Opinió

Ciutadania compromesa

Els passos que fem tots nosaltres en el recorregut col·lectiu tenen un impacte en el present i en el futur
La intel·ligència estratègica de la ciutadania l’hem de poder traslladar als partits polítics, si més no a partir de l’acció constant personal i col·lectiva

Fa uns dies, va arribar a les meves mans l’extraordinari assaig de la filòsofa Marina Garcés sobre la Il·lustració radical. Especialment colpidor és l’esment al que ella anomena “analfabetisme il·lustrat”. El fenomen, que bàsicament es resumeix en el fet que més coneixement i informació no són necessàriament garantia de més utilitat social, o ús encertat del poder, és una denúncia de la incapacitat d’adaptar el progrés de la humanitat al progrés científic o de coneixement. L’autora, una dona fermament compromesa en la recerca de pensament que doni sortides reals i possibles a les grans incerteses que ens acompanyen, s’esforça a mirar al futur i a apel·lar a un compromís. De fet, com ella diu, es tracta de passar del lament a l’acció reactiva, i això a partir de fer-nos preguntes. El resum dels seus postulats són impossibles de reproduir aquí, però la força de la seva inspiració sí que ens porta a saber que hi ha esperança. Aquesta paraula sorgeix d’unes certeses. I aquestes han de venir d’un compromís personal i col·lectiu. La capacitat de guanyar emancipació i llibertat, la concepció d’una globalitat al servei de l’altre i no a la recerca del domini de l’altre, la certesa que venim de lluny però que hi ha un destí segur i permanent que entrellaça cultura i natura i la convicció que malgrat que el futur perilla, el temps no el podem perdre.

És clar que tenim camí al davant, i que els passos que fem tots nosaltres en el recorregut col·lectiu tenen un impacte en el present i en el futur. Ens cal pensament, reacció i compromís. Sortir de la posició còmoda d’observadors o de ciutadania resignada i passar a la cultura de la capacitat de reaccionar, que, amb la tradició republicana, implica que cadascú, des de on és –i amb independència de la cultura, ideologia, nivell econòmic o activitat– té capacitat de contribuir a un nou estat de coses. I que aquest nou estat de coses que afecta el poder, i la consideració de la ciutadania, impliqui recuperar les paraules dignitat, llibertat i justícia amb tota la seva profunditat. En aquest compromís allò del “privat és públic” comporta fer la feina d’una manera, gestionar les relacions humanes i creure que el verb estimar forma part del motor de la humanitat.

Per això sabem que el curs dels esdeveniments no el podem deixar en mans dels partits polítics, molt sovint presoners d’unes sigles i d’unes necessitats de guanys electorals. Com denunciava Martha Nussbaum, la política està massa lluny de l’amor. Cada vegada més, la liquidesa de Bauman afecta també la seva capacitat estratègica en la incorporació del bé comú com a pacte mínim de consens. Els partits, en general, s’han distanciat de la realitat, de tal manera que la ciutadania ja no creu tant en sigles com en persones. I els mateixos partits, uns més que altres, estan fent un esforç de reorientació interna, arriscant electorat però cercant solucions. En tot cas, és evident que ara mateix és la societat civil la que marca camins de sortida.

El nostre país està patint les conseqüències d’una falta de política de solucions, extrapolada al territori de la repressió judicial constant. I més enllà, la nostra societat, enmig de la crisi econòmica, està vivint en un mar de tempesta, amb onades immenses i vaixells que sovint no poden fer res més que resistir el temporal. Amb el Brexit, es fa trontollar el projecte europeu, a banda que comporta enormes dubtes sobre la seva viabilitat immediata. El dia a dia dels camps de refugiats, on els menors estan morint impunement i milers de ciutadans no tenen lloc ni dignitat, ens fan evident que els drets humans han caigut en picat. Com a conseqüència d’aquest estat de coses i de l’alarma que genera el creixement de l’extrema dreta, justificat en part per la falta de certesa democràtica, la consciència que som capaços d’esdevenir actors i protagonistes del canvi és el punt de partida.

La nostra responsabilitat, però, com ens recordava fa uns dies l’advocat Gonzalo Boye, és que indignació, resistència i acció es mantinguin en unes actituds i valors que mai posin en risc la pau, el civisme i la consciència de comunitat plural. Com sempre diu el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, cultura i democràcia van de bracet, i això implica que la repressió ha de ser resposta amb més democràcia i més contundència pacífica. La intel·ligència estratègica de la ciutadania l’hem de poder traslladar als partits polítics, si més no a partir de l’acció constant personal i col·lectiva, i superar la idea que tot depèn d’ells o que tot està perdut.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)