Comentari del dia

Un cas que posa en evidència Pedro Sánchez

  • VÍDEO: Comentari del dia (14 de juny de 2018)

La presentació del nou executiu de Pedro Sánchez va ser rebuda amb tota mena d’elogis. Es va destacar la forta presència de dones, un fet certament històric. I, al mateix temps, es va fer incís en la qualificació dels seus membres, un aspecte que fins i tot es va reconèixer des de l’oposició. El nou president espanyol va convertir la difusió de l’executiu en una operació de màrqueting, perfectament pensada per atreure l’atenció dels mitjans durant hores i sorprendre amb cada nom, amb cada ministre. Paradoxalment, però, el darrer que es va donar a conèixer ha estat el primer que ha plegat. L’exministre de Cultura Màxim Huerta era molt més conegut per la seva presència televisiva en algun programa sensacionalista o pels seus tuits frívols i polèmics que no pas per l’experiència en la gestió cultural. Però allò que l’ha fet caure no ha estat aquest perfil, sinó un frau fiscal considerable.

Quan es va donar a conèixer que havia defraudat a Hisenda més de 218.000 euros entre els anys 2006 i 2008, resultava totalment inviable mantenir-lo en el càrrec. El problema de Màxim Huerta, però, no era només la incapacitat d’un defraudador d’Hisenda per gestionar els afers públics; sinó també les mentides amb que ha intentat defensar-se durant les darreres hores. És fals que no hagués comès un frau fiscal; és fals que hi hagués hagut un canvi de criteri en Hisenda; és fals que regularitzés la seva situació fiscal quan es va canviar de criteri; és fals que el tema estigués caducat i resolt; i també és fals que no hi hagués mala fe. Massa mentides per ocupar un càrrec públic.

En tot cas, el problema no és només de Màxim Huerta, que va amargar el seu historial fiscal a la persona que li havia fet confiança. La dimissió o el cessament del ministre de Cultura més breu de la democràcia també és una mostra de la frivolitat de Pedro Sánchez, la persona que el va escollir per encapçalar el Ministeri de Cultura i que, a l’hora de nomenar el seu gabinet, ha demostrat molt més interès pel ressò mediàtic que no pas pel perfil del seu executiu. Com és possible que cap persona de l’entorn del president tingués coneixement d’un frau que havia arribat a la justícia? Amb quins criteris es trien o quins filtres passen les persones que han d’ocupar càrrecs públics? Sánchez ha aconseguit tancar amb celeritat i contundència la seva primera crisi, però el cas de Huerta deixa més interrogants que no pas respostes, més incògnites que no pas certeses.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.