Acabem de commemorar el primer aniversari de l’1-O i el 3-O recreant-nos èpicament en les proeses col·lectives d’aquells dies. Però confonem aquella realitat amb l’actual. Demostrar que els carrers seran sempre nostres serveix de ben poca cosa si no ho són també els tres poders i les seves institucions i recursos. I per aconseguir-los, o es parteix d’un procés d’autodeterminació que tingui avaladors i mitjancers o es posen a punt abans de fer una proclamació unilateral. Les dues opcions requereixen consens, temps, paciència i capacitat de lideratge social. Quatre requisits que els actuals responsables dels partits sobiranistes no semblen disposats a aportar simultàniament ni conjuntament. La resta només ens endinsa en un laberint inacabable.