EL PODER DE L’EXEMPLE

De què serveixen les campanyes publicitàries de promoció lingüística que fan els governs? De molt poc. Menys encara si els mateixos governs que les engeguen –o, més ben dit, que s’hi llaven la cara– incompleixen sistemàticament les exhortacions que fan a la població. En aquest sentit, aquestes campanyes són la manifestació d’una impotència, perquè les polítiques lingüístiques que es fan a tot arreu impliquen les lleis, les normatives o els reglaments; és a dir, l’Estat, allò que no tenim a favor però sí en contra. Ara bé, hi ha polítiques lingüístiques que són molt efectives i que costen molt pocs diners. Concretament, zero euros. Quines? Molt simple: les polítiques de l’exemple. Que els servidors públics siguen models de referència d’assertivitat lingüística i no s’espolsen la responsabilitat en el poble: si de veres hi creuen, en les polítiques de normalització, que les practiquen i que en donen exemple.

Vegem-ho. Abans del cicle polític que es va encetar al País Valencià en 2015, les batlies dels quatre municipis més poblats estaven ocupades per polítics que l’única vegada que varen dir una paraula en la llengua pròpia de les seues ciutats fou per a viralitzar-se pel ridícul que varen fer (el “caloret” de Rita Barberà). A partir de llavors, els governs varen passar del PP al PSOE i Compromís (llevat d’Alacant) i la cosa va canviar una miqueta: gens, però, a Alacant, una miqueta a Elx, una miqueta més a Castelló i, ara sí, molt a València.

Així, les dues legislatures que fa que Joan Ribó i Ada Colau ostenten el govern de les ciutats de València i Barcelona, respectivament, han provocat un fet inèdit des del segle XV: que el batle del cap i casal valencià parle més i de manera menys diglòssica la llengua pròpia que no la batlessa del cap i casal català. Aquesta dada parla molt bé de Ribó, a qui cal reconèixer que –tot i que sempre es podria millorar– la tasca que fa –tenint en compte on la fa– és molt bona. Però, sobretot, parla molt malament de Colau, qui hi va arribar amb la promesa de revolucionar-ho tot i s’ha quedat en un Joan Clos de sèrie B. D’això en diem arrancada de cavall, parada de rossí.