Opinió

Tribuna republicana

RECONSTRUIR NEXT-GENERATION

La politització de projectes estratègics és un mal inici de reconstrucció
Els actors continuen sent les grans empreses clàssiques, que canvien de sector de negoci

Les noves gene­ra­ci­ons. El futur. La raó de ser de les polítiques públi­ques sem­pre s’ha mogut en la imme­di­a­tesa del par­ti­disme elec­to­ral i el curt­ter­mi­nisme. Una estra­nya expressió, la de Next Gene­ra­tion, que amaga sens dubte el repte de la super­vivència, mar­cada per la crisi climàtica molt més que pels efec­tes devas­ta­dors d’aquesta estra­nya pandèmia que muta sense parar.

Estem en una situ­ació límit a escala pla­netària, i el sin­gu­lar del Next Gene­ra­tion pot­ser ha estat un lap­sus tec­nocràtic que posa en evidència aquesta neces­si­tat de reac­ci­o­nar amb força i deter­mi­nació cons­tre­nyent a una sola gene­ració la raó del gran esforç. Hi ha sos­pi­tes que el després pot no exis­tir?

Els que l’ano­me­nen Pla Mars­hall tenen part de raó, però a diferència de la recons­trucció post­fei­xista i de la capa­ci­tat de pene­tració geo­política que va per­me­tre això de la inversió nord-ame­ri­cana al nos­tre antic con­ti­nent, en aquest cas l’estat de dubte sobre el futur pla­neja en forma de veri­tat científica.

Aques­tes volun­tats d’inversió malau­ra­da­ment arri­ben tard en models energètics i fac­tors de con­ta­mi­nació, que des de París i amb els infor­mes d’experts exis­tents ja avi­sa­ven de l’efecte 2030-50. No és menor que l’ONU apostés per una agenda molt ambi­ci­osa amb els Objec­tius de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble (ODS) 2030, que pre­sos seri­o­sa­ment com ho estant fent mol­tes orga­nit­za­ci­ons men­tre d’altres els menys­te­nen, ofe­rei­xen prin­ci­pis rec­tors de can­vis radi­cals impres­cin­di­bles.

Europa, en la seva cons­ti­tució, va optar per una visió de trac­tats comer­ci­als i inter­na­ci­o­nals que l’arti­cu­les­sin sense donar el pas a una sobi­ra­nia fede­ral cada vegada més urgent, per raci­o­na­lit­zar des­pe­ses, pla­ni­fi­car ser­veis i garan­tir el res­pecte a la dimensió democràtica més bàsica, en què la impro­vi­sació i la volun­tat política des­a­gre­gada no gene­res­sin caos. Ara, amb la pandèmia, Europa vol rellançar un relat d’unió econòmica i de pla­ni­fi­cació del que ano­me­nen recons­trucció.

Aquest relat queda molt lluny de la ciu­ta­da­nia, que única­ment ha vist que venien diners i que, malau­ra­da­ment, no arri­ba­ran a com­pen­sar les greus difi­cul­tats indi­vi­du­als que les mesu­res per la covid-19 els han com­por­tat. La recons­trucció vol dir per a Europa gene­rar unes inver­si­ons estruc­tu­rals en tran­sició energètica, tele­co­mu­ni­ca­ci­ons i polítiques indus­tri­als. L’opció d’equi­tat de gènere ha que­dat, de moment, molt al marge. La decisió a Espa­nya ha estat en mans del Minis­teri d’Hisenda i, per tant, hi ha un fil­tre polític cen­tra­lit­zat a par­tir de les pro­pos­tes que han enviat els governs autonòmics.

La rea­li­tat és que els actors que ocu­pen els pri­mers llocs de la fila són les grans empre­ses ope­ra­do­res clàssi­ques, que can­vien de sec­tor de negoci en funció dels incen­tius públics. Per tant, la trans­parència sobre aquests fons i sobre les empre­ses sub­ven­ci­o­na­des s’ha de dis­se­nyar d’una manera molt intensa. Els fons s’assig­nen en tres anys i es jus­ti­fi­quen en sis. Veu­rem quins con­trols pre­ven­tius s’esta­blei­xen per asse­gu­rar pro­ces­sos efi­ci­ents, i sobre­tot de quina manera es garan­teix la publi­ci­tat activa d’aquests infor­mes. Aquesta dinàmica d’opció dels grans gegants és impa­ra­ble i és la gran decepció per a molts ope­ra­dors que també for­men part del tei­xit pro­duc­tiu: coo­pe­ra­ti­ves i sec­tors que fa anys que estan com­pro­me­sos amb can­vis trans­cen­dents que para­do­xal­ment ara es finan­cen men­tre a ells no els arriba cap ajuda.

L’eco­no­mista Miquel Puig ha lide­rat un grup de tretze experts inde­pen­dents des del govern de la Gene­ra­li­tat, que ha estat molt clar en les rei­vin­di­ca­ci­ons i les ava­lu­a­ci­ons que ha efec­tuat.

Sigui quin sigui el resul­tat, sabem que hi ha rep­tes urgents a abor­dar. Nor­ma­ti­ves urbanísti­ques obso­le­tes, en mans d’orde­nan­ces muni­ci­pals i massa dis­cre­ci­o­na­li­tat, que no poten­cien l’auto­su­ficiència energètica, els models de cons­trucció alter­na­tius i que impe­dei­xen un sis­tema de vida d’acord amb l’actual emergència climàtica, de tele­tre­ball i econòmica.

També calen plans de for­mació pro­fes­si­o­nal molt més inten­sos, amb finançament d’ini­ci­a­ti­ves pri­va­des molt sol­vents, i impli­cació de for­mació de joves com els que inte­gren el col·lec­tiu dels MENA, que estan àvids de feina, de dig­ni­tat, i que tenen molta més capa­ci­tat de sacri­fici i esforç que la majo­ria. Joves agraïts per un gest de dig­ni­tat labo­ral ine­xis­tent, de moment, per la falta de regu­la­rit­zació. Són mesu­res pos­si­bles i fàcils d’adop­tar, sovint amb un cost econòmic zero. S’ha de pas­sar de l’assis­ten­ci­a­lisme pre­cari a l’opti­mit­zació labo­ral. I la burocràcia ho està impe­dint. O l’impuls defi­ni­tiu d’una línia de mòduls de for­mació per tot el ter­ri­tori per aco­llir aquests joves. O d’altres que apos­tin per una for­mació seri­osa de la page­sia, un col·lec­tiu igno­rat pel que fa a la seva capa­ci­tat de trans­missió de conei­xe­ment. Se’ns estan morint els page­sos i les page­ses d’unes gene­ra­ci­ons que aglu­ti­nen gran conei­xe­ment i que tre­ba­llant i sem­brant són un autèntic pou de savi­esa per a la sobi­ra­nia ali­mentària.

Són tres exem­ples con­crets, entre tants, que el futur govern català pot empren­dre amb poca inversió i molta capa­ci­tat de cre­ació i d’esta­blir siner­gies en un país com el nos­tre, amb un gran poten­cial entre la soci­e­tat civil i en el sec­tor de les pimes, que són el 90% del tei­xit pro­duc­tiu.

Les noves gene­ra­ci­ons, en plu­ral, poden i hau­rien de ser el nos­tre motor, i la capa­ci­tat exe­cu­tiva d’exi­gir fons euro­peus ha d’anar acom­pa­nyada de pro­jec­tes que ja esti­guin en marxa perquè ho podem fer pos­si­ble enmig d’aquest desori. Perquè la poli­tit­zació de pro­jec­tes estratègics d’interès gene­ral és un mal inici de recons­trucció.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.