“Em nego a vendre toreros”

De camí a la botiga Ítaca, hi ha dos nois joves que dema­nen al car­rer, asse­guts a la vorera. L’un és a la Ram­bla; l’altre, al car­rer de Fer­ran. Tenen posats uns gots on s’espe­ci­fica a què es des­ti­na­ran les pos­si­bles dona­ci­ons: “llit”, “men­jar”, “cer­vesa”, “LSD”... Gai­rebé davant per davant, a Fer­ran, Ítaca té un esta­bli­ment de cànna­bis i un altre de sou­ve­nirs. El de records té a l’entrada, com a reclam, una samar­reta del nar­co­tra­fi­cant colombià Pablo Esco­bar. Aquest és l’entorn d’Ítaca, que va néixer el 1977 com la ini­ci­a­tiva d’una colla de per­so­nes interes­sa­des en la recu­pe­ració, inves­ti­gació i comer­ci­a­lit­zació al vol­tant de l’art popu­lar, entès com a patri­moni cul­tu­ral del país. Mirant al vol­tant –els joves que dema­nen per cer­vesa, les samar­re­tes del nar­co­tra­fi­cant...–, és obvi que els anys han pro­vo­cat can­vis. Can­vis soci­als, i de nego­cis. Ítaca s’ha con­ver­tit en un esta­bli­ment de records. Dia a dia s’ha de bre­gar per con­ti­nuar venent i alhora posar límits. És petita, Ítaca. Encara són dels que reben els cli­ents amb un “bona tarda”, i els dei­xen badar, sense anar-los al dar­rere perquè s’empor­tin ni que sigui un imant. És, com dirien els avis, una botiga “com les d’abans”. Abans dels cen­tres comer­ci­als, molt abans del “tot a 1 euro”. De fet, s’hi poden tro­bar ele­ments de tota la vida, tra­di­ci­o­nals, com ara les rajo­les, els bols, les ger­res... amb cara i ulls.

La Bibi­ana Mar­tin es fa càrrec del negoci que van fun­dar els pares, San­ti­ago Mar­tin i Rosa Maria Badia. Comen­cem la visita pel fons. És un espai reser­vat per a allò que Ítaca va ser als ini­cis: “Aquí tenim una col·lecció de ceràmica, i algu­nes peces les venem.” Uns minuts per al record i la visita retorna de seguida a l’actu­a­li­tat. Encara ara tenen molta ceràmica, actual, cata­lana i espa­nyola. De la Bis­bal, i també de Còrdova, de Toledo, Níjar. Ceràmica artística, uti­litària... D’aquí i d’allà. El turista demana records de Bar­ce­lona. I records d’Espa­nya també. “Dema­nen d’Espa­nya i ales­ho­res els expli­quem què és el que tenim fet aquí, a Cata­lu­nya.” Amb infor­mació, ja poden esco­llir. Cal ser rea­lis­tes, fins a un cert punt, afirma. “Em nego a ven­dre tore­ros, ni un. Dema­nen el toro, la bai­la­ora, el torero. Però, tore­ros, això no; posem un límit...”

A part que bus­quin toros, una franja del turisme el que vol és com­prar barat. “Una franja gran! Tot ho tro­ben car. El turisme demana pro­ducte d’aquí, que no esti­gui fet a la Xina. Ales­ho­res els dius que és arte­sa­nia, i el preu. Molts ho ente­nen, i d’altres, no. Qui ho valora, com­pra.” Un exem­ple són els vanos. Se n’han fet espe­ci­a­lis­tes. “Tots són d’aquí, pin­tats un a un per mans arte­sa­nes. No n’hi ha cap d’igual.” N’hi ha a mida de mol­tes but­xa­ques. “Tot depèn del que vul­guis. Això sí, no tenim el vano d’1 euro que es ven al car­rer.”

M.M.

mmi­ra­lles@​lrp.​cat

.