La política de les togues

Com no podia ser d’una altra manera en un judici polític, aquesta setmana ha estat marcada per l’actualitat política a les instal·lacions del Congrés i el Senat. Marchena, que ja s’està començant a adonar que és difícil fer política portant la toga, ha estat l’autèntic protagonista en un esperpèntic intent de controlar l’agenda de les corts generals indicant-los, fins i tot, com han d’interpretar els seus respectius reglaments…, com si això no impliqués fer saltar pels aires la separació de poders.

Dins de la sala, la cosa ha estat més aviat breu però intensa; d’una banda, s’ha acabat la prova testifical i ha començat la pericial que, com no podia ser d’una altra manera, ha començat allà on la vol el ministeri fiscal, ja que és el seu torn de proves i, a través de les practicades, el que pretén és acreditar el delicte de malversació que pesa sobre els acusats i que tan lleig sona.

Potser ara és el moment d’aclarir un fet que és essencial perquè no ens confonguem: quan es parla de malversació, en l’actual redacció del precepte del Codi Penal no s’està parlant que algú hagi robat diners o que hagi desviat diners públics en benefici de ningú, sinó que estem davant una mena d’“administració deslleial” mitjançant la qual uns determinats recursos públics són destinats a una finalitat diferent a la inicialment prevista. Dit clarament, no es discuteix si algú ha posat la mà a la caixa, sinó si els diners d’una caixa han passat a una altra.

En qualsevol cas, i aclarint el que hem dit abans, la discussió és la següent: el govern de la Generalitat va destinar diners públics a finançar l’1-O? Per mi, la resposta és molt clara i negativa: no hi va haver ús de diners públics. Com que segurament hi ha molta gent a qui no convenç la meva opinió, per a aquests escèptics bé podem afirmar el mateix basant-nos en el que al seu dia van dir Rajoy i Montoro –“en el referèndum no s’ha gastat ni un euro de diner públic”–, de qui no tinc motius per pensar que oculten algun inconfessable desig de protegir o defensar els acusats.

La primera pericial practicada ha estat molt rotunda, molt aparentment sòlida i, per què no dir-ho, molt a favor de la tesi acusatòria. No obstant això, no estaria de més recordar algunes coses que, si es vol fer justícia, s’haurien de tenir en consideració a l’hora de valorar aquesta prova de càrrec presentada aquesta setmana.

D’una banda, molt abans de l’1-O ja hi havia un control directe i exhaustiu de les finances de la Generalitat per part del govern central, una mena de mini-155 en l’aspecte financer que fa poc creïble que despeses d’aquestes característiques haguessin passat desapercebudes. A més d’això, i seguint el criteri del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (en el cas del 9-N) les despeses que podrien donar peu a un delicte de malversació serien aquelles assumides a partir de la suspensió de la llei del referèndum acordada pel Tribunal Constitucional, però mai les anteriors.

Aquest tema va ser resolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i va tenir el suport, també, de la fiscalia… Ara, l’única explicació que hi hauria per a un canvi de criteri seria la intencionalitat condemnatòria, al preu que fos, per part del Tribunal Suprem, amb el que això implicaria en matèria de trencament del principi de seguretat jurídica.

Tenim suficients evidències per afirmar, sense risc d’equivocar-nos, que no hi ha cap despesa ni compromesa ni materialitzada amb posterioritat a la interlocutòria del Constitucional per la qual es va suspendre, cautelarment, la llei del referèndum; es pot dir més alt, però no més clar i, com a prova, les ja esmentades declaracions de Rajoy i Montoro.

En qualsevol cas, si algú creu que s’ha generat algun tipus de despesa després d’aquella data, aleshores, i per simple coherència jurídica, haurien de ser imputats, i després acusats, tant Montoro com Rajoy, ja que sense la seva col·laboració aquestes despeses no s’haurien pogut fer per una raó tan senzilla com que les finances de la Generalitat ja estaven intervingudes molts mesos abans de l’aplicació del 155 i de l’esmentada interlocutòria del Constitucional.

El problema de la malversació, pel que fa referència a aquest procés, és que implica una pena de com a mínim sis anys de presó, i que pot superar amb escreix els dotze anys, i això, per si sol, ja representa una elevada condemna sense comptar, encara, amb les penes per sedició o rebel·lió o conspiració per a la rebel·lió o per a la sedició. Confiem que les defenses puguin revertir la pesada llosa imposada pels pèrits de l’acusació.