MARCATS

Aquests dies he estat tes­ti­moni de dues acci­ons, que són acti­tuds, que van molt més enllà de modes i tendències. Mane­res de fer que, amb el pas dels anys, van a més. Que dei­xen marca, petja, empremta. L’una és agra­da­ble a la vista. L’altra fa mal d’ulls. I el més pre­o­cu­pant és que, segons el meu parer, una d’aques­tes acci­ons es trans­met de pares a fills. D’una banda, he cons­ta­tat que hi ha una fal·lera extra­or­dinària per lluir tatu­at­ges. Segu­ra­ment se n’han ado­nat. N’hi ha per triar i reme­nar. I són fas­ci­nants, des del més petit en un racó del cos, mas­culí o femení, és igual, fins al des­ple­ga­ment artístic que com­bina dibuix flo­ral, ani­mal, mitològic amb referències per­so­nals a la vida de l’indi­vidu tatuat. Una mica en la línia dels tatu­at­ges ori­gi­nals que es feien els habi­tants de l’illa de Samoa. A la Polinèsia, dife­rents tri­bus uti­lit­zen des de fa segles el tatu­atge com una orna­men­tació cor­po­ral que adop­ten ja des de ben joves. Més enllà del seu sen­tit estètic, el tatu­atge con­fe­ria jerar­quia i pro­pi­ci­ava el res­pecte comu­nal a qui els por­tava a la seva pell. I l’uti­lit­za­ven a l’hora de la bata­lla, per la seva pròpia auto­es­tima i per impres­si­o­nar el seu adver­sari. A Egipte o a l’Índia, també s’han dis­tin­git per excel·lir tatu­ant, que lite­ral­ment vol dir “fer al cos dibui­xos inde­le­bles inse­rint una matèria colo­rant sota la pell”.  És clar que el tatu­atge al llarg de la història és una expressió que s’ha con­ver­tit en part de la vida quo­ti­di­ana i hi con­vi­vim. El mateix que passa amb les per­so­nes male­du­ca­des. I n’hi ha hagut sem­pre i hi hem de con­viure. Aquesta és la segona cons­ta­tació –i no tan fas­ci­nant com la dels tatu­at­ges– que he fet aquests dies. Nens i nenes sense cap res­pecte per les nor­mes bàsiques de con­vivència. Quan veus que els pares actuen igual, ho entens tot. El mot edu­car ve del llatí i sig­ni­fica ‘con­duir’. Els romans feien ser­vir l’edu­cació per al trànsit dels nens cap a la soci­e­tat adulta. Edu­car con­sis­tia a dis­ci­pli­nar la volun­tat, ins­truir-los sobre les nor­mes soci­als, equi­par-los de conei­xe­ments amb la fina­li­tat que ingres­ses­sin amb garan­ties a la comu­ni­tat civi­lit­zada i d’aquesta manera evi­tar que que­des­sin mar­gi­nats, exclo­sos de drets i deu­res. Asse­nya­lats, mar­cats.