El dossier

Lectures escollides

En els darrers anys, han aparegut alguns llibres que ens proposen salvar mots en perill d’extinció, des dels que formen part de la tradició rural del nostre país fins als que han estat substituïts per la influència del castellà o del francès

Són mol­tes les veus que aler­ten d’un empo­bri­ment de la nos­tra llen­gua. Si ras­tre­gem les lli­bre­ries o les bibli­o­te­ques d’arreu del món, ens ado­na­rem que no és un pro­blema específic del català. Hi ha un munt de lli­bres per sal­var mots en desús en cas­tellà, en francès i fins i tot en anglès. Algu­nes de les cau­ses d’aquest procés són comu­nes, com ara la glo­ba­lit­zació i el menys­te­ni­ment sis­temàtic de les vari­ants dia­lec­tals o dels llen­guat­ges específics per part dels mit­jans de comu­ni­cació. De fet, un dels lli­bres que incloem en aquesta selecció, les 113 parau­les per sal­var, de Josep-Lluís Carod Rovira, va ges­tar-se quan l’autor va entrar en una lli­bre­ria de Milà i va topar amb el lli­bre 100 mots à sau­ver. El recull anava a càrrec de Ber­nard Pivot, que s’havia fet molt popu­lar a França amb un pro­grama lite­rari que es deia Apos­trop­hes en què es posa­ven en valor un munt de ter­mes arcaics i s’expli­cava d’on venien i què sig­ni­fi­ca­ven. Fins ales­ho­res, Carod-Rovira s’havia dedi­cat de ple a l’assaig polític i a la història. Aquesta era la seva pri­mera incursió en la llen­gua, el seu ter­reny natu­ral de for­mació. La selecció de Carod, tal com recorda en la intro­ducció, no pretén ser una tria de “fòssils”, sinó d’algu­nes parau­les que van per­dent presència, sobre­tot entre els joves i a l’àrea de Bar­ce­lona. En el lli­bre apa­rei­xen parau­les com ara paparra, tas­tar, capsa i fins a 110 parau­les més que li per­me­ten arri­bar a les 113, una xifra que vol ser un home­natge als detin­guts de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, entre els quals hi eren ell i la seva dona.

El lli­bre de Ber­nard Pivot també va ins­pi­rar la segona reco­ma­nació que us pro­po­sem, en aquest cas a càrrec de Pau Vidal, escrip­tor, tra­duc­tor i fabri­cant de mots encre­uats. A En perill d’extinció. 100 parau­les a sal­var, Vidal ens pro­posta “un aplec de ter­mi­no­lo­gia popu­lar, sovint col·loquial, que encara és viva però que cada dia es diu menys”. El lli­bre, com bona part de les pro­pos­tes, es plan­teja com una obra de con­sulta, però també com “un remei con­tra la por, la ver­go­nya o la paràlisi”. L’autor afirma (i el diagnòstic, molt pro­ba­ble­ment, és com­par­tit per altres sal­va­dors de parau­les): “Si la llen­gua es con­ti­nua tenyint de cas­tellà al mateix ritme dels últims quinze o vint anys, no sé si aca­ba­rem essent una soci­e­tat ple­na­ment bilingüe, però el que és segur és que el bilingüisme no serà català/cas­tellà sinó cas­tellà i una mena de dia­lecte amb remors res­sons lle­mo­sins”, un clar avís que el debat sobre el futur de la llen­gua no afecta només la quan­ti­tat de par­lants, sinó també qua­li­tat de la llen­gua que par­lem.

A més dels lli­bres de Carod-Rovira i Vidal, hi ha altres pro­pos­tes cen­tra­des a sal­var mots. De fet, si ens cenyim a l’àmbit dels dia­lec­tes o els par­lars d’arreu del ter­ri­tori, la bibli­o­gra­fia i les ini­ci­a­ti­ves són ina­bas­ta­bles. Hi ha reculls del par­lar de la Gar­rotxa, de les Ter­res de l’Ebre, de l’Empordà i de mol­tes altres zones o pobla­ci­ons. I també n’hi ha que abas­ten alguns àmbits temàtics. Fa alguns anys, per exem­ple, el peri­o­dista Sal­va­dor Alsius aler­tava del desús o la incom­prensió de deter­mi­na­des expres­si­ons a Hem per­dut l’ore­mus, una con­seqüència més de la laïcit­zació de la soci­e­tat, que en el ter­reny de la llen­gua es tra­du­eix en aquest desús o incom­prensió. En la pre­sent selecció hem incor­po­rat el lli­bre de Josep Espu­nyes Món rural. Mots que es per­den, un glos­sari de ter­mes rurals que s’estan dei­xant de fer ser­vir al ritme d’una soci­e­tat que deixa enrere pro­fes­si­ons o for­mes de tre­ball que havien estat secu­lars. Algu­nes parau­les es dei­xen d’emprar perquè allò que ano­me­nen ha dei­xat d’exis­tir. I la pèrdua és, en aquest sen­tit, irre­ver­si­ble. D’altres, però, per­den la bata­lla davant les gene­ra­ci­ons més joves, com ara murga o vora­viu (aquesta dar­rera dona nom a una secció fixa d’aquest set­ma­nari). O dèria, un mot que no té tra­ducció exacta al cas­tellà i que, mal­grat tot, ha estat subs­tituït per altres parau­les amb un sig­ni­fi­cat dife­rent, com ara mania o obsessió. L’empo­bri­ment, doncs, va asso­ciat a la impre­cisió en la manera de comu­ni­car-nos. En tot cas, Josep Espu­nyes no és només un sal­va­dor de mots, sinó també un artesà de la paraula. La selecció la com­ple­tem amb un lli­bre que arriba del sud de la nació. Eugeni S. Reig recu­pera El valencià de sem­pre. Es tracta d’un estudi rigorós, d’una riquesa acla­pa­ra­dora. La intenció de Reig (i molt pro­ba­ble­ment la de la resta de reco­pi­la­dors) és: “Asso­lir la con­ser­vació de les parau­les i les locu­ci­ons que hi arre­ple­gue”, però, com des­taca, “men­tres no les usen els nos­tres escrip­tors, no esti­guen inclo­ses en els dic­ci­o­na­ris nor­ma­tius, no s’ense­nyen a l’escola i no s’uti­lit­zen amb nor­ma­li­tat en els mit­jans de comu­ni­cació, no estarà asse­gu­rada la seua super­vivència”.

113 PARAULES PER SALVAR Autor: Josep-Lluís Carod-Rovira Editorial: Ara Llibres Any: 2010 Pàgines: 248
EN PERILL D’EXTINCIÓ Autor: Pau Vidal Editorial: Empúries Any: 2005 Pàgines: 160
el valencià de sempre Autor: Eugeni S. Reig Editorial: Bromera Any: 2015 Pàgines: 849
MÓN RURAL. MOTS QUE ES PERDEN Autor: Josep Espunyes Editorial: Edicions Salòria Any: 2021 Pàgines: 196
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor