Punts de vista
Encara estem així
Estudiar llengües és vist per no pocs espanyols (i molt espanyols) com una pèrdua de temps, un retrocés
Aquesta setmana s’ha produït un fet històric: el reconeixement i respecte de les llengües cooficials al Congrés dels Diputats. Em sembla un moment fonamental de la nostra història, sobretot tenint en compte les tensions i guerres fratricides que fa segles que suportem. I encara més, si ens fixem en el clima que hi ha hagut aquests últims anys. És, sens dubte, un triomf i un avenç que ha de ser reconegut i utilitzat. Crida l’atenció com hi ha reaccionat la dreta, amb escarafalls i ofenses al que hauria de ser, sens dubte, un motiu d’orgull patriòtic (com tant els agrada). En què quedem? Són tots els territoris part de la seva Espanya o no ho són? Perquè la manera com detesten el que sens dubte genera un vincle inexorable entre els territoris i la seva gent, em sembla que no encaixa amb aquest “amor a Espanya” que diuen que professen. Segurament perquè l’Espanya de què sempre parlen no s’assembla gens a la que vostè i jo transitem. Sigui com sigui, queda clar que el PP i Vox sembla que no poden viure sense generar polèmica per tot. Contínuament i pel que sigui. Plantejar solucions els queda molt lluny, però, a més, no volen adonar-se que la majoria de la població ja està realment cansada que tot sigui tractat com si s’acabés el món, com si Espanya es trenqués i arribés l’Apocalipsi per qualsevol nimietat. Em sorprèn veure l’enrenou que s’ha format amb les llengües, un bé que hauríem de cuidar tots, i que, sigui dit de passada, s’haurien d’estudiar a totes les escoles públiques d’Espanya. D’aquesta manera, aprendríem a respectar, a estimar i a cuidar el que és realment la riquesa de l’Estat: la seva pluralitat.
Lluny de considerar-se un avenç, el fet d’estudiar llengües és vist per no pocs espanyols (i molt espanyols) com una pèrdua de temps, com un retrocés. No s’adonen ni volen adonar-se del que suposa activar el cervell per desenvolupar una societat bilingüe. Desconeixen el potencial que això implica i els avantatges que suposaria per endinsar-se en nous idiomes. La ignorància és terriblement atrevida, i agressiva.
Benvingudes siguin les llengües i benvinguts els qui volen conèixer-les per cuidar-les. Ara bé, no oblidem que la gràcia de tot plegat es troba en el fet que hi hagi llibertat per fer-ne ús, mai imposició. Que poc que hem avançat en quaranta anys!