Mercè Marçal, hem acabat confonent l’excés bufat de les paraules.
El debat sobre el canvi climàtic ha d’acabar, perquè ja no és discutible. Ni tan sols és un debat intel·lectual, sinó una emergència ben real. Amb aquestes paraules tan contundents, l’arquitecte especialitzat en sostenibilitat i ciutats saludables Eloi Juvillà ens presenta Terra cremada. Revolució o extinció, un text implacable i incòmode, però tanmateix necessari, sobre l’excepcionalitat del moment que vivim. Ens diu que les escenes que estem vivim són simplement el preludi del món que ens espera, que generarà les migracions més grans de la història de la humanitat, la qual necessitarà grans dosis d’adaptabilitat i sacrifici. No és, no obstant això, un llibre desesperançat, sinó tot el contrari. Una crida al canvi basat en el coneixement científic actual, que exposa, per exemple, quines possibilitats tenim per descarbonitzar l’atmosfera, decréixer econòmicament i disminuir les desigualtats.
En la mateixa línia, però de forma complementària, també es mou Emergència climàtica. Les claus per a entendre el canvi climàtic!, de l’ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà. A partir dels mites establerts sobre el clima, el canvi climàtic i els diferents tipus de negacionisme, exposa de manera desacomplexada i esperançadora, clara i entenedora, els impactes que ja estem vivint i els que vindran, què podem esperar o, més ben dit, què no podem esperar, de les malaguanyades cimeres del clima.
Demanava Raimon en una de les seves composicions més mítiques, Al meu país la pluja, del 1984, “qui durà la pluja a escola, qui li dirà com s’ha de ploure?”. La qüestió, tanmateix, és si nosaltres serem capaços d’aprendre a reaccionar a temps abans l’escola que és la vida no ens doni una lliçó irreparable. Perquè l’immobilisme, com emfasitza Juvillà al seu llibre, ja no és una opció.
