El dossier

Un símbol reconvertit

L’antiga Ciutadella, que havia esdevingut l’epicentre de la repressió borbònica, es va reconvertir en un parc públic, i l’arsenal, en el Palau del Parlament

LA CAIGUDA DELS BORBONS
La Ciutadella no es va enderrocar fins al 1868, quan la darrera representant de la dinastia que l’havia aixecat es va exiliar
UN SÍMBOL DE REPRESSIÓ
Des de bon començament, hom va tenir molt clar que, més enllà de la funcionalitat de l’espai, hi havia en joc un símbol

Hi ha edi­fi­cis o espais que tenen una història sin­gu­lar que per­me­ten expli­car una part impor­tant del nos­tre pas­sat i que s’aca­ben con­ver­tint en veri­ta­bles símbols. El Palau del Par­la­ment n’és un, pot­ser el que millor con­densa la història del nos­tre país en els dar­rers tres-cents anys. El nom del parc, la Ciu­ta­de­lla, i la presència d’alguns edi­fi­cis, ens recor­den prou bé la seva funció ori­ginària. L’engi­nyer i el pri­mer gover­na­dor del recinte, Próspero de Ver­boom, ho recor­dava sense embuts el 1725: “Es va eri­gir prin­ci­pal­ment per tenir en calma i amb la deguda obediència” Bar­ce­lona. I afe­gia: “I amb ella a tot el Prin­ci­pat, per les infaus­tes experiències que s’han produït en tan­tes rebel·lions que s’hi han fomen­tat.”

Les “experiències” a què es refe­ria l’engi­nyer no es limi­ta­ven només a la guerra de Suc­cessió, durant la qual bona part del país s’havia posi­ci­o­nat en con­tra de Felip d’Anjou, sinó també a les cons­tants tiban­tors que s’havien produït durant el segle XVII, quan les corts cata­la­nes havien plan­tat cara als exces­sos reials. En rea­li­tat, el debat anava més enllà d’una dinas­tia o d’una altra i s’esta­blia entre un par­la­men­ta­risme a l’estil anglès o un abso­lu­tisme com el que s’impo­sava a França. Quan les tro­pes feli­pis­tes van ocu­par Bar­ce­lona l’11 de setem­bre del 1714, la tasca de sub­ju­gar aque­lla ciu­tat rebel es va expres­sar amb tota la seva cru­esa, sobre­tot l’antic barri de la Ribera, on es van des­truir més d’un miler de cases per dei­xar pas a la cons­trucció de la Ciu­ta­de­lla, una immensa mole tan inútil a l’hora de rebut­jar inva­si­ons, com la de les tro­pes napoleòniques el 1809, com impla­ca­ble quan es trac­tava de repri­mir els bar­ce­lo­nins.

La Ciu­ta­de­lla “esde­vingué odi­ada de pares a fills, espe­rant una ocasió favo­ra­ble per fer-la des­a­parèixer”, tal com recor­dava Fran­cesc Car­re­ras i Candi. La pri­mera opor­tu­ni­tat es va pre­sen­tar el 1841, quan la Junta de Vigilància, l’Ajun­ta­ment, la Dipu­tació i els caps de la Milícia Naci­o­nal en van acor­dar l’ender­roc. Un dels que va par­ti­ci­par en l’acte, Joan Antoni de Llinàs, degà de la Junta Suprema de Vigilància i Segu­re­tat i dipu­tat pro­vin­cial, va pro­nun­ciar un dis­curs, amb el pic a la mà, en què aca­bava dient: “Ciu­ta­dans, en oca­si­ons com la pre­sent, els nos­tres avis deien: Comen­cem!” La for­ta­lesa, però, no es va ender­ro­car fins al 1868, quan es va exi­liar Isa­bel II, la dar­rera repre­sen­tant de la dinas­tia que l’havia aixe­cat.

Mal­grat tot, el procés de recu­pe­ració de l’espai no va resul­tar gens sen­zill i es va tro­bar amb un munt d’entre­bancs. Alguns dels opo­si­tors argu­men­ta­ven que amb la cessió “es lesi­o­na­ven els interes­sos del l’Estat” i es con­ce­dien pri­vi­le­gis a Bar­ce­lona, sense tenir gaire en compte de quina manera s’havien obtin­gut els ter­renys el 1715. D’altres dipu­tats encara ana­ven més enllà i entra­ven en con­si­de­ra­ci­ons sobre la des­cen­tra­lit­zació i la neces­si­tat que es con­servés “la uni­tat de la nació”, supo­sa­da­ment amenaçada per la cessió d’un edi­fici mili­tar. Final­ment, va cal­dre una llei específica (publi­cada a la Gaceta de Madrid el 19 de desem­bre del 1869) en què es fixa­ven les con­di­ci­ons per dur a terme la cessió dels ter­renys a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Es trac­tava d’un regal enve­ri­nat; sobre­tot pels con­di­ci­o­nants que s’impo­sa­ven, cer­ta­ment humi­li­ants. El pri­mer de tots era l’obli­gació que l’Ajun­ta­ment assumís les des­pe­ses d’ender­ro­ca­ment “fets i per fer”, la qual cosa obli­garà a fer-les en diver­ses fases i no es com­ple­tarà del tot fins al 1888, amb motiu de l’Expo­sició Uni­ver­sal. El poble de Bar­ce­lona, doncs, havia patit el càstig de cons­truir la for­ta­lesa i, cent cin­quanta anys després, es veia forçat a assu­mir-ne l’ender­ro­ca­ment. La segona obli­gació que assu­mia l’Ajun­ta­ment era la de cons­truir “pel seu compte, el quar­ter o quar­ters que siguin neces­sa­ris per allot­jar el nom­bre de sol­dats d’ordinària dotació de la Ciu­ta­de­lla”, una impo­sició que s’aca­ba­ria exe­cu­tant par­tir del 1889, amb la cons­trucció de les caser­nes al pas­seig Colom, actu­al­ment ocu­pa­des per la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra. El dar­rer con­di­ci­o­nant, però, era el més enve­ri­nat i impre­vi­si­ble de tots. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona accep­tava “la res­pon­sa­bi­li­tat d’indem­nit­zar els pro­pi­e­ta­ris que en forma legal jus­ti­fi­quin tenir-hi dret”. Es trac­tava d’una mesura sug­ge­rida per alguns pro­pi­e­ta­ris dels ter­renys, des­cen­dents dels que havien estat espo­li­ats a par­tir del 1715, que s’havien per­so­nat en la tra­mi­tació par­la­mentària de la llei i que van impul­sar un con­tenciós inter­mi­na­ble per a l’Ajun­ta­ment.

Al marge d’això, les obres d’ender­ro­ca­ment i recon­versió de la for­ta­lesa en parc es van con­ver­tir en un pro­jecte de llarga durada, a l’estil de l’actual plaça de les Glòries. Però, en algun cas pun­tual, com ara la vella torre medi­e­val de Sant Joan (situ­ada molt a prop, on actu­al­ment hi ha el llac del parc), es van con­ver­tir en un veri­ta­ble ceri­mo­nial. Es trac­tava d’un espai que durant més de cent anys havia fet les fun­ci­ons de presó política, per la qual cosa era espe­ci­al­ment odi­ada pels bar­ce­lo­nins. Resulta per­fec­ta­ment com­pren­si­ble, doncs, que les obres de demo­lició, immor­ta­lit­za­des en un gra­vat de l’època gene­res­sin una nota­ble expec­ta­tiva entre els ciu­ta­dans.

En tot cas, no va ser fins al 1888, durant l’Expo­sició Uni­ver­sal de Bar­ce­lona, que es va apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per urba­nit­zar tota la zona i con­so­li­dar-la com a parc de la ciu­tat. Dels immo­bles que es van man­te­nir dem­peus, només en van sub­sis­tir tres: la cape­lla, el palau del gover­na­dor i l’arse­nal. El pri­mer, tot i l’intent de con­ver­tir-lo en panteó dels cata­lans il·lus­tres, encara avui manté la seva des­ti­nació com a cape­lla mili­tar, amb accés limi­tat i un ús extra­or­dinària­ment res­trin­git. En el cas del palau del gover­na­dor, actu­al­ment l’edi­fici està des­ti­nat a ins­ti­tut de secundària, però la des­ti­nació més simbòlica de totes és la de l’arse­nal, que pri­me­ra­ment es va voler habi­li­tar com a Palau Reial. En tot cas, tot i els esforços de l’arqui­tecte Pere Falqués i la des­pesa que va assu­mir l’Ajun­ta­ment, cap mem­bre de la família reial es va dig­nar a emprar-lo. Poste­ri­or­ment, l’edi­fici es va dedi­car a museu, però va ser el 1931, amb la pro­cla­mació de la República, quan el país va cap­gi­rar com­ple­ta­ment el sen­tit de la història.

Des de bon començament, hom va tenir molt clar que, més enllà de la fun­ci­o­na­li­tat de l’espai, hi havia en joc un símbol. Els pri­mers pro­jec­tes van tenir molt pre­sent la neces­si­tat de recor­dar el paper que havia jugat aquell espai. A banda del pro­jecte de Josep Font­serè, Miquel Gar­riga va pre­sen­tar-ne un altre en què pro­po­sava la cons­trucció d’un Panteó de les Vícti­mes de la Lli­ber­tat a par­tir de la res­tes arqui­tectòniques dels edi­fi­cis reli­gi­o­sos. En el cas de la torre de Sant Joan es va deba­tre la pos­si­bi­li­tat d’apro­fi­tar els fona­ments i de recons­truir la part baixa per fer-hi un memo­rial que recordés la repressió borbònica. El pro­jecte, però, no arri­bar a con­cre­tar-se, i els fona­ments es van man­te­nir enter­rats sense cap senyal que els loca­litzés i els iden­ti­fiqués.

El debat sobre la reversió del símbol es va recu­pe­rar durant la República, en un moment d’efer­vescència política i de recu­pe­ració de l’auto­go­vern. Però, sense cap mena de dubte, el cap­gi­ra­ment defi­ni­tiu es va pro­duir el 1932, amb l’emplaçament del Par­la­ment de Cata­lu­nya a l’antic palau. En el dis­curs d’ober­tura, Fran­cesc Macià va recor­dar que es tro­ba­ven “en aquests murs que el destí ha vol­gut que fos­sin, jus­ta­ment, els matei­xos que alçà per aba­tre Cata­lu­nya l’usur­pa­dor de les nos­tres lli­ber­tats” i, tot seguit, va afe­gir que es pre­nia “pos­sessió vic­to­ri­osa d’aquesta for­ta­lesa, per cele­brar-hi de nou corts nos­tres, que hi dic­ta­ran lleis nos­tres, en llen­gua nos­tra”. L’escarni s’havia con­ver­tit en símbol de l’auto­go­vern

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.