Procés a una nació

En la història hi ha molts processos famosos que han plantejat qüestions espinoses jurídiques, polítiques, ètiques, filosòfiques: el de Sòcrates, el de Joana d’Arc, el de Thomas More, el de Dreyfus. Potser en una altra dimensió, o potser en la mateixa (qui ho sap?), aquest judici polític per l’1-O és transcendental.

Per això, la primera sorpresa arriba en veure com es tracta mediàticament. A Catalunya se segueix en directe, ininterrompudament en ràdios i televisions, com la notícia més important. No així a Espanya, on està mediàticament absent a tots els efectes. És una cosa molt significativa a l’hora de valorar la informació que cada part té respecte a l’altra, a Catalunya i a Espanya. I, de retruc, la competència tècnica que posseeixen els intervinents, les acusacions i els acusats, així com els seus respectius graus de coneixement sobre allò de què parlen.

Els mitjans no el retransmeten a Espanya, però sí que fan, sense parar, tertúlies, comentaris, debats, tots unionistes, en els quals es carrega contra l’independentisme, s’embelleix la lamentable actitud de les acusacions i es demana sang. Aquesta situació recorda molt a les dictadures comunistes: els llibres crítics occidentals estaven rigorosament prohibits, però la gent tenia accés a una infinitat de comentaris i refutacions molt sàvies...

Accés directe a la informació, no; accés a la doctrina, sí. És la manera catòlica d’actuar. No cal llegir la Bíblia, ni els Evangelis. Només cal el catecisme. Avui el catecisme s’administra per les televisions, de vegades en dosis reforçades, com quan apareix el bisbe Reig dient barbaritats contra gent que no li ha fet res.

El judici, però, és una bomba intel·ligent de destrucció retardada. El recurs del rei per donar aparença de solemnitat a la trapelleria d’aquest procés inquisitorial, amb la bombolla del congrés mundial, revela la feblesa del règim de la III Restauració.

No tenen sentit del ridícul. El monarca irromp a la meitat del procés mostrant la seva complaença per l’acció dels seus jutges, ja que aquests apliquen diligentment la justícia del príncep. I així destrueix l’última ombra de possibilitat de creure en la independència d’aquesta justícia. Que el príncep no deixi de parlar de la Constitució i de la democràcia no canvia res. La seva legitimitat no és superior, sinó inferior, a la de l’independentisme català a l’hora de reclamar pacíficament i democràticament un dret que s’ha reconegut als escocesos.

El procés és una farsa perquè es dona en dos universos discursius absolutament aliens. El procés penal exigeix la responsabilitat als acusats intuitu personae, de manera individualitzada i directa, però els acusats no han realitzat els actes que se’ls retreuen per raons personals, sinó en compliment d’un mandat col·lectiu, com a representants democràticament electes. No hi ha cap coincidència de plantejaments.

L’acusació intenta construir artificialment uns delictes, encaixant amb un inversemblant calçador comportaments no delictius només per ocultar que el procés és un procés polític contra l’independentisme. Per això surten les factures, els tuits i, d’aquí a poc, els grafits als lavabos de la carretera.

Tanmateix, els acusats han aprofitat la circumstància per lliurar una batalla per la seva causa que guanyarà molta legitimitat sigui quina sigui la seva destinació processal. Perquè, en cas que no hi hagi absolució amb tots els pronunciaments favorables, aquest procés serà el primer d’altres en un país on el president de la Generalitat es declara disposat a anar a la presó per la independència de Catalunya.

És indiferent, diuen els jutges, els acusats han de respondre personalment i individualitzadament. És indiferent, diuen els acusats, els jutges no els jutjaran a ells, sinó els seus representats. No jutjaran els acusats, sinó el poble que representen, la nació catalana.

I això és el que dona al procés l’aspecte de barreja de farsa i judici per a la història. Per descomptat, la farsa per a Espanya; la història, per a Catalunya. No val la pena insistir en l’evidència: el procés és una farsa, com tota aplicació de la “justícia de l’enemic”.