Articles

ELVIRA DYANGANI

DIRECTORA DEL MACBA

“El museu ha de ser un espai més democràtic”

GRATUÏTAT
“M’agradaria que, quan acabi la meva etapa al MACBA, el museu sigui gratuït. És una manera de fer-lo radicalment públic”
APROPIACIÓ
“És molt important el sentit d’apropiació del museu, la manera com ens el fem nostre. Voldria que la gent sentís seu el MACBA”
VISITANTS
“El més important no és que la gent vingui al museu, sinó que hi torni, perquè significa que hi ha alguna cosa que els atrau”
EXPERIÈNCIES
“El museu ha passat de ser un espai on l’obra objecte era al centre a ser un espai on l’experiència artística era central”

El 2023 va engegar amb força al MACBA, amb un programa de projectes subversiu i innovador. La directora del centre, Elvira Dyangani (1974), comissaria enguany Preludi. Intenció poètica, la nova mostra de la col·lecció del museu, inaugurada el mes de desembre passat. L’exposició proposa una constel·lació d’obres que el MACBA ha anat adquirint els últims anys, amb peces de fons i préstecs d’artistes, i reuneix més d’un centenar de creadors. Amb la voluntat de fer recular les narratives històriques dominants i d’afavorir noves perspectives i relats, Preludi. Intenció poètica es presenta com una exposició en metamorfosi que anirà mutant fins a la propera presentació, a finals del 2024.

Al marge de les exposicions monogràfiques, els actes públics, els tallers i una nova edició del PEI (el Programa d’Estudis Independents), que tindrà com a objecte d’estudi les pràctiques descolonials, una de les preocupacions candents del MACBA aquesta temporada és teixir nous vincles amb el seu entorn més immediat per cultivar i enfortir el teixit social de la ciutat. En parlem amb Elvira Dyangani, al timó d’aquesta nau.

De quina manera es pretén fer del MACBA un espai més integrador i permeable a les diverses realitats que el circumden?
Vaig arribar a la direcció l’any 2021 amb un projecte de museu molt més democràtic, obert i permeable a la realitat circumdant. Un museu de ciutat, internacional i estatal, però també un museu de barri, dels barris –un espai  situat i hiperlocal–. Per al nostre projecte és molt important arribar a tenir més espais oberts al públic, i garantir una major porositat entre la plaça i l’interior dels espais del museu, així com amb les comunitats properes i llunyanes. Volem crear més espais de vida conjunta, per exemple espais de lectura o, per què no, un jardí col·lectiu. Entre altres coses, aquest any hem tirat endavant el projecte del Jardí Ambulant, un espai físic al museu, però també una plataforma simbòlica de connexió amb la comunitat per recollir idees i projectes de corresponsabilitat; es fan diverses propostes i imaginem juntes projectes col·lectius. Tot això és possible fruit del treball que les meves companyes del departament d’educació i de programes públics fan des de fa uns quants anys. Treballant amb propostes intergeneracionals que inclourien grups de treball com ara “Nens i nenes del barri”, “Grup de joves” i altres projectes com La Cuina o col·laboracions amb Les Metzineres. Al Jardí vam celebrar tallers d’àmbit escolar, on vam reflexionar amb l’alumnat, les famílies i el professorat, sobre qüestions d’espai públic, sobre què significa formar part de la ciutadania. De cara al projecte de model de museu, ens centrem a fer del museu un espai viu i dialogant, compromès, situat i conseqüent, que promou condicions materials més justes al museu i al sector. Volem activar un consell de joves i consolidar la idea d’un consell social, que es donarà la capacitat de ser més pròxim als professionals amb qui el museu ja està en relació. Aquests canvis també plantegen la noció d’agència i intel·ligència col·lectiva, que ens obliga a oferir una pluralitat d’experiències, tant amb els que se senten interpel·lats pel museu com amb els que no.
A la roda de premsa de Preludi. Intenció poètica comentava: “No només volem del públic una participació neoliberal, sinó una vertadera corresponsabilitat.” En què consisteix aquesta corresponsabilitat del públic que requereix el museu?
La idea d’un museu que difon unilateralment és una idea del passat. Avui, els museus són o haurien de ser estructures permeables que aprenen dels ciutadans, a més d’oferir el coneixement professional del seus equips. Nosaltres tenim la funció pública de vetllar per un patrimoni i difondre l’expertesa al voltant d’un tipus concret d’activitat, però també hem de saber estar en consonància amb el que la societat ens demana, igual que aquesta societat també canvia al nostre voltant. El museu ha de pensar com ser conseqüent amb allò que rep de part del públic, i l’exercici de responsabilitat del públic consisteix, en part, a fer saber al museu allò que li és necessari. I quan dic públic, entenc també que és una noció plural, que hi ha una multiplicitat de públics: tots són usuaris d’aquesta “casa de tothom”, com m’agrada anomenar-lo, i la de compartir des d’una pluralitat crítica... Nosaltres hem d’aprendre a actuar tant amb les persones que se senten interpel·lades pel museu com amb aquelles que no s’hi senten; hem d’anar aprenent de quina manera podem resoldre aquesta bretxa, de quina manera podem ser més permeables a tota la realitat que ens envolta. Penso molt en les biblioteques: són llocs dedicats a la difusió de la cultura, però també tenen espais que els usuaris s’han anat apropiant, i que fan funció d’habitatge o de llar. La tasca d’anar generant espais per viure al museu és el que volem anar aconseguint.
Les funcions tradicionals d’un museu: col·leccionar, preservar, conservar, estudiar, presentar, arxivar. Al segle XXI, i sota la seva direcció, generar aquests espais per viure i un sentit de llar pública és una funció nova i crucial del museu?
A la idea d’un museu que col·lecciona, preserva, estudia, presenta i arxiva, se li afegeix la idea d’un espai en el qual l’experiència artística es converteix en central. Avui, és molt rellevant l’experiència al museu, la possibilitat d’apropiar-te’l. A la Biennal de São Paulo, per exemple, la gent es mou pel pavelló de Ciccillo Matarazzo com si fos seu, i aquesta sensació d’apropiació és fantàstica. Aquest sentit d’apropiació del museu, la manera com ens fem nostre l’espai del museu, el temps del museu, és molt important. A mi m’agradaria que la gent sentís que el MACBA és seu –perquè ho és–. En aquest sentit, vam tenir una experiència molt interessant amb la peça del Balé literal, de Laura Lima. Es tracta d’una coreografia objecte que està en l’espai. De vegades una transita per al que sembla una sala com les altres, d’altres participem de ballet o de peça de teatre. Però no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta obra ofereix una experiència diferent, perquè convida la gent a moure-s’hi entremig, a tocar, d’una manera que a la resta del museu no possible. Els membres del Sindicato, col·lectiu de participants de l’obra de Lima han sigut testimoniïs d’aquest desig d’apropiació, de la sorpresa, l’entusiasme, però també el desdeny. Aquesta manera de trencar amb una certa dramatúrgia típica del museu també és una qüestió important per parlar d’apropiació.
El comissariat de la nova mostra de la Col·lecció MACBA (Preludi. Intenció poètica) “s’entén com un exercici que tempteja una ruptura amb el marc institucional”. No és paradoxal plantejar una ruptura amb el marc institucional des d’una institució? Quines eines té, el MACBA, per plantejar i assajar aquest trencament?
El marc institucional és molt difícil de trencar. Però com a exercici d’especulació, com a espai d’experimentació estètica, és important fer aquesta temptativa. La millor capacitat que una comissària o una institució pot oferir a un visitant una vegada determinat el marc de referència d’un projecte, és la de desaparèixer per oferir-li un diàleg directe amb l’obra. Per fer una cosa no ortodoxa has de tenir una ortodòxia per desarticular. Hi ha moltes possibilitats i maneres de fer-ho.
A la presentació de la nova mostra de la Col·lecció, llegim: “Considerem el museu un lloc perquè les obres siguin. Són elles mateixes que n’articulen la legitimitat.” També vam poder sentir, a la roda de premsa, que “les exposicions no són coses que passen als museus, sinó coses que els passen als museus”. Cal dir, però, que en el cas de Preludi. Intenció poètica, el dispositiu museogràfic és particularment viu i compromès: cada sis mesos, es transformarà la narració inicial de l’exposició substituint algunes de les obres exposades, fins a la propera presentació a finals del 2024. Això ens fa pensar que les obres, més enllà de ser, es resignifiquen quan entren en contacte amb altres obres que proveeixen diferents contextos d’interpretació. I tot això el museu –amb la figura del comissari– és qui fa que passi...
Aquesta és una ruptura amb el marc institucional molt evident. El que fem en aquesta exposició és, fonamentalment, donar claus que puguin servir per construir el teu propi recorregut o experiència de l’exposició. Com dius, la multiplicitat de significats que una obra conté, la seva capacitat d’oferir una multiplicitat d’experiències, queda en evidència quan es posa en diàleg amb una altra peça. L’exposició planteja la qüestió de les narracions i els recorreguts. Cada visita és una experiència diferent: és molt interessant veure com allò que ens passa fora del museu influeix en la nostra trobada o el nostre retrobament amb una determinada obra (la manera com ens impacta en aquell moment en particular, el diàleg que es genera amb l’obra...). També és important adonar-se de com la relació de context o de contingut afecta la manera que tenim d’apreciar una obra: com canvia la manera com es presenten les obres quan estan vinculades a unes o a unes altres, o com certes narratives afecten certes peces. Jo penso que les exposicions han de transgredir la institució i afectar l’estructura o el model de museu. Vaig començar-ho a pensar quan treballava amb artistes que requerien prendre decisions d’àmbit institucional que afectaven i capacitaven la mateixa naturalesa de l’obra. Trobo que aquest impacte és crucial. I que és necessari que el que passa en una exposició pugui donar cabuda a aquest canvi més estructural dins la institució.
Sembla que cada vegada hi ha més comissaris i menys crítics d’art. Té alguna cosa a veure, això, amb l’imperatiu d’avui de renovar les pràctiques expositives i de reformular les narratives que articulen les exposicions?
La possibilitat de treballar directament amb els artistes, de ser tan a prop de l’obra, de la font de l’experiència, és una gran riquesa. Intenció poètica tracta molt del procés de comissariat i el descobreix. Per exemple, quan hem canviat obres, de vegades hem deixat que la gent constatés el procés de canvi. Hem volgut fer que el canvi fos també visible per al públic –que, a banda de ser un canvi operatiu, per motius de conservació, propiciés un canvi conceptual–. Hem volgut descobrir el que hi ha al darrere de les bambolines del museu, el que hi ha al darrere de la idea de fer una exposició desconstructiva, que al final, tal com passa amb l’obra de Laura Lima, és més d’aquells que en són els usuaris que no pas de la institució que la mobilitza.
L’any 2021 va prendre el càrrec de direcció de la institució. Quins són els reptes més complexos que se li plantegen? Com li agradaria que fos, el MACBA, quan el deixi?
M’agradaria que, quan acabi la meva etapa al MACBA, el museu sigui gratuït. És una manera de fer-lo radicalment públic. Ara canviarem certes tarifes amb l’objectiu que la gent pugui anar-se’l apropiant, anar-se’l sentint seu. M’agradaria que l’espai s’anés fent cada vegada més permeable. És molt difícil que el museu sigui totalment democràtic, però hauria de ser un dels espais més democràtics: un lloc d’encontre on et puguis trobar gent que reconeguis com a teva, però també persones que no esperaves trobar-t’hi; un lloc públic, però amb una governança versàtil que facilités la gestió a llarg termini. Fa anys que alguns museus no compten el nombre de visitants, sinó el nombre de visites. Per a mi, el més important no és només que la gent vingui al museu, sinó que hi torni. I, aquest retornar, voldrà dir que hi ha alguna cosa que els atrau més enllà de l’interès per les exposicions i les activitats; alguna cosa que té a veure amb el mateix museu i que fa que se’l sentin seu, que hi trobin una llar.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes

No sóc subscriptor

Tarifa digital de El Punt Avui

Per
només
48€

l'any

Ja sóc subscriptor

Per gaudir dels avantatges has d'activar la teva subscripció facilitant-nos el número de contracte i el NIF o DNI de la subscripció.

Activa la subscripció