Lectures d’estiu, lectures d’exili

Els bons amics, aquells que sem­pre hi són i no s’obli­den mai ni de tu ni de les teves cir­cumstàncies, m’envien aquests dies algu­nes referències interes­sants a manera de lec­tu­res esti­uen­ques. Sem­pre he estat més d’assaig que de novel·la, i con­fesso que, d’ençà que soc a l’exili, les qüesti­ons de caràcter històric han des­per­tat més interès en mi del que era habi­tual fins ara. Només arri­bar a Brus­sel·les vaig bus­se­jar en la figura apas­si­o­nant de Ven­tura Gas­sol (que no és altre que Bona­ven­tura Gas­sol i Rovira), escrip­tor, polític, peda­gog inno­va­dor i ora­dor hàbil. La de Gas­sol va ser una vida apas­si­o­nant i apas­si­o­nada, també una vida dura en tant que la va dedi­car a la defensa dels ide­als cata­la­nis­tes. Va ser un dels fun­da­dors d’Acció Cata­lana i, poste­ri­or­ment, diri­gent d’Estat Català. Se’l recorda com a mà dreta del pre­si­dent Macià, i va ocu­par el càrrec de con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat (1931-34 i 1936), període durant el qual va dur a terme acci­ons molt relle­vants per tal de moder­nit­zar, millo­rar i fer més genuïna la vida cul­tu­ral i l’ense­nya­ment a Cata­lu­nya. A Gas­sol, no només m’hi uneix el càrrec, sinó també l’exili, que ell va patir durant bona part de la seva vida.

I és de l’exili, que us vull par­lar, una qüestió “antipàtica” per a molts, però sobre la qual espero que em per­me­teu posar el focus. Ho faig a recer de la publi­cació, aquest mes de juliol, d’un nou número (el 315) de la Revista de Girona, una capçalera de referència al ter­ri­tori que pre­senta un dos­sier com­pletíssim sobre l’exili repu­blicà i diver­sos aspec­tes vin­cu­lats a les comar­ques giro­ni­nes, amb motiu dels vui­tanta anys del final de la Guerra Civil espa­nyola i, per tant, de l’inici de l’exili. Sota la coor­di­nació de Jordi Font, direc­tor del Memo­rial Democràtic, diver­sos autors, inves­ti­ga­dors i espe­ci­a­lis­tes en temes d’exili pro­po­sen un total de fins a vuit arti­cles sobre dife­rents qüesti­ons amb la volun­tat d’ator­gar-nos un conei­xe­ment més deta­llat de l’exili repu­blicà vis­cut en l’àmbit de les comar­ques de Girona. Ens refe­rim a autors que van des del mateix Font fins a Joa­quim Nadal, Enric Pujol, Jordi Gaitx, Salomó Marquès, Gemma Domènech, Car­les Ribera i Narcís Selles, sense obli­dar una selecció feta per Cris­tina Mas­sanés de tex­tos d’escrip­to­res a l’exili com Aurora Ber­trana, Maria Àngels Vay­reda, Carme Mon­to­riol... D’aquesta última, en recordo amb molta estima la pro­ducció Tem­pesta esvaïda, amb lli­bret de Joa­quim Serra, una comèdia excel·lent de tea­tre líric català estre­nada a Bar­ce­lona el 7 de novem­bre del 1936, al Tea­tre Nou, en plena guerra. La vam recu­pe­rar de manera inte­gral l’any 2016, coin­ci­dint amb el cin­quan­te­nari de la mort de Mon­to­riol, i avui és un enre­gis­tra­ment dis­cogràfic acces­si­ble –i adqui­ri­ble– (Ficta, 2016) que recull el talent d’un grup molt nombrós de músics cata­lans que van fer un forat a les seves agen­des per posar el seu interès –i el seu talent– en un pro­jecte de recu­pe­ració patri­mo­nial produït per l’Asso­ci­ació Adep­Cat.

Amb tot, ara que el parèntesi esti­uenc és, si no pre­sent, immi­nent, us vull con­vi­dar a recu­pe­rar l’excel·lent poema Bèlgica del príncep dels poe­tes, que no és altre que Josep Car­ner, del qual el govern de Cata­lu­nya tindrà el goig –i l’honor– de com­me­mo­rar, l’any vinent, el cin­quan­te­nari de la seva mort. Com passa en tota cele­bració ofi­cial, ja s’hi està tre­ba­llant de bra­cet dels experts, dels qui en conei­xen l’obra i la vida amb màxim detall, com és el cas del cura­dor de la seva obra, l’expert Jaume Coll, que en un arti­cle del desem­bre del 2017 publi­cat al diari Ara repas­sava amb fruïció els llocs de Car­ner a Brus­sel·les.

Coll, comis­sari de l’Any Car­ner, dibui­xava el que és, a la pràctica, un mapa car­nerià a la capi­tal euro­pea, que serà, ja us ho avanço, el tra­jecte que recor­reré en família durant les pro­pe­res set­ma­nes. Recorda el pro­fes­sor Coll en aquest arti­cle que “durant els inter­mi­na­bles vint-i-cinc anys de l’exili belga (sem­pre espe­rant allò que mai no arri­bava), Car­ner és el poeta de l’enyor, expres­sat sense queixa, sense plany”. Qui pogués –o qui sabés– expres­sar com un poeta els sen­ti­ments que bro­llen a l’exili...

Compàs d’espera, doncs, aquesta set­mana prèvia a la set­mana en què supo­sa­da­ment han de pas­sar un munt de coses que ens afec­ta­ran direc­ta­ment. O no. Compàs d’espera per mirar enrere i res­se­guir el camí fet. I ana­lit­zar-lo. I mirar de com­pren­dre’l. Compàs d’espera per aga­far un lli­bre i recu­pe­rar els ver­sos d’un nou­cen­tista català, que és uni­ver­sal, a qui hauríem de revi­si­tar periòdica­ment –lle­gint-lo, és clar–. Compàs d’espera. Aga­fem aire de nou i... sant tor­nem-hi.