Quan l’atzar ens aboca al precipici fatal però ens deixa un peu a terra i ens penja l’altre en el buit, no sempre tenim la possibilitat de retrocedir i recuperar la vida amb plenitud ni d’avançar per alliberar-nos amb la mort. Sobreviure amb dolor o amb la denigració física i/o psíquica no és ni tan sols morir en vida. És una tortura, un calvari, per a qui ho pateix i per a qui l’estima. Concedir a aquestes persones la possibilitat d’escollir és reconèixer-los que són lliures; negar-los-hi, és condemnar-los a un esclavatge inútil, a una servitud que no té amo ni profit. Per això és una bona notícia que la coalició de govern a Espanya hagi entrat al Congrés dels Diputats una proposta legislativa sobre l’eutanàsia. És una mala notícia, en canvi, que la iniciativa hagi provocat el desfici desbarrant dels partits de la dreta: en el fons de les seves intervencions i, sobretot, en les formes, s’evidencia que la seva literal mala fe és tan incurable com tossuda és la determinació de compartir amb tothom el seu malviure.