El dossier

Una Diada amb reforç

Cal continuar celebrant l’11-S ara que tenim l’1-O? Polítics en actiu, exdirigents i analistes defensen la vigència de la Diada i la compatibilitat amb els nous referents

L’Onze de Setem­bre és la festa naci­o­nal de Cata­lu­nya mar­cada per l’Esta­tut. És festa per llei, però també fruit d’una llarga tra­dició que es remunta a tres-cents anys pel que fa a l’efemèride i a un segle i mig enrere com a com­me­mo­ració. Una jor­nada rei­vin­di­ca­tiva clau en un país en per­ma­nent lli­ber­tat vigi­lada, on al llarg de la història la ciu­ta­da­nia ha cele­brat la Diada més vega­des en la clan­des­ti­ni­tat que no pas amb un mínim res­pecte pels drets democràtics. El pro­grama i els plan­te­ja­ments polítics de l’Onze de Setem­bre han anat mutant amb el pas del temps i han ser­vit tant al regi­o­na­lisme mode­rat com al repu­bli­ca­nisme pro­gres­sista i a l’auto­no­misme més con­for­mat per apun­ta­lar al car­rer els seus pro­jecte de país.

En el pas­sat recent, la Diada ha sigut el motor de la recu­pe­ració de l’auto­no­mia, amb la fita de la con­cen­tració mas­siva del 1976 a Sant Boi de Llo­bre­gat, de la qual es com­plei­xen 45 anys. L’Onze de Setem­bre també ha estat la cele­bració ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada amb par­ti­ci­pació popu­lar decrei­xent al car­rer, reflex d’una enga­nyosa con­so­li­dació del model autonòmic. Final­ment, durant l’última dècada ha esde­vin­gut la cita anual on s’ha cohe­si­o­nat mate­ri­al­ment i anímica­ment l’inde­pen­den­tisme.

Fins que va arri­bar l’1 d’octu­bre del 2017, una data que ha cap­gi­rat el relat naci­o­nal, que marca una victòria popu­lar incon­tes­ta­ble per més que la gestió política no acabés reei­xint en les set­ma­nes poste­ri­ors. Sigui com sigui, en només qua­tre anys ja ha donat nom a car­rers i pla­ces de tot el país. Quin sig­ni­fi­cat té avui l’1-O? I, encara més impor­tant, quin sig­ni­fi­cat té l’Onze de Setem­bre després de l’1-O? Són com­ple­men­ta­ris? Són com­petència? Són una evo­lució natu­ral de la història de l’alli­be­ra­ment naci­o­nal d’aquest país? Una vin­tena d’ana­lis­tes, polítics en actiu i exdi­ri­gents refle­xi­o­nen per a La República en aquest dos­sier.

DATES QUE SUMEN

Sense pre­tensió de mar­car un estat de la qüestió gene­ral, la diver­si­tat d’opi­ni­ons i mati­sos reco­llits en aquest arti­cle con­clo­uen que el pes simbòlic de l’Onze de Setem­bre és prou sòlid per con­ti­nuar sent la referència prin­ci­pal de la rei­vin­di­cació naci­o­nal, sense que això impe­deixi incor­po­rar l’1-O com a data rei­vin­di­ca­tiva con­tem­porània pre­fe­rent en el calen­dari. En tot cas, tant una fita com l’altra recor­den als cata­lans que encara es tro­ben en el ter­reny de la rei­vin­di­cació i les aspi­ra­ci­ons i no pas de la cele­bració dels objec­tius acon­se­guits.

Un bon resum de la situ­ació el fa la per­sona que, de totes les enques­ta­des, ha tin­gut un paper polític més relle­vant en la Cata­lu­nya d’aquest segle, l’exvi­ce­pre­si­dent Josep-Lluís Carod-Rovira: “Ens ofega l’estètica i ens inco­moda el poder. Tenim tendència a anar a xor­rar sense haver calat abans i així no es pot omplir la barca de pei­xos.” En l’opinió d’aquest expolític, l’Onze de Setem­bre “es com­me­mora la volun­tat de per­sistència naci­o­nal després de la der­rota i l’1 d’octu­bre se cele­bra perquè la data sim­bo­litza el gest més impor­tant de sobi­ra­nia fet des del 1714, la pri­mera victòria naci­o­nal popu­lar”. La con­clusió de Carod és clara: “Cons­truïm el nos­tre estat naci­o­nal, inde­pen­dent i sobirà, i ja deci­di­rem després el calen­dari fes­tiu més adi­ent, més naci­o­nal, més cul­tu­ral i més laic.”

Un polític pro­ta­go­nista de pri­mera línia en la fita de l’1-O és el con­se­ller de Cul­tura a l’exili, Lluís Puig, que com­bina una aposta de pre­sent i una de futur: “De moment, ens cal llui­tar l’11 de setem­bre i ens cal llui­tar l’1 d’octu­bre; ara ens toca llui­tar tots els dies de l’any que con­vin­gui i més.” De cara al futur, Puig fa un vati­cini: “A la llarga estic con­vençut que l’1 d’octu­bre serà la festa de Cata­lu­nya. L’Onze de Setem­bre sem­pre serà el memo­rial del que va ser el 1714.”

L’exdi­pu­tada d’ERC, excon­se­llera i exmem­bre de la mesa del Par­la­ment Anna Simó, apel·la al sen­tit històric, ins­ti­tu­ci­o­nal i inter­ge­ne­ra­ci­o­nal de la Diada per defen­sar-la: “He cele­brat l’Onze des d’almenys els 9 anys, quan vaig anar amb el pare a la mani­fes­tació del 1977 a Bar­ce­lona. És la Diada de Cata­lu­nya, per llei, i per a mi ho és perquè cele­bra una situ­ació política de lli­ber­tats que vam per­dre el 1714 més que no pas una der­rota, i ho serà, per a mi, fins que puguem cele­brar el dia de la inde­pendència.” Per a Simó, això no obs­tant “no és incom­pa­ti­ble amb cele­brar l’1 d’octu­bre del 2017, no només ano­me­nant pla­ces i car­rers de les nos­tres pobla­ci­ons, sinó com­me­mo­rant-lo de tan­tes mane­res com vivències per­so­nals i col·lec­ti­ves tenim d’aque­lla mati­nada i d’aquell dia d’orgull, tre­ball en xarxa, afir­mació del dret d’auto­de­ter­mi­nació i repressió.”

Una opinió simi­lar a la d’una altra pro­ta­go­nista política directa d’aquells dies d’octu­bre, l’exdi­pu­tada de la CUP Mireia Boya, que sosté: “L’Onze de Setem­bre com­me­mo­rem la pèrdua de lli­ber­tats a Cata­lu­nya i l’entrada de l’ocu­pació espa­nyola i fem home­natge a qui va donar la vida pel país i, en canvi, l’1 d’octu­bre ens recorda que ens vam auto­de­ter­mi­nar i que allà va començar un procés que encara no hem fina­lit­zat. Només per això ja podria ser fes­tiu. Les dues dates no entren en con­tra­dicció.” Boya intro­du­eix, també, un aspecte com­pa­ra­tiu: “És cert que alguns països tenen dia­des que com­me­mo­ren victòries, però nosal­tres hem de seguir la nos­tra lògica i, en tot cas, fal­ta­ria una ter­cera data: la de la inde­pendència.”

El matís de dia­do­lo­gia com­pa­rada no és un tema menor. Perquè fent una mirada panoràmica al pla­neta la com­me­mo­ració d’una der­rota és un tret dis­tin­tiu estric­ta­ment català.

SANTS I REVO­LU­CI­ONS

Sants patrons, revo­lu­ci­ons i, molt majo­ritària­ment, la cele­bració de la inde­pendència i l’alli­be­ra­ment naci­o­nal, són els motius que por­ten els prin­ci­pals estats del món a cele­brar la seva festa naci­o­nal, però en tot cas la història i la tra­dició són arreu del pla­neta els prin­ci­pals reclams col·lec­tius a l’hora de dedi­car la jor­nada. Com que les par­ti­cu­la­ri­tats de la història i de la tra­dició van per bar­ris, i par­lant del món qui diu bar­ris diu con­ti­nents, els pro­ces­sos des­co­lo­nit­za­dors tenen un paper fona­men­tal a l’hora de mar­car en ver­mell al calen­dari les jor­na­des patriòtiques. Gai­rebé tots els països afri­cans cele­bren el dia de la inde­pendència res­pecte dels països euro­peus i són dia­des esta­bler­tes majo­ritària­ment en la segona part del segle XX. Viat­jant un segle enrere a l’hora de tro­bar les dates com­me­mo­ra­ti­ves, el mateix passa a Amèrica, des del nord fins al sud, on l’alli­be­ra­ment del colo­ni­a­lisme espa­nyol, por­tuguès i britànic és el motiu d’orgull ofi­cial, amb alguns mati­sos res­pecte del cas africà. Així, les dates esco­lli­des als països ame­ri­cans coin­ci­dei­xen no tant amb el pri­mer dia que van ser reco­ne­guts com a estats, sinó amb el dia de les pro­cla­ma­ci­ons uni­la­te­rals. Des dels Estats Units (4 de juliol) fins a l’Argen­tina (9 de juliol) i Bolívia (6 d’agost). Un recor­da­tori de fites històriques que sovint tam­poc no coin­ci­deix amb l’extensió ter­ri­to­rial actual del país que les cele­bra, ni, com en el cas de la Província Ori­en­tal, avui l’Uru­guai, amb el nom de l’estat. Com a cas curiós hi ha el 15 de setem­bre, que alhora és la festa naci­o­nal del que avui són els estats de Costa Rica, el Sal­va­dor, Gua­te­mala, Hon­du­res i Nica­ra­gua, que es van inde­pen­dit­zar en bloc arran de la fi de la guerra d’inde­pendència mexi­cana l’any 1821.

A Europa tam­poc fal­ten les fes­ti­vi­tats rela­ci­o­na­des amb pro­ces­sos inde­pen­den­tis­tes. Per exem­ple, Bulgària cele­bra el dia de l’alli­be­ra­ment de l’imperi otomà (3 de març), les repúbli­ques Bàlti­ques les res­pec­ti­ves decla­ra­ci­ons d’inde­pendència, com també ho fan Croàcia i la República Txeca. Però al Vell Con­ti­nent també hi són habi­tu­als fets revo­lu­ci­o­na­ris o rela­ci­o­nats amb el progrés de les lli­ber­tats. El cas para­digmàtic és el de França, que recorda la presa de la Bas­ti­lla (14 de juliol), l’inici de la revo­lució amb lle­tres gros­ses que marca el començament de l’època con­tem­porània en bona part del pla­neta. Dina­marca té el dia de la cons­ti­tució i Itàlia el del referèndum del 1946, en què va deci­dir con­ver­tir-se en república (2 de juny). Una de les dia­des naci­o­nals més joves és la d’Ale­ma­nya, que, escar­men­tada dels exces­sos naci­o­na­lis­tes, el 3 d’octu­bre cele­bra el dia de la reu­ni­fi­cació. Algu­nes fes­ti­vi­tats patriòtiques estan rela­ci­o­na­des amb les monar­quies res­pec­ti­ves. Bèlgica com­me­mora cada 21 de juliol la coro­nació del seu pri­mer rei, Leo­pold I, el 1831, men­tre que a Luxem­burg, Tailàndia i els Països Bai­xos fes­te­gen l’ani­ver­sari dels reis de torn.

Fora del ter­reny polític, el san­to­ral mana. El cas més evi­dent és el de San Marino (3 de setem­bre), Irlanda (Sant Patrici, 17 de març), Andorra (Diada de Merit­xell, 8 de setem­bre) o, ater­rant ja als països sense estat, el Que­bec (Sant Joan, 24 de juny), Gal·les (Sant David, 1 de març), Escòcia (Sant Andreu, 30 de novem­bre) i Angla­terra (Sant Jordi, 23 d’abril), uns pobles que amb les seves arre­la­des fes­tes patriòtiques situen la Gran Bre­ta­nya com un dels pocs estats del pla­neta sense diada naci­o­nal. Entre les curi­o­si­tats cal men­ci­o­nar Gro­enlàndia, que ret home­natge al sols­tici d’estiu (21 de juny); Por­tu­gal, que recorda la mort del lite­rat Camões (10 de juny), i el Perú, que enca­dena dos dies de fies­tas patrias, el 28 i el 29 de juliol. I un exem­ple gens con­ven­ci­o­nal és el d’Israel: té una diada naci­o­nal mòbil, entre el 15 d’abril i el 15 de maig depe­nent del calen­dari hebreu.

El cas més pin­to­resc de tots, tan­ma­teix, és la festa naci­o­nal espa­nyola, que curi­o­sa­ment no cele­bra cap motiu d’orgull patriòtic homo­lo­ga­ble amb les tendències actu­als, sinó que el 12 d’octu­bre com­me­mora el des­co­bri­ment d’un con­ti­nent que ja estava des­co­bert pels seus pobla­dors mil·lena­ris i que mos­tra amb orgull i des­fi­la­des mili­tars amb cabra inclosa la sub­següent con­questa i colo­nit­zació san­guinària, una efemèride que con­trasta amb la quan­ti­tat mas­siva de dia­des naci­o­nals que jus­ta­ment cele­bren la fi d’aquesta gens popu­lar domi­nació. Tenint en compte com va aca­bar l’imperi espa­nyol, es podria dir que, para­do­xal­ment, és el cas més simi­lar a Cata­lu­nya pel que fa a la com­me­mo­ració d’una des­feta.

NACI­ONS SENSE ESTAT

La cor­rua d’exem­ples té tants casos com estats hi ha al món. I naci­ons sense estat, també, que serien les de més ben com­pa­rar amb el cas català. Així, als casos vis­tos dels pobles britànics, amb tirada gene­ra­lit­zada pels sants, hi podríem afe­gir les illes Aland, que cele­bren el dia de l’auto­no­mia el 9 de juny. Hi ha festa naci­o­nal de les admi­nis­tra­ti­va­ment dane­ses illes Fèroe, que s’escau per Sant Olaf (29 de juliol), men­tre que els cor­sos tenen el 8 de desem­bre com a jor­nada patriòtica (data de l’última revolta inde­pen­den­tista pro­vi­si­o­nal­ment reei­xida, en el segle XVIII), men­tre que Sant Iu (19 de maig) és la diada dels bre­tons. Val a dir que a casa nos­tra tenim dues dates al san­to­ral que es podrien con­si­de­rar fes­tes patriòtiques ofi­ci­o­ses: Sant Jordi, recla­mada tímida­ment per alguns sec­tors uni­o­nis­tes com a alter­na­tiva a qual­se­vol data amb flaire de rei­vin­di­cació política, i Sant Joan, con­si­de­rada la diada dels Països Cata­lans.

HISTÒRIA I MEMÒRIA

Amb aquesta repas­sada queda clar que la majo­ria de naci­ons con­so­li­da­des com­me­mo­ren algun fet polític o històric, men­tre que les que són de tra­dició més recu­lada s’afer­ren al san­to­ral. A Cata­lu­nya, la Diada esta­ria entre les pri­me­res, com explica en la defensa més afer­ris­sada de la con­sulta feta per aquesta revista l’his­to­ri­a­dor Alberto Velasco: “Per una neces­si­tat de per­pe­tu­ació històrica de la com­me­mo­ració i per prin­cipi d’immanència, ja que és inhe­rent al país des de finals del segle XIX, renun­ciar a la cele­bració de l’Onze de Setem­bre sig­ni­fi­ca­ria des­mar­car-se de la vin­cu­lació que cada Diada esta­blim amb l’anor­re­a­ment del model abo­lit el 1714, que va com­por­tar la ins­tau­ració de la dinas­tia borbònica que encara hem d’aguan­tar. Man­te­nir l’Onze de Setem­bre és, en canvi, fer viure l’espe­rit de rebuig als Bor­bons.” Velasco és l’únic dels enques­tats expres­sa­ment con­trari a ator­gar ofi­ci­a­li­tat a l’1-O: “Res­ponc amb una pre­gunta: hem cele­brat mai –ofi­ci­al­ment– el 14-A del 1931 o el 6-O del 1934? Aquells dos dies es van pro­duir fets subs­tan­ci­o­sos per a la història de Cata­lu­nya, però la llu­nya­nia tem­po­ral sem­bla que en difu­mina la memòria. Pas­sarà el mateix amb l’1-O?” En aquest sen­tit, un altre cop l’anàlisi com­pa­ra­tiva podria aju­dar a res­pon­dre la pre­gunta. Hi ha alguns estats, com Mèxic i l’Equa­dor, que han esco­llit com a diada naci­o­nal un fet simbòlic que no va mar­car cap canvi imme­diat. Els mexi­cans com­me­mo­ren l’ano­me­nat Grito de Dolo­res (16 de setem­bre) una pro­clama anti­es­pa­nyola del 1810, tot i que la inde­pendència de facto no es va pro­duir fins al 1821 i que no va ser ofi­ci­al­ment reco­ne­guda per Espa­nya fins als anys trenta d’aquell segle. En el cas de l’Equa­dor, el 10 d’agost és el dia naci­o­nal en record de la decla­ració d’inde­pendència del 1809, tot i que el país va tri­gar uns quants anys a con­ver­tir la decla­ració uni­la­te­ral en efec­tiva. Serien dos casos en què es podria tro­bar un paral·lelisme amb el que repre­senta l’1-O.

Sigui com sigui, en un sen­tit simi­lar al de Velasco es mani­festa l’escrip­tora i exdi­pu­tada de CiU Marta Alós: “A diferència del què alguns opi­nen, la Diada Naci­o­nal del nos­tre país no és pas la cele­bració d’una der­rota, sinó la rea­fir­mació cons­tant d’un poble que, mal­grat tot, segueix exis­tint i defen­sant-se. L’Onze de Setem­bre és la prova del cotó de la capa­ci­tat indo­ma­ble de la resiliència d’una nació opri­mida per un invent que s’ano­mena Espa­nya.” Sobre la rei­vin­di­cació de l’1-O, la llei­da­tana opina que “tot i la seva incon­tes­ta­ble rellevància, és un graó més en l’escala de pujada d’un cim encara pen­dent de coro­nar.”

Més con­tem­po­rit­za­dor és el parer del sociòleg Sal­va­dor Cardús: “Un pes­si­mista diria que la tria és entre dues der­ro­tes. Un opti­mista, que la tria és entre dues capa­ci­tats de refer-se (la segona, encara per demos­trar). Un rea­lista diria que, ara com ara, no hi ha res a cele­brar, ni un dia ni l’altre. Tan­ma­teix, amb una data tan pro­pera i èpica­ment vis­cuda com l’1-O, pot­ser hau­ria dei­xat que l’Onze de Setem­bre fos prin­ci­pal­ment la festa ins­ti­tu­ci­o­nal, i hau­ria con­cen­trat els esforços de la soci­e­tat civil en l’1-O, forçant un gir argu­men­tal.” El ter­ras­senc afe­geix que la com­me­mo­ració del referèndum d’inde­pendència hau­ria de defu­gir el for­mat de grans mani­fes­ta­ci­ons per cen­trar-se “en acci­ons de qua­li­tat ori­en­ta­des a la con­so­li­dació de diver­sos llocs de memòria, just allà on la repressió va ser més bru­tal”. La fórmula com­bi­nada de Diada ofi­cial ins­ti­tu­ci­o­nal i un 1-O de caire més popu­lar de Cardús con­necta amb la qüestió fona­men­tal en ter­mes legals, que és la com­ple­xi­tat per can­viar la data de la festa de Cata­lu­nya. Com que la Diada està reco­ne­guda en l’Esta­tut, per deci­dir can­viar el dia cal­dria seguir el com­plex meca­nisme que esta­bleix l’arti­cle 223 de la norma cata­lana, que pre­veu una majo­ria avui inas­su­mi­ble de dos terços del Par­la­ment (l’inde­pen­den­tisme, amb 74 escons no suma ni de lluny els 90 que cal­drien) i sot­me­tre la reforma esta­tutària a referèndum després de ser apro­vada a les corts. Una cursa d’obs­ta­cles que avui dia la política cata­lana no està en con­di­ci­ons d’abor­dar i que es podria resol­dre amb la subs­ti­tució d’un dels tres fes­tius que no fixen ni l’Estat ni els muni­ci­pis, i que, tret que cai­guin en diu­menge, són el mateix Onze de Setem­bre, Sant Joan i Sant Esteve. Un meló de mal obrir.

Entre els defen­sors de poten­ciar l’1-O sense dei­xar de cele­brar l’Onze de Setem­bre però res­trin­gint l’actual Diada a un àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, hi ha l’ana­lista Marta Roqueta, amb un toc de sen­tit crític: “Ja no som en una fase de rei­vin­di­ca­ci­ons fes­ti­ves, sinó indig­na­des. Tras­lla­dar la cele­bració a l’1-O seria bona idea, pri­mer perquè va ser un dia de lluita i soli­da­ri­tat i, en segon lloc, perquè les elits polítiques, així com els diri­gents d’Òmnium, inten­ten impo­sar un relat sobre l’1-O que s’emmot­lli als interes­sos actu­als, que depe­nen de jus­ti­fi­car la ren­dició.” En aquest sen­tit, Roqueta con­clou: “L’inde­pen­den­tisme ha esgo­tat la via de les mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves per la Diada i som en una fase en què l’inde­pen­den­tisme social ha de tor­nar a exer­cir pressió als polítics.”

De totes les mira­des sobre la qüestió, la que té més números de coin­ci­dir amb el sen­ti­ment gene­ra­lit­zat amb què bona part de l’inde­pen­den­tisme arriba a aquest Onze de Setem­bre, és la de l’escrip­tor Vicenç Pagès-Jordà: “Des del 2017 que estic des­con­cer­tat. El que havia de ser un començament més aviat va ser un final. La uni­tat, que era prou fràgil, es va tren­car: pri­mer entre els par­tits, després entre els par­tits i molts inde­pen­den­tis­tes i, final­ment, entre molts inde­pen­den­tis­tes que, encara que aspi­rin al mateix, es diuen el nom del porc per dis­crepàncies sobre la manera d’arri­bar-hi. No crec que se solu­cionés res can­vi­ant la data de l’11 de setem­bre a l’1 d’octu­bre, encara divi­di­ria i mare­ja­ria més.”

LLUÍS PUIG I GORDI
Conseller de Cultura a l’exili “De moment ens cal lluitar l’11-S i ens cal lluitar l’1-O. Evidentment, a la llarga estic convençut que l’1-O serà la festa de Catalunya” “Hem de tornar a conquerir els carrers. De moment, ens cal lluitar l’11 de setembre i ens cal lluitar l’1 d’octubre. Evidentment, a llarg recorregut estic convençut que l’1 d’octubre serà la festa de Catalunya. L’Onze de Setembre sempre serà el memorial del que va ser el 1714. Per tant, jo penso que ens toca ara lluitar cada dia de l’any que convingui i més. Ni desànims ni fluixeres de cap mena, perquè de gent que vol desmotivar-nos n’hi ha prou. Repeteixo, el futur serà nostre i l’1 d’octubre serà la festa de Catalunya”.
JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA
Filòleg i exvicepresident de la Generalitat “Construïm l’estat nacional, independent i sobirà, i ja decidirem després el calendari festiu adient, més nacional, cultural i més laic” “Ens ofega l’estètica i ens incomoda el poder. Tenim tendència a anar a xorrar sense haver calat abans i així no es pot omplir la barca de peixos. L’Onze de Setembre es commemora la voluntat de persistència nacional després de la derrota i l’1 d’octubre se celebra perquè la data simbolitza el gest més important de sobirania fet des del 1714, la primera victòria nacional popular. Construïm el nostre estat nacional, independent i sobirà, i ja decidirem després el calendari festiu més adient, més nacional, més cultural i més laic.”
VICENÇ PAGÈS-JORDÀ
Escriptor “No crec que se solucionés res canviant la data de l’11 de setembre a l’1 d’octubre, encara dividiria i marejaria més” “Des del 2017 que estic desconcertat. El que havia de ser un començament més aviat va ser un final. La unitat, que era prou fràgil, es va trencar: primer entre els partits, després entre els partits i molts independentistes, i finalment entre molts independentistes que, encara que aspirin al mateix, es diuen el nom del porc per discrepàncies sobre la manera d’arribar-hi. No crec que se solucionés res canviant la data de l’11-S a l’1-O, encara dividiria i marejaria més. Arribat el moment, potser caldria formar una Grossen Koalition de debò, amb un compromís de mínims i figures respectades disposades a dur-lo a terme sense personalismes ni partidismes. El que importa no és el dia de la manifestació, sinó posar-se d’acord.”
JOSEP RIUS
Diputat de Junts per Catalunya “La Diada és un espai de trobada de l’independentisme i també és una manera de tornar a mostrar la vigència del primer d’octubre”La mobilització és un element importantíssim com s’ha demostrat aquests darrers anys en què l’independentisme ha mantingut i ha demostrat la seva força tant a les institucions com al carrer any rere any i fins i tot en situacions adverses generades per la pandèmia. La Diada és un espai de trobada de l’independentisme, en què mostra la seva força, i també és una manera de tornar a mostrar la vigència del primer d’octubre. Va ser un referèndum i ens vam autodeterminar i el que queda ara és culminar aquest procés perquè Catalunya esdevingui una república en forma d’estat independent.
ENRIC SERRA
Periodista “No cal passar la celebració a l’1-O perquè de dates de victòries, fins a la definitiva, encara n’hem de passar unes quantes més” “L’11-S postula la renaixença de les cendres i, de moment, encara som en aquesta fase. No cal passar de la celebració de la Diada Nacional a l’1-O perquè de dates de victòries, fins a la definitiva, encara n’hem de passar unes quantes més. Quina serà la bona?”
ALBERTO VELASCO
Historiador de l’art “Mantenir l’11-S és fer viure l’esperit de rebuig als Borbons. Cal celebrar oficialment l’1-O? Que celebrem el 14-A o el 6-O?” “I tant, sense dubte que cal celebrar la Diada. Per una necessitat de perpetuació històrica de la commemoració i per principi d’immanència, ja que és inherent al país des de finals del segle XIX. Renunciar a la celebració de l’11-S significa desmarcar-se de la vinculació que cada Diada establim amb l’anorreament del model abolit el 1714, que va comportar la instauració de la dinastia borbònica que encara hem d’aguantar. Mantenir l’11-S és, en canvi, fer viure l’esperit de rebuig als Borbons. Hem de celebrar —oficialment— l’1-O? Responc amb una pregunta: hem celebrat mai, oficialment, el 14-A del 1931 o el 6-O de 1934? Aquells dos dies es van produir fets substanciosos per a la història de Catalunya, però la llunyania temporal sembla que en difumina la memòria. Passarà el mateix amb l’1-O?”
GEMMA AGUILERA
Periodista “Cal celebrar victòries sense oblidar la repressió. Celebrar l’1-O i deixar enrere l’11-S no em sembla una bona idea, són compatibles” “Celebrar victòries sense oblidar la repressió. Caldrà perspectiva històrica per certificar-ho, però l’1-O serà considerat en la història del país com el dia de l’alliberament. Alliberament col·lectiu, civil i polític, fins i tot generacional, un dia en què els catalans van aconseguir que un estat que fa tres-cents anys que els oprimeix fes fallida a Catalunya. Malgrat fer ús de la violència i les clavegueres de l’Estat, no va aconseguir aturar un referèndum pacífic. I aquest 1-O probablement sigui la llavor de la llibertat final, que, malauradament, no arribarà de forma imminent. Però celebrar l’1-O i deixar enrere la derrota de l’11 de setembre del 1714 no em sembla una bona idea. De fet, més que celebrar una derrota, ha de ser constatar l’opressió espanyola i prendre com a referent aquella societat que va resistir fins al final per adonar-se que només anant plegats, tres segles després, es derrota un estat autoritari. Al meu entendre, l’1-O i l’11-S són compatibles i necessaris”
MARTÍ GIRONELL
Escriptor “Si volem celebrar l’1 d’octubre, fem-ho, però que no sigui per substituir el que representa la Diada” “Trobo que l’Onze de Setembre no l’hem de deixar de commemorar ni de celebrar perquè és una reivindicació de la nostra manera de ser i de fer, del nostre tarannà: resistir i persistir. Igual que s’aprèn dels fracassos, també hem après de les derrotes. Si volem celebrar l’1 d’octubre, fem-ho però que no sigui per substituir el que representa la Diada”.
BEA TALEGÓN
Periodista “Crec que s’haurien de celebrar les dues dates. Sense dubte, l’1 d’octubre ja ocupa un lloc en la història que s’ha de posar en valor” “La pregunta dona lloc a un interessant debat. Crec que s’haurien de celebrar les dues dates. Sense dubte, l’1 d’octubre ja ocupa un lloc en la història que ha de posar-se en valor: la commemoració d’una acció popular massiva, pacífica, exercitant la llibertat d’expressió malgrat la brutalitat rebuda per això. Celebrar l’1 d’octubre suposa posar en valor el valor de la paraula en democràcia, de la participació ciutadana. Però al mateix temps, la denúncia de la brutalitat policial, la repressió contra milers de persones que únicament van participar en una consulta popular. Sens dubte, l’1 d’octubre hauria de ser celebrat com una mostra dels valors republicans que la Catalunya independentista té com a objectiu. La diada, com a festa autonomista, manté viu l’origen del problema: la guerra de Successió del 1714 que va fer caure Barcelona en mans de les tropes borbòniques. Institucionalment, és el dia reconegut com a festa nacional catalana i per la importància de la seva celebració crec que també s’hauria de mantenir.”
LAURA PINYOL
Periodista “Les diades dels propers anys han d’arreplegar forces. I això depèn d’assumir que la desmobilització és part de la cursa” “La Diada de l’Onze de Setembre és la Diada Nacional de Catalunya i no s’hauria de deixar de celebrar ni perdre la seva essència. Potser aquesta essència depèn d’assumir que és una acte de memòria i de reconeixement. Però, sens dubte, de les moltes ferides que el procés ha deixat obertes també hi és ben viva quina ha estat la gestió i l’organització de les últimes diades. La mobilització sostinguda, entusiasta i multitudinària des del 2012, la Via Catalana, la V de la Diagonal i la Gran Via, la Meridiana... Aquestes grans mobilitzacions que van produir-se en els anys previs al 2017, que van meravellar Europa perquè una causa política tingués aquesta capacitat de convocatòria i execució, van alarmar l’Estat espanyol, que va passar de la ridiculització als advertiments, i van marcar l’agenda política dels partits catalans, tardaran molt a tornar-se a produir. Hem d’assumir que el 2017 no ha estat una derrota, de fet, la celebració de l’1 d’octubre és una victòria incontestable, és la gosadia d’haver posat un estat -un estat com l’Estat espanyol- en escac i demostrar com Espanya es defensarà sempre fins a l’impensable a favor de la seva unitat. Fins i tot el 2017 i el 2018 són un avenç si acceptem que l’Estat, amb l’aplicació del 155, va ser incapaç de substituir l’operativitat de l’autonomia de Catalunya. Però el que crec és que les diades dels propers anys han d’arreplegar forces. I això depèn d’assumir que la desmobilització és part de la cursa. I que en aquest mentrestant, ningú, ni tan sols l’ANC, pot fer de guardià de les essències ni patrimonialitzar-les. El caràcter de mobilització i reivindicació de la Diada també és previ a l’existència de l’Assemblea. I, ara mateix, no és un òrgan prou transversal ni representatiu per fer-ne de garant. Les grans diades tornaran perquè l’independentisme és majoritari. Però les ferides necessiten temps per cicatritzar.”
MAGDA GREGORI
Periodista “Cal mantenir la celebració de la Diada, crec que no és incompatible amb la commemoració de l’1-O” ”Jo crec que cal mantenir la celebració de la Diada. És un acte que rememora la derrota del 1714, però que amb els anys també ha esdevingut un dia de reivindicació nacional. De fet, l’acte massiu a Sant Boi del 1976, just després de la mort de Franco, convocat per l’Assemblea de Catalunya és també representatiu de la lluita del poble català per defensar els seus trets polítics, socials, nacionals, culturals i lingüístics. Com ho han estat moltes altres diades, sobretot en la darrera dècada, i que han marcat l’agenda política del país. Tot i així, fer aquesta celebració no és incompatible amb la commemoració de l’1-O. Una victòria, una gesta col·lectiva que va marcar un gran punt d’inflexió polític i social. El seu èxit va acabar comportant una gran onada repressiva i, per tant, s’ha acabat convertint també en un exemple de lluita, persistència i compromís. Les dues dates formen part del nostre calendari nacional i crec que no podem seleccionar-ne només una, totes dues formen part del nostre imaginari polític i reivindicatiu.”
MARTA ROQUETA
Periodista “L’11-S s’hauria de celebrar en l’àmbit institucional. Crec que l’independentisme ha esgotat la via de la mobilització massiva per la Diada” “L’Onze de Setembre s’hauria de seguir celebrant, en l’àmbit institucional. Penso, però, que l’independentisme ja ha esgotat la via de les mobilitzacions massives per la Diada, que servien per fer pressió als polítics independentistes i per crear cohesió dins del moviment. Som en una fase en què l’independentisme social ha de tornar a exercir pressió als polítics, i això no és fàcil, perquè implica demanar-los explicacions, de manera que ja no som en una fase de reivindicacions festives, sinó indignades. Traslladar la celebració a l’1 d’octubre seria bona idea: primer, perquè va ser un dia de lluita i solidaritat. Segon, perquè les elits polítiques, així com els dirigents d’Òmnium, intenten imposar un relat sobre l’1-O que s’emmotlli als interessos actuals, que són justificar la rendició.”
GEMMA CALVET
Advocada i exdiputada d’ERC “L’11 de setembre és la Diada Nacional i va molt mes enllà de la celebració èpica d’una derrota” “L’11 de setembre és la Diada Nacional i va molt més enllà de la celebració èpica d’una derrota. Ha tingut i té una significació d’identitat i d’afirmació col·lectiva respecte als orígens de la dimensió cultural jurídica i històrica catalana. La celebració de l’1 d’octubre no és incompatible, sinó tot el contrari, amb la del dret al referèndum en un moment històric molt diferent del 1714, en què la ciutadania té un paper transcendent en la defensa del principi democràtic i en què les resistències a l’evolució política també s’han manifestat.”
MIREIA BOYA
Ambientòloga i exdiputada de la CUP “L’11-S i l’1-O són dues commemoracions diferents i compatibles que podrien ser festives alhora” “L’Onze de Setembre i l’1 d’octubre són dues commemoracions diferents i compatibles que podrien ser festives alhora. Històricament, en la primera commemorem la pèrdua de llibertats a Catalunya i l’entrada de l’ocupació espanyola, i fem homenatge a qui va donar la vida pel país. En canvi, l’1 d’octubre ens recorda que ens vam autodeterminar i que allà comença un procés que encara no hem finalitzat. Només per això ja podria ser festiu. Les dues dates no entren en contradicció.És cert que alguns països tenen diades que commemoren victòries. Això no treu que nosaltres haguem de seguir aquesta lògica. En tot cas, faltaria una tercera data: la de la independència. Ara bé, posats a treure i posar festius a la carta, caldria fer laborables les festes espanyoles i religioses, especialment el 12 d’octubre, d’arrel colonialista i que va comportar l’assassinat de milers de llatinoamericans”.
ANNA SIMÓ
Filòloga i exvicepresidenta del Parlament “L’11-S, per a mi, commemora una situació política de llibertats que vam perdre, més que no pas una derrota, però no és incompatible amb l’1-O” ”He celebrat l’Onze des d’almenys els 9 anys, quan vaig anar amb el pare a la manifestació del 1977 a Barcelona. És la Diada de Catalunya, per llei, i per a mi ho és perquè celebra una situació política de llibertats que vam perdre el 1714 més que una derrota; i per mi ho serà fins que puguem celebrar el dia de la independència. Celebrar-lo no és incompatible amb celebrar l’1 d’octubre del 2017, en absolut, no només anomenant places i carrers de les nostres poblacions, sinó commemorant-lo de tantes maneres com vivències personals i col·lectives tenim d’aquella matinada i d’aquell dia d’orgull, treball en xarxa, afirmació del dret d’autodeterminació i repressió.”
MARTA ALÒS
Escriptora i exdiputada de CiU “Seria un error bescanviar l’11-S per l’1-O. La Diada no és la celebració d’una derrota, sinó la reafirmació constant d’un poble” ”És cert que, d’ençà del referèndum d’independència de Catalunya del 2017, han sorgit algunes veus que interroguen la societat catalana sobre la conveniència de deixar de celebrar l’11-S bescanviant-lo per l’1-O. Personalment, crec que seria un error imperdonable en el qual no hem de caure. A diferència del que alguns opinen, la Diada Nacional del nostre país no és pas la celebració d’una derrota, sinó la reafirmació constant d’un poble que, malgrat tot, segueix existint i defensant-se. L’Onze de Setembre és la prova del cotó fluix de la capacitat indomable de la resiliència d’una nació oprimida per un invent que s’anomena Espanya. En canvi, l’1 d’octubre, tot i la seva incontestable rellevància, és un graó més en l’escala de pujada d’un cim encara pendent de coronar.”
SALVADOR CARDÚS
Sociòleg “Potser hauria deixat que l’11-S fos principalment la festa institucional, i hauria concentrat els esforços de la societat civil en l’1-O” “Un pessimista diria que la tria és entre dues derrotes. Un optimista, que la tria és entre dues capacitats de refer-se (la segona, encara per demostrar). Un realista diria que, ara com ara, no hi ha res a celebrar, ni un dia ni l’altre. Tanmateix, amb una data tan propera i èpicament viscuda com l’1-O, potser hauria deixat que l’11-S fos principalment la festa institucional, i hauria concentrat els esforços de la societat civil en l’1-O, forçant un gir argumental. Però no hauria pensat en grans manifestacions, sinó en accions de qualitat orientades a la consolidació de diversos llocs de memòria, just allà on la repressió va ser més brutal. Penso en invitacions multitudinàries a la inauguració de monuments a la resistència, en itineraris de la repressió, en exposicions de fotografies,en la difusió de documents virals a les Xarxes...”
RAMON COTARELO
Politòleg i escriptor “No cal celebrar l’Onze de Setembre mai més, ni enguany ni en el futur. L’1-O ha estat un canvi de cicle” “No cal celebrar l’Onze de Setembre, ni enguany ni en el futur. L’1-O ha estat un canvi de cicle. No té cap sentit seguir celebrant una derrota quan tenim una victòria molt a prop. L’1-O va ser l’inici de la recuperació de la nació catalana. Trigarà més o menys, a causa de la quantitat de pseudindependentistes lluitant en contra, però, a la fi, serà el dia nacional de Catalunya.
MARTA VILALTA
Secretària general adjunta d’ERC “La Diada és la festa nacional de Catalunya, per molt que sigui una derrota. No hi ha debat al voltant de la possibilitat de no celebrar-la”La Diada és la festa nacional de Catalunya, per molt que sigui una derrota. No hi ha debat al voltant de la possibilitat de no celebrar-la. Al contrari, és un acte de reafirmació perquè malgrat haver patit aquella derrota treballem per aconseguir victòries que siguin definitives. La Diada l’hem de poder celebrar i l’ha de poder celebrar tothom, no només els independentistes. Des de fa prop de quatre anys, l’1 d’octubre és una diada no oficial que hem de commemorar, reivindicar i recordar el que va significar aquella jornada i el referèndum que vam guanyar malgrat que no en vam poder implementar el resultat. Al final és un dels dies més importants que hem viscut a les nostres vides, va marcar un abans i un després al nostre país i com a tal és una diada assenyaladíssima al nostre calendari.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.