EN català i que us bombin!

Cap de setmana complicat en què, com afirmava l’escriptora Marta Rojals en un article recent, el que es decideix a les urnes espanyoles és qui ens reprimirà els pròxims quatre anys, és a dir, entre el llop que s’amaga sota la pell d’ovella del PSOE i la crossa de Sumar de Yolanda Díaz o el llop sense cap mena de disfressa del tàndem PP-Vox que percep en cada català una caputxeta vermella; o, el que és el mateix, entre un espanyol de dretes o un espanyol d’esquerres. Tot plegat un joc pervers entre espanyols que ens volen aniquilar: uns a foc lent, fent xup-xup per tal que no ens n’adonem, i els altres a foc ràpid i provocant-nos volgudament el màxim de patiment perquè tots els catalans som uns porcs i mereixem morir. I nosaltres com hem de reaccionar? Més enllà del que cadascú hagi triat; entre votar o abstenir-se, perquè ara com ara el peix ja està venut i no cal fer més pedagogia a favor o en contra d’una de les dues opcions, la pregunta respon a la qüestió eterna i no és altra que saber com ens enfrontem a aquesta nova onada d’atacs a la nostra llengua, que és el pal de paller de la nostra identitat, el darrer bastió que ens queda abans de la desfeta final. Em sembla que ho deia el notari Alfons López Tena en una entrevista al digital Vilaweb: “Els catalans per resistir i protestar som molt bons; per construir i fer un estat no.” Doncs com que ja està més que provat que és així, la resistència i la protesta hauran de continuar sent les armes de lluita activa. Més enllà del poder de resiliència que ens caracteritza i que ha aconseguit que encara no ens hàgim extingit com a nació, la defensa de la nostra llengua, que no és pas minoritària sinó minoritzada, ha de ser el nostre cavall de batalla. A cara descoberta i sense claudicacions. Talment com fan ells, que no tenen manies a l’hora de dir-nos que no entenen el català. Doncs que n’aprenguin! Si un cambrer no sap català a Catalunya és el seu problema, no pas el nostre, perquè de bars, cafeteries i restaurants a Catalunya n’hi ha per donar i vendre. Perquè, com ens va aconsellar el president Companys: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.” I recordeu que la definició més encertada de país ja la va donar Josep Pla quan va deixar escrit: “El meu país és aquell on, quan dic «bon dia», em responen «bon dia».”