Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és per una combinació perversa entre les lleis de la demanda, les dels oligopolis i les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència, sinó per por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure la reforma són els que, un dia o altre, s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa. L’Estat espanyol és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa, amb 9’6 milions de persones, de què un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules de càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministraments s’han de considerar un servei públic al marge dels mercats especulatius.