La situació lamentable que va oferir dimecres l’independentisme al Parlament ha quedat matisada per la derrota del jutge Llarena a Europa. Tot plegat manté l’opinió pública republicana desconcertada. Ningú sap si anem bé, si anem malament o si no anem enlloc.

Amb el que s’ha vist aquesta setmana, tanmateix, podem extreure dues conclusions. La primera és que la internacionalització del conflicte ha estat el principal encert del bloc republicà des del fiasco del 27 d’octubre. La segona és que les relacions entre JuntsxCat i Esquerra es troben en un moment crític. I les de JuntsxCat amb el PDeCAT. No pas perquè abans fossin millors, sinó perquè fins dimecres havien dissimulat prou bé.

Paciència. La sensació de trencadissa és descoratjadora. Però no és menys cert que des del 17 d’agost passat el nivell d’intensitat política i psicològica que viuen els polítics republicans és esgotador. Viure al límit durant tants mesos, amb líders a la presó i a l’exili, trasbalsa la presa de decisions.

No entrem en pànic, doncs. I si algú pensa que els polítics republicans han embogit, que recordi aquell acudit que explicava Woody Allen. Resulta que una família va al metge de visita. “Doctor –diu un dels familiars– el nostre germà s’ha tornat boig. Es pensa que és una gallina.” El metge respon: “Porteu-me’l, que el curaré.” I el familiar respon: “Oh, però és que necessitem els ous.” Potser els nostres polítics s’estan trastocant, però no tenim cap alternativa que no sigui pitjor. Vacances parlamentàries, doncs, mobilització groga tot l’agost i confiem que passat l’estiu tothom es torni posar a rega.