A LA CUA

Els resultats de l’informe PISA, que s’han donat a conèixer aquesta setmana, ens situen a la cua d’Espanya i de l’OCDE en educació. I, des d’un punt de vista retrospectiu, són els pitjors que ha tingut mai Catalunya. L’any 2015, en comprensió lectora la puntuació era de 500, i lideraven Espanya; avui, estem a la cua, per sota de 460. En matemàtiques, passava el mateix el 2018 i avui també estem als llocs més baixos. En ciències es repeteix la mateixa pel·lícula i, de situar-nos per sobre de la mitjana de l’OCDE i d’Espanya, ara estem clarament entre els últims. El nivell de la majoria d’estudiants ha baixat, doncs, de forma molt significativa; i això no es pot atribuir només a la pandèmia o a “l’elevada complexitat social i educativa” de les aules, tal com va argumentar en un primer moment el Departament d’Educació. Fer una diagnosi precisa dels problemes i assumir l’autocrítica és, sempre, un pas imprescindible per posar-hi remei.

El problema ve de temps enrere. Fa anys que ens estem acostumant a governs que no planifiquen ni preveuen, sinó que reaccionen a pilota passada i a batzegades. Va passar el mateix amb la situació del català, en què de cop i volta ens vam despertar amb la idea de resoldre allò que s’havia descuidat durant anys. També està passant en el canvi climàtic, en què anem amb retard en allò que fa referència al pes de les energies verdes. I, si ens cenyim al cas de l’educació, també ha passat amb la introducció de les noves tecnologies o els mòbils a l’aula, asos en què es prenen mesures a mitges tintes o s’afronten debats amb retard. Avancem, doncs, a batzegades, sense un full de ruta clar. Ara, el govern s’asseurà amb els agents educatius, tothom deixarà anar que ja ho havia advertit i ningú assumirà les responsabilitats que pertocarien. És evident que els resultats de l’informe PISA ens assenyalen múltiples causes i responsables, des dels governs de torn fins a la comunitat educativa. I també ho és que hi ha mesures imprescindibles que fa anys que es reclamen: l’increment de la inversió en educació per situar-la en el 6% que marca la llei d’educació (era estem en el 3,82%); la reducció de les elevades ràtios a les aules; la millora en l’acollida, l’atenció i la distribució del nou alumnat, o la revisió de l’exigència des d’un punt de vista curricular. Estaria bé aprendre aquesta lliçó i, sobretot, posar-hi remei. Cal un gran acord nacional; i no només per millorar, de cara al futur, uns resultats que ens enrojolen a tots, sinó per situar l’educació en el lloc que li pertoca.