Opinió

Punts de vista

DE SEGONA

Ara fa setanta anys, va néixer l’ACNUR per ajudar els europeus després de la Segona Guerra Mundial

Aquest any més que cap altre, amb la crisi de la covid, el per­cen­tatge de reas­sen­ta­ments de refu­gi­ats ha estat minúscul, ridícul. I hem vist com els camps de refu­gi­ats es mul­ti­pli­quen en terra de ningú i, fins i tot, hem estat tes­ti­mo­nis de l’aber­ració extrema amb la ins­tal·lació de ten­des de cam­pa­nya flo­tants al mar perquè hi mal­vis­quin per­so­nes que han hagut de fugir dels seus països d’ori­gen per sal­var les seves vides. Per­so­nes que es con­ver­tei­xen, de cop i volta, en ciu­ta­dans de segona. Els explico això perquè ara fa setanta anys va néixer l’Alt Comis­si­o­nat de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats, l’ACNUR. Era el 14 de desem­bre del 1950, però no va començar a tre­ba­llar de debò fins a l’any següent. L’objec­tiu era aju­dar els refu­gi­ats euro­peus que encara no tenien casa a con­seqüència de la Segona Guerra Mun­dial. I el pri­mer que es va fer va ser defi­nir l’esta­tus de refu­giat, d’apàtrida. Amb els anys i amb l’agreu­ja­ment dels pro­ble­mes polítics i econòmics arreu del món, la defi­nició ha anat can­vi­ant, pre­ci­sa­ment, per poder-los aju­dar com cal. I per això, des del 1969, se’n fa ser­vir una, de defi­nició, més àmplia que inclou les per­so­nes que han hagut de dei­xar els seus països d’ori­gen no només a causa de la per­se­cució arran d’un con­flicte bèl·lic, sinó també per culpa d’actes d’agressió exte­ri­ors, ocu­pació, domi­nació per potències estran­ge­res o greus per­tor­ba­ci­ons de l’ordre públic. L’ACNUR els ofe­reix un reas­sen­ta­ment amb garan­ties, és a dir, tro­bar-los un país que els acu­lli i els ator­gui una residència per­ma­nent. Els reas­sen­ta­ments d’aquest any que s’acaba han estat mínims. No entraré a donar-los xifres, perquè no té sen­tit quan par­lem de per­so­nes. Per­so­nes que han nas­cut en una part del món i a les quals la irres­pon­sa­bi­li­tat d’uns altres ha fet la vida impos­si­ble. Només els volia fer una reflexió sobre aquesta qüestió que ha posat de mani­fest que quan la soli­da­ri­tat és més necessària que mai, els països que podrien ser més oberts i aco­lli­dors, mal­grat les cir­cumstàncies, se n’estan de fer-ho esgri­mint l’argu­ment ente­ne­dor i irre­fu­ta­ble que pri­mer s’han d’ocu­par dels seus pro­pis ciu­ta­dans. I després, ja es pre­o­cu­pa­ran dels refu­gi­ats, els ciu­ta­dans de segona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.