Tribuna republicana
CONREANT ELS BÀRBARS
Espanya mostra manca d’educació cívica, pal de paller d’una democràcia
A Espanya no es fan grans coalicions perquè, a diferència d’Europa, el feixisme va guanyar la guerra
Han passat de fer servir el conte de Pere i el llop sense creure-se’l, a sentir el feréstec alè de la bèstia al clatell. I què fan per deslliurar-se del perill? Barallar-se bizantinament sobre les raons de l’auge d’aquesta sinistra opció en lloc de prendre mesures que la farien inofensiva. Perquè és fàcil. Mireu el que fan els altres països, per exemple, Alemanya o Àustria. Una gran coalició dels dos o tres partits moderats, una grosse koalition que no deixa espai per a l’extrema dreta. Però es tracta d’Europa, un continent aliè a Espanya.
A Espanya no es fan grans coalicions per dues raons: una de caràcter històric, objectiu, i una altra de caràcter subjectiu. La històrica i objectiva és el fet que, a Europa, el feixisme va perdre la guerra i l’ordre posterior es va bastir en clau democràtica, antifeixista. A Espanya, el feixisme va guanyar la guerra i l’ordre posterior es va bastir en clau feixista, antidemocràtica.
Més de vuitanta anys després de la fi de la guerra, Espanya mostra una manca gairebé total d’educació cívica, que per a Aristòtil ja era el pal de paller de la constitució d’una societat democràtica. Fins i tot el conservador Economist s’ha vist forçat a negar a Espanya la qualificació de democràcia plena, inventant-se un tertius genus impossible de “democràcia defectuosa”. Recordeu, l’educació cívica.
Els debats en seu parlamentària que haurien de ser lliçons d’informació i esperit públic per als ciutadans són tan toscos i rudimentaris que semblen baralles de bar. Fa uns dies, el diputat d’ERC, Gabriel Rufián va exigir al president Sánchez que plantegés “polítiques d’esquerres” i que acceptés seure a la tan famosa com etèria taula del diàleg sota pena de patir una mena de desnonament de La Moncloa.
El president li va contestar, al millor estil del chulapo madrileny, que en uns dies serà el seu cinquantè aniversari i que, per tant, ningú li pot donar cap lliçó sobre l’esquerra. El mateix president que ha revelat al món que el nacionalisme és una teoria dels segles XIX i XX i, per tant, no cal dir-ho, vella, inútil, carrinclona. Exactament com el socialisme que el president diu professar. És impossible una ciutadania crítica, democràtica, quan els seus representants i els mitjans de comunicació que se’n fan eco mostren una falta tan lamentable d’educació i de nivell.
La dreta no sap com defensar-se d’un moviment que predica sense embuts la seva mateixa doctrina, que l’està buidant de contingut i els roba electors. La ultradreta ha estat sempre al PP. Ja a l’inici de la Transició, els franquistes es van presentar com “els set magnífics”, encapçalats per Fraga Iribarne, el fundador del partit. Van perdre les eleccions, però van absorbir el partit centrista que Adolfo Suárez havia creat. El nucli franquista es va mantenir intacte, fins a assolir després dues vegades la majoria absoluta.
Aleshores sembla que, a la vista de l’evident incompetència del líder actual de la dreta dinàstica, els hereus del nucli franquista hagin decidit fer amb el PP el que el PP va fer amb el partit de Suárez. La qüestió està oberta. La falta d’educació democràtica dels populars no els deixa veure que l’aliança amb la ultradreta, ni que sigui com a soci menor, és letal per a ells.
Quant a l’esquerra, la carència de projecte per al seu país és escandalosa. El seu pragmatisme de curt termini no pot amagar que ha acceptat els principis ideològics de la dreta espanyola pel que fa a la idea de la seva nació. Ho va fer en el temps de la Transició, quan Carrillo va imposar la bandera i l’himne borbònics, en lloc de la bandera vermella i la Internacional. I el PSOE va rematar la feina declarant-se monàrquic i fan d’un oxímoron, la monarquia republicana, que neix tota armada de la Constitució del 1978, com Pal·las del front de Zeus.
En cap altre assumpte es veu tan clarament la identificació de l’esquerra amb la dreta com en el conflicte entre Espanya i Catalunya. Hem d’admetre, doncs, que tenen raó els que diuen que l’independentisme ha despertat la ultradreta espanyola. Només obliden afegir que, pel que fa a Catalunya, tot l’arc parlamentari espanyol és la ultradreta.