Opinió

Drets humans, setanta anys i ara

Hauríem d’evitar la reflexió intel·lectual estèril. Els drets humans demanen acció

No hi ha república sense consciència que el pilar central de la seva construcció són els drets humans. I no hi ha democràcia sense el compromís ferm i constant, malgrat les contradiccions, que la defensa dels drets humans forma part de l’ADN de tot demòcrata. En el panorama de Catalunya i Espanya, el record de la promulgació ara fa setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans és un pretext necessari per assentar algunes de les conquestes jurídiques i que aquella eina, que va marcar un punt d’inflexió vers els feixismes, ens interpel·li ara. La lectura dels seus 30 articles és una orientació constant a l’aprofundiment en el respecte a la dignitat humana, a la humanització de la convivència i a un exercici del poder polític orientat clarament al progrés col·lectiu.

Una dona com Eleanor Roosevelt, lliure, feminista, tossuda, va ser capaç de teixir aquest llegat amb molts esforços i sinergies, després de l’abominable existència del nazisme, legitimat inicialment amb un Hitler al Parlament alemany que només amb el 18% de representació electoral inicial va ser capaç, per la feblesa de la resta, de governar i assassinar més de 6 milions i mig de jueus i dissidents. Aquella dona i el seu equip van deixar en el seu redactat l’empremta de la mirada del poder en femení. Al centre, la persona, la seva dignitat i a partir d’aquí, els seus drets humans irrenunciables. La dignitat, terra de la resta de drets. Aquella declaració i la creació de l’Assemblea de les Nacions Unides van significar un important pas endavant en la lògica de crear un terreny comú, un lloc comú en la necessària universalització de la governança mundial.

Cal destacar, del seu redactat, dos punts clau pel que fa al nostre moment històric, i encara que sigui de manera excepcional cal reproduir íntegrament el text. El primer, en el seu article 2: “Qualsevol persona pot prevaler-se de la declaració, sense distinció de [...] opinió política o d’altra mena, d’origen nacional. [...] Hom no farà tampoc cap distinció fonamental en l’estatut polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d’un país o territori independent com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania.” És, doncs, clau que no se sacralitzi la concepció de l’estat com a inamovible, sinó que l’única cosa inamovible ha de ser l’obligació que els drets humans siguin respectats.

El segon és l’article 30: “Cap disposició d’aquesta declaració no pot ser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i de les llibertats que s’hi enuncien.” Els estats, doncs, també han de retre comptes de la vulneració del dret que sigui, i cap violació pot ser justificada.

Estaria bé que els alts mandataris actuals, especialment a Europa i a l’Estat espanyol, en comptes de jurar o prometre lleialtat i compliment al rei o a la Constitució, els obliguessin, en primer lloc, a fer-ho a aquest text. Un text vigent en uns moments en què més de 52 polítics han signat el manifest per la democratització d’Europa, 500 parlamentaris i exparlamentaris del món demanen la llibertat de la presidenta Carme Forcadell i més de 400 juristes del Quebec fan petició de l’arxiu de la causa contra els juristes proposats en la sindicatura pel referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta reacció és la necessària, la reacció imprescindible.

Davant vagues de fam, o la crisi d’acollida de refugiats, hauríem d’evitar la reflexió intel·lectual estèril. Els drets humans demanen acció. Hi ha d’haver una complementarietat entre el treball intel·lectual i el compromís pels drets humans, ja que és evident que la relació de teoria i la pràctica dels drets humans pot conduir a l’escepticisme.

Com diu un home de la terra, un vell pagès productor d’oli de Lladó, a l’Alt Empordà, i que recull les olives amb les seves mans, “teoria i pràctica són amigues, però no són bones companyes”.

Que la terra ens inspiri i el respecte a la dignitat a tot ésser humà ens faci persistir.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)