Els tripulants del pont aeri constitucionalista van tenir una d’aquelles idees que broten a les sobretaules carregades: reclutar un exprimer ministre francès nascut a Catalunya, desvagat després de fotre en doina la seva carrera política amb una combinació explosiva de vanitat personal i suflé ideològic.

Manuel Valls va acceptar capitanejar un projecte corsari –quin altre nom podria tenir, noliejat pel pol empresarial i retribuït a preu fix més incentius?– que aglutinés el vot dels barcelonins que troben que l’independentisme és una xenosa febrada. Primer havia de ser una candidatura espanyolista unitària, però algun tuf va allunyar tots els partits menys el que té el cul llogat pels impulsors de la idea, Ciutadans.

Un cop a l’Ajuntament, Valls ha fet tot el que era a les seves mans per complir el contracte: impedir que l’independentisme tingués l’alcaldia de la capital, encara que sigui revalidant qui ha blasmat sense compassió. Ara, Ciutadans ha decidit acabar la comèdia i vet aquí com aquell que venia embolicat en paper de regal, ha acabat fent un paper d’estrassa. O sigui, el paperina.