El dossier

Una Diada amb reforç

Cal continuar celebrant l’11-S ara que tenim l’1-O? Polítics en actiu, exdirigents i analistes defensen la vigència de la Diada i la compatibilitat amb els nous referents

L’Onze de Setembre és la festa nacional de Catalunya marcada per l’Estatut. És festa per llei, però també fruit d’una llarga tradició que es remunta a tres-cents anys pel que fa a l’efemèride i a un segle i mig enrere com a commemoració. Una jornada reivindicativa clau en un país en permanent llibertat vigilada, on al llarg de la història la ciutadania ha celebrat la Diada més vegades en la clandestinitat que no pas amb un mínim respecte pels drets democràtics. El programa i els plantejaments polítics de l’Onze de Setembre han anat mutant amb el pas del temps i han servit tant al regionalisme moderat com al republicanisme progressista i a l’autonomisme més conformat per apuntalar al carrer els seus projecte de país.

En el passat recent, la Diada ha sigut el motor de la recuperació de l’autonomia, amb la fita de la concentració massiva del 1976 a Sant Boi de Llobregat, de la qual es compleixen 45 anys. L’Onze de Setembre també ha estat la celebració institucionalitzada amb participació popular decreixent al carrer, reflex d’una enganyosa consolidació del model autonòmic. Finalment, durant l’última dècada ha esdevingut la cita anual on s’ha cohesionat materialment i anímicament l’independentisme.

Fins que va arribar l’1 d’octubre del 2017, una data que ha capgirat el relat nacional, que marca una victòria popular incontestable per més que la gestió política no acabés reeixint en les setmanes posteriors. Sigui com sigui, en només quatre anys ja ha donat nom a carrers i places de tot el país. Quin significat té avui l’1-O? I, encara més important, quin significat té l’Onze de Setembre després de l’1-O? Són complementaris? Són competència? Són una evolució natural de la història de l’alliberament nacional d’aquest país? Una vintena d’analistes, polítics en actiu i exdirigents reflexionen per a La República en aquest dossier.

DATES QUE SUMEN

Sense pretensió de marcar un estat de la qüestió general, la diversitat d’opinions i matisos recollits en aquest article conclouen que el pes simbòlic de l’Onze de Setembre és prou sòlid per continuar sent la referència principal de la reivindicació nacional, sense que això impedeixi incorporar l’1-O com a data reivindicativa contemporània preferent en el calendari. En tot cas, tant una fita com l’altra recorden als catalans que encara es troben en el terreny de la reivindicació i les aspiracions i no pas de la celebració dels objectius aconseguits.

Un bon resum de la situació el fa la persona que, de totes les enquestades, ha tingut un paper polític més rellevant en la Catalunya d’aquest segle, l’exvicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira: “Ens ofega l’estètica i ens incomoda el poder. Tenim tendència a anar a xorrar sense haver calat abans i així no es pot omplir la barca de peixos.” En l’opinió d’aquest expolític, l’Onze de Setembre “es commemora la voluntat de persistència nacional després de la derrota i l’1 d’octubre se celebra perquè la data simbolitza el gest més important de sobirania fet des del 1714, la primera victòria nacional popular”. La conclusió de Carod és clara: “Construïm el nostre estat nacional, independent i sobirà, i ja decidirem després el calendari festiu més adient, més nacional, més cultural i més laic.”

Un polític protagonista de primera línia en la fita de l’1-O és el conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, que combina una aposta de present i una de futur: “De moment, ens cal lluitar l’11 de setembre i ens cal lluitar l’1 d’octubre; ara ens toca lluitar tots els dies de l’any que convingui i més.” De cara al futur, Puig fa un vaticini: “A la llarga estic convençut que l’1 d’octubre serà la festa de Catalunya. L’Onze de Setembre sempre serà el memorial del que va ser el 1714.”

L’exdiputada d’ERC, exconsellera i exmembre de la mesa del Parlament Anna Simó, apel·la al sentit històric, institucional i intergeneracional de la Diada per defensar-la: “He celebrat l’Onze des d’almenys els 9 anys, quan vaig anar amb el pare a la manifestació del 1977 a Barcelona. És la Diada de Catalunya, per llei, i per a mi ho és perquè celebra una situació política de llibertats que vam perdre el 1714 més que no pas una derrota, i ho serà, per a mi, fins que puguem celebrar el dia de la independència.” Per a Simó, això no obstant “no és incompatible amb celebrar l’1 d’octubre del 2017, no només anomenant places i carrers de les nostres poblacions, sinó commemorant-lo de tantes maneres com vivències personals i col·lectives tenim d’aquella matinada i d’aquell dia d’orgull, treball en xarxa, afirmació del dret d’autodeterminació i repressió.”

Una opinió similar a la d’una altra protagonista política directa d’aquells dies d’octubre, l’exdiputada de la CUP Mireia Boya, que sosté: “L’Onze de Setembre commemorem la pèrdua de llibertats a Catalunya i l’entrada de l’ocupació espanyola i fem homenatge a qui va donar la vida pel país i, en canvi, l’1 d’octubre ens recorda que ens vam autodeterminar i que allà va començar un procés que encara no hem finalitzat. Només per això ja podria ser festiu. Les dues dates no entren en contradicció.” Boya introdueix, també, un aspecte comparatiu: “És cert que alguns països tenen diades que commemoren victòries, però nosaltres hem de seguir la nostra lògica i, en tot cas, faltaria una tercera data: la de la independència.”

El matís de diadologia comparada no és un tema menor. Perquè fent una mirada panoràmica al planeta la commemoració d’una derrota és un tret distintiu estrictament català.

SANTS I REVOLUCIONS

Sants patrons, revolucions i, molt majoritàriament, la celebració de la independència i l’alliberament nacional, són els motius que porten els principals estats del món a celebrar la seva festa nacional, però en tot cas la història i la tradició són arreu del planeta els principals reclams col·lectius a l’hora de dedicar la jornada. Com que les particularitats de la història i de la tradició van per barris, i parlant del món qui diu barris diu continents, els processos descolonitzadors tenen un paper fonamental a l’hora de marcar en vermell al calendari les jornades patriòtiques. Gairebé tots els països africans celebren el dia de la independència respecte dels països europeus i són diades establertes majoritàriament en la segona part del segle XX. Viatjant un segle enrere a l’hora de trobar les dates commemoratives, el mateix passa a Amèrica, des del nord fins al sud, on l’alliberament del colonialisme espanyol, portuguès i britànic és el motiu d’orgull oficial, amb alguns matisos respecte del cas africà. Així, les dates escollides als països americans coincideixen no tant amb el primer dia que van ser reconeguts com a estats, sinó amb el dia de les proclamacions unilaterals. Des dels Estats Units (4 de juliol) fins a l’Argentina (9 de juliol) i Bolívia (6 d’agost). Un recordatori de fites històriques que sovint tampoc no coincideix amb l’extensió territorial actual del país que les celebra, ni, com en el cas de la Província Oriental, avui l’Uruguai, amb el nom de l’estat. Com a cas curiós hi ha el 15 de setembre, que alhora és la festa nacional del que avui són els estats de Costa Rica, el Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua, que es van independitzar en bloc arran de la fi de la guerra d’independència mexicana l’any 1821.

A Europa tampoc falten les festivitats relacionades amb processos independentistes. Per exemple, Bulgària celebra el dia de l’alliberament de l’imperi otomà (3 de març), les repúbliques Bàltiques les respectives declaracions d’independència, com també ho fan Croàcia i la República Txeca. Però al Vell Continent també hi són habituals fets revolucionaris o relacionats amb el progrés de les llibertats. El cas paradigmàtic és el de França, que recorda la presa de la Bastilla (14 de juliol), l’inici de la revolució amb lletres grosses que marca el començament de l’època contemporània en bona part del planeta. Dinamarca té el dia de la constitució i Itàlia el del referèndum del 1946, en què va decidir convertir-se en república (2 de juny). Una de les diades nacionals més joves és la d’Alemanya, que, escarmentada dels excessos nacionalistes, el 3 d’octubre celebra el dia de la reunificació. Algunes festivitats patriòtiques estan relacionades amb les monarquies respectives. Bèlgica commemora cada 21 de juliol la coronació del seu primer rei, Leopold I, el 1831, mentre que a Luxemburg, Tailàndia i els Països Baixos festegen l’aniversari dels reis de torn.

Fora del terreny polític, el santoral mana. El cas més evident és el de San Marino (3 de setembre), Irlanda (Sant Patrici, 17 de març), Andorra (Diada de Meritxell, 8 de setembre) o, aterrant ja als països sense estat, el Quebec (Sant Joan, 24 de juny), Gal·les (Sant David, 1 de març), Escòcia (Sant Andreu, 30 de novembre) i Anglaterra (Sant Jordi, 23 d’abril), uns pobles que amb les seves arrelades festes patriòtiques situen la Gran Bretanya com un dels pocs estats del planeta sense diada nacional. Entre les curiositats cal mencionar Groenlàndia, que ret homenatge al solstici d’estiu (21 de juny); Portugal, que recorda la mort del literat Camões (10 de juny), i el Perú, que encadena dos dies de fiestas patrias, el 28 i el 29 de juliol. I un exemple gens convencional és el d’Israel: té una diada nacional mòbil, entre el 15 d’abril i el 15 de maig depenent del calendari hebreu.

El cas més pintoresc de tots, tanmateix, és la festa nacional espanyola, que curiosament no celebra cap motiu d’orgull patriòtic homologable amb les tendències actuals, sinó que el 12 d’octubre commemora el descobriment d’un continent que ja estava descobert pels seus pobladors mil·lenaris i que mostra amb orgull i desfilades militars amb cabra inclosa la subsegüent conquesta i colonització sanguinària, una efemèride que contrasta amb la quantitat massiva de diades nacionals que justament celebren la fi d’aquesta gens popular dominació. Tenint en compte com va acabar l’imperi espanyol, es podria dir que, paradoxalment, és el cas més similar a Catalunya pel que fa a la commemoració d’una desfeta.

NACIONS SENSE ESTAT

La corrua d’exemples té tants casos com estats hi ha al món. I nacions sense estat, també, que serien les de més ben comparar amb el cas català. Així, als casos vistos dels pobles britànics, amb tirada generalitzada pels sants, hi podríem afegir les illes Aland, que celebren el dia de l’autonomia el 9 de juny. Hi ha festa nacional de les administrativament daneses illes Fèroe, que s’escau per Sant Olaf (29 de juliol), mentre que els corsos tenen el 8 de desembre com a jornada patriòtica (data de l’última revolta independentista provisionalment reeixida, en el segle XVIII), mentre que Sant Iu (19 de maig) és la diada dels bretons. Val a dir que a casa nostra tenim dues dates al santoral que es podrien considerar festes patriòtiques oficioses: Sant Jordi, reclamada tímidament per alguns sectors unionistes com a alternativa a qualsevol data amb flaire de reivindicació política, i Sant Joan, considerada la diada dels Països Catalans.

HISTÒRIA I MEMÒRIA

Amb aquesta repassada queda clar que la majoria de nacions consolidades commemoren algun fet polític o històric, mentre que les que són de tradició més reculada s’aferren al santoral. A Catalunya, la Diada estaria entre les primeres, com explica en la defensa més aferrissada de la consulta feta per aquesta revista l’historiador Alberto Velasco: “Per una necessitat de perpetuació històrica de la commemoració i per principi d’immanència, ja que és inherent al país des de finals del segle XIX, renunciar a la celebració de l’Onze de Setembre significaria desmarcar-se de la vinculació que cada Diada establim amb l’anorreament del model abolit el 1714, que va comportar la instauració de la dinastia borbònica que encara hem d’aguantar. Mantenir l’Onze de Setembre és, en canvi, fer viure l’esperit de rebuig als Borbons.” Velasco és l’únic dels enquestats expressament contrari a atorgar oficialitat a l’1-O: “Responc amb una pregunta: hem celebrat mai –oficialment– el 14-A del 1931 o el 6-O del 1934? Aquells dos dies es van produir fets substanciosos per a la història de Catalunya, però la llunyania temporal sembla que en difumina la memòria. Passarà el mateix amb l’1-O?” En aquest sentit, un altre cop l’anàlisi comparativa podria ajudar a respondre la pregunta. Hi ha alguns estats, com Mèxic i l’Equador, que han escollit com a diada nacional un fet simbòlic que no va marcar cap canvi immediat. Els mexicans commemoren l’anomenat Grito de Dolores (16 de setembre) una proclama antiespanyola del 1810, tot i que la independència de facto no es va produir fins al 1821 i que no va ser oficialment reconeguda per Espanya fins als anys trenta d’aquell segle. En el cas de l’Equador, el 10 d’agost és el dia nacional en record de la declaració d’independència del 1809, tot i que el país va trigar uns quants anys a convertir la declaració unilateral en efectiva. Serien dos casos en què es podria trobar un paral·lelisme amb el que representa l’1-O.

Sigui com sigui, en un sentit similar al de Velasco es manifesta l’escriptora i exdiputada de CiU Marta Alós: “A diferència del què alguns opinen, la Diada Nacional del nostre país no és pas la celebració d’una derrota, sinó la reafirmació constant d’un poble que, malgrat tot, segueix existint i defensant-se. L’Onze de Setembre és la prova del cotó de la capacitat indomable de la resiliència d’una nació oprimida per un invent que s’anomena Espanya.” Sobre la reivindicació de l’1-O, la lleidatana opina que “tot i la seva incontestable rellevància, és un graó més en l’escala de pujada d’un cim encara pendent de coronar.”

Més contemporitzador és el parer del sociòleg Salvador Cardús: “Un pessimista diria que la tria és entre dues derrotes. Un optimista, que la tria és entre dues capacitats de refer-se (la segona, encara per demostrar). Un realista diria que, ara com ara, no hi ha res a celebrar, ni un dia ni l’altre. Tanmateix, amb una data tan propera i èpicament viscuda com l’1-O, potser hauria deixat que l’Onze de Setembre fos principalment la festa institucional, i hauria concentrat els esforços de la societat civil en l’1-O, forçant un gir argumental.” El terrassenc afegeix que la commemoració del referèndum d’independència hauria de defugir el format de grans manifestacions per centrar-se “en accions de qualitat orientades a la consolidació de diversos llocs de memòria, just allà on la repressió va ser més brutal”. La fórmula combinada de Diada oficial institucional i un 1-O de caire més popular de Cardús connecta amb la qüestió fonamental en termes legals, que és la complexitat per canviar la data de la festa de Catalunya. Com que la Diada està reconeguda en l’Estatut, per decidir canviar el dia caldria seguir el complex mecanisme que estableix l’article 223 de la norma catalana, que preveu una majoria avui inassumible de dos terços del Parlament (l’independentisme, amb 74 escons no suma ni de lluny els 90 que caldrien) i sotmetre la reforma estatutària a referèndum després de ser aprovada a les corts. Una cursa d’obstacles que avui dia la política catalana no està en condicions d’abordar i que es podria resoldre amb la substitució d’un dels tres festius que no fixen ni l’Estat ni els municipis, i que, tret que caiguin en diumenge, són el mateix Onze de Setembre, Sant Joan i Sant Esteve. Un meló de mal obrir.

Entre els defensors de potenciar l’1-O sense deixar de celebrar l’Onze de Setembre però restringint l’actual Diada a un àmbit institucional, hi ha l’analista Marta Roqueta, amb un toc de sentit crític: “Ja no som en una fase de reivindicacions festives, sinó indignades. Traslladar la celebració a l’1-O seria bona idea, primer perquè va ser un dia de lluita i solidaritat i, en segon lloc, perquè les elits polítiques, així com els dirigents d’Òmnium, intenten imposar un relat sobre l’1-O que s’emmotlli als interessos actuals, que depenen de justificar la rendició.” En aquest sentit, Roqueta conclou: “L’independentisme ha esgotat la via de les mobilitzacions massives per la Diada i som en una fase en què l’independentisme social ha de tornar a exercir pressió als polítics.”

De totes les mirades sobre la qüestió, la que té més números de coincidir amb el sentiment generalitzat amb què bona part de l’independentisme arriba a aquest Onze de Setembre, és la de l’escriptor Vicenç Pagès-Jordà: “Des del 2017 que estic desconcertat. El que havia de ser un començament més aviat va ser un final. La unitat, que era prou fràgil, es va trencar: primer entre els partits, després entre els partits i molts independentistes i, finalment, entre molts independentistes que, encara que aspirin al mateix, es diuen el nom del porc per discrepàncies sobre la manera d’arribar-hi. No crec que se solucionés res canviant la data de l’11 de setembre a l’1 d’octubre, encara dividiria i marejaria més.”

LLUÍS PUIG I GORDI
Conseller de Cultura a l’exili “De moment ens cal lluitar l’11-S i ens cal lluitar l’1-O. Evidentment, a la llarga estic convençut que l’1-O serà la festa de Catalunya” “Hem de tornar a conquerir els carrers. De moment, ens cal lluitar l’11 de setembre i ens cal lluitar l’1 d’octubre. Evidentment, a llarg recorregut estic convençut que l’1 d’octubre serà la festa de Catalunya. L’Onze de Setembre sempre serà el memorial del que va ser el 1714. Per tant, jo penso que ens toca ara lluitar cada dia de l’any que convingui i més. Ni desànims ni fluixeres de cap mena, perquè de gent que vol desmotivar-nos n’hi ha prou. Repeteixo, el futur serà nostre i l’1 d’octubre serà la festa de Catalunya”.
JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA
Filòleg i exvicepresident de la Generalitat “Construïm l’estat nacional, independent i sobirà, i ja decidirem després el calendari festiu adient, més nacional, cultural i més laic” “Ens ofega l’estètica i ens incomoda el poder. Tenim tendència a anar a xorrar sense haver calat abans i així no es pot omplir la barca de peixos. L’Onze de Setembre es commemora la voluntat de persistència nacional després de la derrota i l’1 d’octubre se celebra perquè la data simbolitza el gest més important de sobirania fet des del 1714, la primera victòria nacional popular. Construïm el nostre estat nacional, independent i sobirà, i ja decidirem després el calendari festiu més adient, més nacional, més cultural i més laic.”
VICENÇ PAGÈS-JORDÀ
Escriptor “No crec que se solucionés res canviant la data de l’11 de setembre a l’1 d’octubre, encara dividiria i marejaria més” “Des del 2017 que estic desconcertat. El que havia de ser un començament més aviat va ser un final. La unitat, que era prou fràgil, es va trencar: primer entre els partits, després entre els partits i molts independentistes, i finalment entre molts independentistes que, encara que aspirin al mateix, es diuen el nom del porc per discrepàncies sobre la manera d’arribar-hi. No crec que se solucionés res canviant la data de l’11-S a l’1-O, encara dividiria i marejaria més. Arribat el moment, potser caldria formar una Grossen Koalition de debò, amb un compromís de mínims i figures respectades disposades a dur-lo a terme sense personalismes ni partidismes. El que importa no és el dia de la manifestació, sinó posar-se d’acord.”
JOSEP RIUS
Diputat de Junts per Catalunya “La Diada és un espai de trobada de l’independentisme i també és una manera de tornar a mostrar la vigència del primer d’octubre”La mobilització és un element importantíssim com s’ha demostrat aquests darrers anys en què l’independentisme ha mantingut i ha demostrat la seva força tant a les institucions com al carrer any rere any i fins i tot en situacions adverses generades per la pandèmia. La Diada és un espai de trobada de l’independentisme, en què mostra la seva força, i també és una manera de tornar a mostrar la vigència del primer d’octubre. Va ser un referèndum i ens vam autodeterminar i el que queda ara és culminar aquest procés perquè Catalunya esdevingui una república en forma d’estat independent.
ENRIC SERRA
Periodista “No cal passar la celebració a l’1-O perquè de dates de victòries, fins a la definitiva, encara n’hem de passar unes quantes més” “L’11-S postula la renaixença de les cendres i, de moment, encara som en aquesta fase. No cal passar de la celebració de la Diada Nacional a l’1-O perquè de dates de victòries, fins a la definitiva, encara n’hem de passar unes quantes més. Quina serà la bona?”
ALBERTO VELASCO
Historiador de l’art “Mantenir l’11-S és fer viure l’esperit de rebuig als Borbons. Cal celebrar oficialment l’1-O? Que celebrem el 14-A o el 6-O?” “I tant, sense dubte que cal celebrar la Diada. Per una necessitat de perpetuació històrica de la commemoració i per principi d’immanència, ja que és inherent al país des de finals del segle XIX. Renunciar a la celebració de l’11-S significa desmarcar-se de la vinculació que cada Diada establim amb l’anorreament del model abolit el 1714, que va comportar la instauració de la dinastia borbònica que encara hem d’aguantar. Mantenir l’11-S és, en canvi, fer viure l’esperit de rebuig als Borbons. Hem de celebrar —oficialment— l’1-O? Responc amb una pregunta: hem celebrat mai, oficialment, el 14-A del 1931 o el 6-O de 1934? Aquells dos dies es van produir fets substanciosos per a la història de Catalunya, però la llunyania temporal sembla que en difumina la memòria. Passarà el mateix amb l’1-O?”
GEMMA AGUILERA
Periodista “Cal celebrar victòries sense oblidar la repressió. Celebrar l’1-O i deixar enrere l’11-S no em sembla una bona idea, són compatibles” “Celebrar victòries sense oblidar la repressió. Caldrà perspectiva històrica per certificar-ho, però l’1-O serà considerat en la història del país com el dia de l’alliberament. Alliberament col·lectiu, civil i polític, fins i tot generacional, un dia en què els catalans van aconseguir que un estat que fa tres-cents anys que els oprimeix fes fallida a Catalunya. Malgrat fer ús de la violència i les clavegueres de l’Estat, no va aconseguir aturar un referèndum pacífic. I aquest 1-O probablement sigui la llavor de la llibertat final, que, malauradament, no arribarà de forma imminent. Però celebrar l’1-O i deixar enrere la derrota de l’11 de setembre del 1714 no em sembla una bona idea. De fet, més que celebrar una derrota, ha de ser constatar l’opressió espanyola i prendre com a referent aquella societat que va resistir fins al final per adonar-se que només anant plegats, tres segles després, es derrota un estat autoritari. Al meu entendre, l’1-O i l’11-S són compatibles i necessaris”
MARTÍ GIRONELL
Escriptor “Si volem celebrar l’1 d’octubre, fem-ho, però que no sigui per substituir el que representa la Diada” “Trobo que l’Onze de Setembre no l’hem de deixar de commemorar ni de celebrar perquè és una reivindicació de la nostra manera de ser i de fer, del nostre tarannà: resistir i persistir. Igual que s’aprèn dels fracassos, també hem après de les derrotes. Si volem celebrar l’1 d’octubre, fem-ho però que no sigui per substituir el que representa la Diada”.
BEA TALEGÓN
Periodista “Crec que s’haurien de celebrar les dues dates. Sense dubte, l’1 d’octubre ja ocupa un lloc en la història que s’ha de posar en valor” “La pregunta dona lloc a un interessant debat. Crec que s’haurien de celebrar les dues dates. Sense dubte, l’1 d’octubre ja ocupa un lloc en la història que ha de posar-se en valor: la commemoració d’una acció popular massiva, pacífica, exercitant la llibertat d’expressió malgrat la brutalitat rebuda per això. Celebrar l’1 d’octubre suposa posar en valor el valor de la paraula en democràcia, de la participació ciutadana. Però al mateix temps, la denúncia de la brutalitat policial, la repressió contra milers de persones que únicament van participar en una consulta popular. Sens dubte, l’1 d’octubre hauria de ser celebrat com una mostra dels valors republicans que la Catalunya independentista té com a objectiu. La diada, com a festa autonomista, manté viu l’origen del problema: la guerra de Successió del 1714 que va fer caure Barcelona en mans de les tropes borbòniques. Institucionalment, és el dia reconegut com a festa nacional catalana i per la importància de la seva celebració crec que també s’hauria de mantenir.”
LAURA PINYOL
Periodista “Les diades dels propers anys han d’arreplegar forces. I això depèn d’assumir que la desmobilització és part de la cursa” “La Diada de l’Onze de Setembre és la Diada Nacional de Catalunya i no s’hauria de deixar de celebrar ni perdre la seva essència. Potser aquesta essència depèn d’assumir que és una acte de memòria i de reconeixement. Però, sens dubte, de les moltes ferides que el procés ha deixat obertes també hi és ben viva quina ha estat la gestió i l’organització de les últimes diades. La mobilització sostinguda, entusiasta i multitudinària des del 2012, la Via Catalana, la V de la Diagonal i la Gran Via, la Meridiana... Aquestes grans mobilitzacions que van produir-se en els anys previs al 2017, que van meravellar Europa perquè una causa política tingués aquesta capacitat de convocatòria i execució, van alarmar l’Estat espanyol, que va passar de la ridiculització als advertiments, i van marcar l’agenda política dels partits catalans, tardaran molt a tornar-se a produir. Hem d’assumir que el 2017 no ha estat una derrota, de fet, la celebració de l’1 d’octubre és una victòria incontestable, és la gosadia d’haver posat un estat -un estat com l’Estat espanyol- en escac i demostrar com Espanya es defensarà sempre fins a l’impensable a favor de la seva unitat. Fins i tot el 2017 i el 2018 són un avenç si acceptem que l’Estat, amb l’aplicació del 155, va ser incapaç de substituir l’operativitat de l’autonomia de Catalunya. Però el que crec és que les diades dels propers anys han d’arreplegar forces. I això depèn d’assumir que la desmobilització és part de la cursa. I que en aquest mentrestant, ningú, ni tan sols l’ANC, pot fer de guardià de les essències ni patrimonialitzar-les. El caràcter de mobilització i reivindicació de la Diada també és previ a l’existència de l’Assemblea. I, ara mateix, no és un òrgan prou transversal ni representatiu per fer-ne de garant. Les grans diades tornaran perquè l’independentisme és majoritari. Però les ferides necessiten temps per cicatritzar.”
MAGDA GREGORI
Periodista “Cal mantenir la celebració de la Diada, crec que no és incompatible amb la commemoració de l’1-O” ”Jo crec que cal mantenir la celebració de la Diada. És un acte que rememora la derrota del 1714, però que amb els anys també ha esdevingut un dia de reivindicació nacional. De fet, l’acte massiu a Sant Boi del 1976, just després de la mort de Franco, convocat per l’Assemblea de Catalunya és també representatiu de la lluita del poble català per defensar els seus trets polítics, socials, nacionals, culturals i lingüístics. Com ho han estat moltes altres diades, sobretot en la darrera dècada, i que han marcat l’agenda política del país. Tot i així, fer aquesta celebració no és incompatible amb la commemoració de l’1-O. Una victòria, una gesta col·lectiva que va marcar un gran punt d’inflexió polític i social. El seu èxit va acabar comportant una gran onada repressiva i, per tant, s’ha acabat convertint també en un exemple de lluita, persistència i compromís. Les dues dates formen part del nostre calendari nacional i crec que no podem seleccionar-ne només una, totes dues formen part del nostre imaginari polític i reivindicatiu.”
MARTA ROQUETA
Periodista “L’11-S s’hauria de celebrar en l’àmbit institucional. Crec que l’independentisme ha esgotat la via de la mobilització massiva per la Diada” “L’Onze de Setembre s’hauria de seguir celebrant, en l’àmbit institucional. Penso, però, que l’independentisme ja ha esgotat la via de les mobilitzacions massives per la Diada, que servien per fer pressió als polítics independentistes i per crear cohesió dins del moviment. Som en una fase en què l’independentisme social ha de tornar a exercir pressió als polítics, i això no és fàcil, perquè implica demanar-los explicacions, de manera que ja no som en una fase de reivindicacions festives, sinó indignades. Traslladar la celebració a l’1 d’octubre seria bona idea: primer, perquè va ser un dia de lluita i solidaritat. Segon, perquè les elits polítiques, així com els dirigents d’Òmnium, intenten imposar un relat sobre l’1-O que s’emmotlli als interessos actuals, que són justificar la rendició.”
GEMMA CALVET
Advocada i exdiputada d’ERC “L’11 de setembre és la Diada Nacional i va molt mes enllà de la celebració èpica d’una derrota” “L’11 de setembre és la Diada Nacional i va molt més enllà de la celebració èpica d’una derrota. Ha tingut i té una significació d’identitat i d’afirmació col·lectiva respecte als orígens de la dimensió cultural jurídica i històrica catalana. La celebració de l’1 d’octubre no és incompatible, sinó tot el contrari, amb la del dret al referèndum en un moment històric molt diferent del 1714, en què la ciutadania té un paper transcendent en la defensa del principi democràtic i en què les resistències a l’evolució política també s’han manifestat.”
MIREIA BOYA
Ambientòloga i exdiputada de la CUP “L’11-S i l’1-O són dues commemoracions diferents i compatibles que podrien ser festives alhora” “L’Onze de Setembre i l’1 d’octubre són dues commemoracions diferents i compatibles que podrien ser festives alhora. Històricament, en la primera commemorem la pèrdua de llibertats a Catalunya i l’entrada de l’ocupació espanyola, i fem homenatge a qui va donar la vida pel país. En canvi, l’1 d’octubre ens recorda que ens vam autodeterminar i que allà comença un procés que encara no hem finalitzat. Només per això ja podria ser festiu. Les dues dates no entren en contradicció.És cert que alguns països tenen diades que commemoren victòries. Això no treu que nosaltres haguem de seguir aquesta lògica. En tot cas, faltaria una tercera data: la de la independència. Ara bé, posats a treure i posar festius a la carta, caldria fer laborables les festes espanyoles i religioses, especialment el 12 d’octubre, d’arrel colonialista i que va comportar l’assassinat de milers de llatinoamericans”.
ANNA SIMÓ
Filòloga i exvicepresidenta del Parlament “L’11-S, per a mi, commemora una situació política de llibertats que vam perdre, més que no pas una derrota, però no és incompatible amb l’1-O” ”He celebrat l’Onze des d’almenys els 9 anys, quan vaig anar amb el pare a la manifestació del 1977 a Barcelona. És la Diada de Catalunya, per llei, i per a mi ho és perquè celebra una situació política de llibertats que vam perdre el 1714 més que una derrota; i per mi ho serà fins que puguem celebrar el dia de la independència. Celebrar-lo no és incompatible amb celebrar l’1 d’octubre del 2017, en absolut, no només anomenant places i carrers de les nostres poblacions, sinó commemorant-lo de tantes maneres com vivències personals i col·lectives tenim d’aquella matinada i d’aquell dia d’orgull, treball en xarxa, afirmació del dret d’autodeterminació i repressió.”
MARTA ALÒS
Escriptora i exdiputada de CiU “Seria un error bescanviar l’11-S per l’1-O. La Diada no és la celebració d’una derrota, sinó la reafirmació constant d’un poble” ”És cert que, d’ençà del referèndum d’independència de Catalunya del 2017, han sorgit algunes veus que interroguen la societat catalana sobre la conveniència de deixar de celebrar l’11-S bescanviant-lo per l’1-O. Personalment, crec que seria un error imperdonable en el qual no hem de caure. A diferència del que alguns opinen, la Diada Nacional del nostre país no és pas la celebració d’una derrota, sinó la reafirmació constant d’un poble que, malgrat tot, segueix existint i defensant-se. L’Onze de Setembre és la prova del cotó fluix de la capacitat indomable de la resiliència d’una nació oprimida per un invent que s’anomena Espanya. En canvi, l’1 d’octubre, tot i la seva incontestable rellevància, és un graó més en l’escala de pujada d’un cim encara pendent de coronar.”
SALVADOR CARDÚS
Sociòleg “Potser hauria deixat que l’11-S fos principalment la festa institucional, i hauria concentrat els esforços de la societat civil en l’1-O” “Un pessimista diria que la tria és entre dues derrotes. Un optimista, que la tria és entre dues capacitats de refer-se (la segona, encara per demostrar). Un realista diria que, ara com ara, no hi ha res a celebrar, ni un dia ni l’altre. Tanmateix, amb una data tan propera i èpicament viscuda com l’1-O, potser hauria deixat que l’11-S fos principalment la festa institucional, i hauria concentrat els esforços de la societat civil en l’1-O, forçant un gir argumental. Però no hauria pensat en grans manifestacions, sinó en accions de qualitat orientades a la consolidació de diversos llocs de memòria, just allà on la repressió va ser més brutal. Penso en invitacions multitudinàries a la inauguració de monuments a la resistència, en itineraris de la repressió, en exposicions de fotografies,en la difusió de documents virals a les Xarxes...”
RAMON COTARELO
Politòleg i escriptor “No cal celebrar l’Onze de Setembre mai més, ni enguany ni en el futur. L’1-O ha estat un canvi de cicle” “No cal celebrar l’Onze de Setembre, ni enguany ni en el futur. L’1-O ha estat un canvi de cicle. No té cap sentit seguir celebrant una derrota quan tenim una victòria molt a prop. L’1-O va ser l’inici de la recuperació de la nació catalana. Trigarà més o menys, a causa de la quantitat de pseudindependentistes lluitant en contra, però, a la fi, serà el dia nacional de Catalunya.
MARTA VILALTA
Secretària general adjunta d’ERC “La Diada és la festa nacional de Catalunya, per molt que sigui una derrota. No hi ha debat al voltant de la possibilitat de no celebrar-la”La Diada és la festa nacional de Catalunya, per molt que sigui una derrota. No hi ha debat al voltant de la possibilitat de no celebrar-la. Al contrari, és un acte de reafirmació perquè malgrat haver patit aquella derrota treballem per aconseguir victòries que siguin definitives. La Diada l’hem de poder celebrar i l’ha de poder celebrar tothom, no només els independentistes. Des de fa prop de quatre anys, l’1 d’octubre és una diada no oficial que hem de commemorar, reivindicar i recordar el que va significar aquella jornada i el referèndum que vam guanyar malgrat que no en vam poder implementar el resultat. Al final és un dels dies més importants que hem viscut a les nostres vides, va marcar un abans i un després al nostre país i com a tal és una diada assenyaladíssima al nostre calendari.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)