Quan Pedro Sánchez afirma que l’independentisme va de baixa, no ho fa amb la mateixa seguretat que es treu la corbata per estalviar energia. Si ho diu és perquè li ho mostren les enquestes; perquè té a la butxaca el suport parlamentari d’ERC i el seu compromís de renúncia a la unilateralitat, i perquè té l’independentisme fragmentat en l’administració de les seves misèries  i caïnitament dividit. En canvi, quan Pere Aragonès repta el president espanyol a fer un referèndum perquè demostri si hi ha o no hi ha desinflament independentista, no compta amb cap fet, dada ni actitud que li permetin convertir aquest argument en una eina de pressió. I encara menys quan el dret a l’autodeterminació ha passat de ser les estovalles que havien de vestir la taula de diàleg a ser una teranyina inofensiva entre les potes. I l’amnistia, una imprecisa promesa de desjudicialització que hauria de tenir “uns efectes semblants” –en paraules del mateix Aragonès–, però mai la mateixa força i rotunditat. És a dir, s’acceptarà el perdó a canvi de renunciar al reconeixement.