El dossier

Temps complicats de gestionar

Des de diferents àmbits es demana entesa. CCOO ha fet una crida perquè les forces d’esquerra es posin d’acord per aprovar els comptes i plantar cara a la crisi

JOSEP G. CALVET
“Si calgués un canvi important en les línies estratègiques fiscals, la pròrroga reduiria molt, o impediria, la possibilitat de resposta”

El dijous 3 de novembre, la UGT i CCOO es van manifestar a Madrid. Hi havia representació catalana. Van anunciar que promouran el conflicte laboral si la patronal CEOE no negocia increments salarials per “protegir el poder adquisitiu dels treballadors”. Ho van deixar clar: “Els sindicats no toleraran que aquesta crisi de preus la pagui exclusivament la classe treballadora.” Dia a dia plou sobre mullat. Els transportistes de mercaderies anuncien una aturada indefinida. També hi ha vagues en el transport de persones. Malestar social generalitzat. En paral·lel, es van publicant els resultats milionaris de les grans empreses. Dimecres passat, 9 de novembre, el secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, va reclamar a les forces d’esquerra del Parlament un acord per aprovar els pressupostos: “Catalunya necessita estabilitat per afrontar la situació.” La presidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, Francina Alsina, demanava, el 17 d’octubre, uns pressupostos amb un increment en la partida de drets socials, perquè és, va dir, “l’única manera d’aconseguir que la gent surti de la bossa de pobresa que arrosseguem des de fa molts anys i que no hi entrin els que ara estan patint pobresa sobrevinguda per culpa de la crisi actual.” Afegia: “No podem anar a una pròrroga perquè els pressupostos es van fer en unes circumstàncies totalment diferents a les que hi ha ara.”

Aquest és l’escenari, i el dubte és fins a quin punt la pròrroga pressupostària seria una eina suficient. L’economista Antoni Soy, que entre el 2006 i el 2011 va ser secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat, posa la mirada en els gestors de la cosa pública, que són els que tenen la paella pel mànec. Explica: “Tindrà la complexitat pròpia de qualsevol situació excepcional, que s’aparti de la normalitat, que cada dia sembla que anirà més cara. Comencem a estar acostumats a aquestes situacions d’excepcionalitat: covid, incendis o inundacions fora del que ha estat normal, sequera... Els polítics de tot el món, pràcticament, hauran de fer front a una nova situació d’aquestes característiques: crisi i elevada inflació. No sembla que ningú tingui solucions màgiques i la cooperació entre països és gairebé inexistent, excepte quan es tracta d’augmentar la despesa militar i omplir les butxaques de la indústria d’armaments o de les energètiques, o dels que operen en el món de les finances.”

Pròrroga fràgil

Josep González Calvet, professor del departament de teoria econòmica de la UB, reflexiona sobre el moment actual. “La crisi econòmica té diverses causes que arrelen en la natura fràgil del creixement econòmic mundial, però hi ha tres elements que han acabat de precipitar-la: el primer, les conseqüències de la pandèmia sobre l’economia mundial, amb colls d’ampolla en cadenes de producció i transport. El segon, l’augment del preu de l’energia i de diverses matèries primeres i dels aliments, resultat de la guerra d’Ucraïna però també de l’escassedat estructural creixent del petroli i derivats.” La combinació d’aquests dos elements, diu, ha posat en marxa un ràpid augment de preus, “amb el qual s’ha donat el tret de sortida perquè els bancs centrals hagin iniciat el canvi en les polítiques monetàries, llargament desitjat pel sistema financer”. “L’augment sobtat i important dels tipus d’interès, en economies altament endeutades, serà el tercer element que donarà el cop de gràcia a les nostres economies.”

Encara que els pressupostos de la Generalitat puguin semblar una gota d’aigua al mar, no ho dubta: “Tenen prou marge per reduir els seus efectes més negatius sobre famílies amb baixos ingressos. Però això implica canviar l’estratègia de despesa, expandint els programes d’ajuda a famílies amb pocs recursos, i fer alguns canvis en les figures fiscals per reduir l’augment de pressió fiscal que està causat per la inflació. L’augment del límit de despesa en 3.000 milions donaria al govern un marge d’acció i d’efectivitat molt més ampli.” No és el mateix tenir pressupostos que prorrogar-los. “En un pressupost prorrogat no es podria incorporar el nou marge de despesa ni es podrien fer canvis en impostos o nous programes de despesa. Tot això s’hauria de negociar per separat al Parlament, sense garantia d’èxit i, en el millor dels casos, sempre amb molt més retard.” I tanca: “Si calgués un canvi important en les línies estratègiques fiscals, la pròrroga reduiria molt, o directament impediria, la possibilitat de resposta.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)