Un símbol reconvertit

Hi ha edi­fi­cis o espais que tenen una història sin­gu­lar que per­me­ten expli­car una part impor­tant del nos­tre pas­sat i que s’aca­ben con­ver­tint en veri­ta­bles símbols. El Palau del Par­la­ment n’és un, pot­ser el que millor con­densa la història del nos­tre país en els dar­rers tres-cents anys. El nom del parc, la Ciu­ta­de­lla, i la presència d’alguns edi­fi­cis, ens recor­den prou bé la seva funció ori­ginària. L’engi­nyer i el pri­mer gover­na­dor del recinte, Próspero de Ver­boom, ho recor­dava sense embuts el 1725: “Es va eri­gir prin­ci­pal­ment per tenir en calma i amb la deguda obediència” Bar­ce­lona. I afe­gia: “I amb ella a tot el Prin­ci­pat, per les infaus­tes experiències que s’han produït en tan­tes rebel·lions que s’hi han fomen­tat.”

Les “experiències” a què es refe­ria l’engi­nyer no es limi­ta­ven només a la guerra de Suc­cessió, durant la qual bona part del país s’havia posi­ci­o­nat en con­tra de Felip d’Anjou, sinó també a les cons­tants tiban­tors que s’havien produït durant el segle XVII, quan les corts cata­la­nes havien plan­tat cara als exces­sos reials. En rea­li­tat, el debat anava més enllà d’una dinas­tia o d’una altra i s’esta­blia entre un par­la­men­ta­risme a l’estil anglès o un abso­lu­tisme com el que s’impo­sava a França. Quan les tro­pes feli­pis­tes van ocu­par Bar­ce­lona l’11 de setem­bre del 1714, la tasca de sub­ju­gar aque­lla ciu­tat rebel es va expres­sar amb tota la seva cru­esa, sobre­tot l’antic barri de la Ribera, on es van des­truir més d’un miler de cases per dei­xar pas a la cons­trucció de la Ciu­ta­de­lla, una immensa mole tan inútil a l’hora de rebut­jar inva­si­ons, com la de les tro­pes napoleòniques el 1809, com impla­ca­ble quan es trac­tava de repri­mir els bar­ce­lo­nins.

La Ciu­ta­de­lla “esde­vingué odi­ada de pares a fills, espe­rant una ocasió favo­ra­ble per fer-la des­a­parèixer”, tal com recor­dava Fran­cesc Car­re­ras i Candi. La pri­mera opor­tu­ni­tat es va pre­sen­tar el 1841, quan la Junta de Vigilància, l’Ajun­ta­ment, la Dipu­tació i els caps de la Milícia Naci­o­nal en van acor­dar l’ender­roc. Un dels que va par­ti­ci­par en l’acte, Joan Antoni de Llinàs, degà de la Junta Suprema de Vigilància i Segu­re­tat i dipu­tat pro­vin­cial, va pro­nun­ciar un dis­curs, amb el pic a la mà, en què aca­bava dient: “Ciu­ta­dans, en oca­si­ons com la pre­sent, els nos­tres avis deien: Comen­cem!” La for­ta­lesa, però, no es va ender­ro­car fins al 1868, quan es va exi­liar Isa­bel II, la dar­rera repre­sen­tant de la dinas­tia que l’havia aixe­cat.

Mal­grat tot, el procés de recu­pe­ració de l’espai no va resul­tar gens sen­zill i es va tro­bar amb un munt d’entre­bancs. Alguns dels opo­si­tors argu­men­ta­ven que amb la cessió “es lesi­o­na­ven els interes­sos del l’Estat” i es con­ce­dien pri­vi­le­gis a Bar­ce­lona, sense tenir gaire en compte de quina manera s’havien obtin­gut els ter­renys el 1715. D’altres dipu­tats encara ana­ven més enllà i entra­ven en con­si­de­ra­ci­ons sobre la des­cen­tra­lit­zació i la neces­si­tat que es con­servés “la uni­tat de la nació”, supo­sa­da­ment amenaçada per la cessió d’un edi­fici mili­tar. Final­ment, va cal­dre una llei específica (publi­cada a la Gaceta de Madrid el 19 de desem­bre del 1869) en què es fixa­ven les con­di­ci­ons per dur a terme la cessió dels ter­renys a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Es trac­tava d’un regal enve­ri­nat; sobre­tot pels con­di­ci­o­nants que s’impo­sa­ven, cer­ta­ment humi­li­ants. El pri­mer de tots era l’obli­gació que l’Ajun­ta­ment assumís les des­pe­ses d’ender­ro­ca­ment “fets i per fer”, la qual cosa obli­garà a fer-les en diver­ses fases i no es com­ple­tarà del tot fins al 1888, amb motiu de l’Expo­sició Uni­ver­sal. El poble de Bar­ce­lona, doncs, havia patit el càstig de cons­truir la for­ta­lesa i, cent cin­quanta anys després, es veia forçat a assu­mir-ne l’ender­ro­ca­ment. La segona obli­gació que assu­mia l’Ajun­ta­ment era la de cons­truir “pel seu compte, el quar­ter o quar­ters que siguin neces­sa­ris per allot­jar el nom­bre de sol­dats d’ordinària dotació de la Ciu­ta­de­lla”, una impo­sició que s’aca­ba­ria exe­cu­tant par­tir del 1889, amb la cons­trucció de les caser­nes al pas­seig Colom, actu­al­ment ocu­pa­des per la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra. El dar­rer con­di­ci­o­nant, però, era el més enve­ri­nat i impre­vi­si­ble de tots. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona accep­tava “la res­pon­sa­bi­li­tat d’indem­nit­zar els pro­pi­e­ta­ris que en forma legal jus­ti­fi­quin tenir-hi dret”. Es trac­tava d’una mesura sug­ge­rida per alguns pro­pi­e­ta­ris dels ter­renys, des­cen­dents dels que havien estat espo­li­ats a par­tir del 1715, que s’havien per­so­nat en la tra­mi­tació par­la­mentària de la llei i que van impul­sar un con­tenciós inter­mi­na­ble per a l’Ajun­ta­ment.

Al marge d’això, les obres d’ender­ro­ca­ment i recon­versió de la for­ta­lesa en parc es van con­ver­tir en un pro­jecte de llarga durada, a l’estil de l’actual plaça de les Glòries. Però, en algun cas pun­tual, com ara la vella torre medi­e­val de Sant Joan (situ­ada molt a prop, on actu­al­ment hi ha el llac del parc), es van con­ver­tir en un veri­ta­ble ceri­mo­nial. Es trac­tava d’un espai que durant més de cent anys havia fet les fun­ci­ons de presó política, per la qual cosa era espe­ci­al­ment odi­ada pels bar­ce­lo­nins. Resulta per­fec­ta­ment com­pren­si­ble, doncs, que les obres de demo­lició, immor­ta­lit­za­des en un gra­vat de l’època gene­res­sin una nota­ble expec­ta­tiva entre els ciu­ta­dans.

En tot cas, no va ser fins al 1888, durant l’Expo­sició Uni­ver­sal de Bar­ce­lona, que es va apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per urba­nit­zar tota la zona i con­so­li­dar-la com a parc de la ciu­tat. Dels immo­bles que es van man­te­nir dem­peus, només en van sub­sis­tir tres: la cape­lla, el palau del gover­na­dor i l’arse­nal. El pri­mer, tot i l’intent de con­ver­tir-lo en panteó dels cata­lans il·lus­tres, encara avui manté la seva des­ti­nació com a cape­lla mili­tar, amb accés limi­tat i un ús extra­or­dinària­ment res­trin­git. En el cas del palau del gover­na­dor, actu­al­ment l’edi­fici està des­ti­nat a ins­ti­tut de secundària, però la des­ti­nació més simbòlica de totes és la de l’arse­nal, que pri­me­ra­ment es va voler habi­li­tar com a Palau Reial. En tot cas, tot i els esforços de l’arqui­tecte Pere Falqués i la des­pesa que va assu­mir l’Ajun­ta­ment, cap mem­bre de la família reial es va dig­nar a emprar-lo. Poste­ri­or­ment, l’edi­fici es va dedi­car a museu, però va ser el 1931, amb la pro­cla­mació de la República, quan el país va cap­gi­rar com­ple­ta­ment el sen­tit de la història.

Des de bon començament, hom va tenir molt clar que, més enllà de la fun­ci­o­na­li­tat de l’espai, hi havia en joc un símbol. Els pri­mers pro­jec­tes van tenir molt pre­sent la neces­si­tat de recor­dar el paper que havia jugat aquell espai. A banda del pro­jecte de Josep Font­serè, Miquel Gar­riga va pre­sen­tar-ne un altre en què pro­po­sava la cons­trucció d’un Panteó de les Vícti­mes de la Lli­ber­tat a par­tir de la res­tes arqui­tectòniques dels edi­fi­cis reli­gi­o­sos. En el cas de la torre de Sant Joan es va deba­tre la pos­si­bi­li­tat d’apro­fi­tar els fona­ments i de recons­truir la part baixa per fer-hi un memo­rial que recordés la repressió borbònica. El pro­jecte, però, no arri­bar a con­cre­tar-se, i els fona­ments es van man­te­nir enter­rats sense cap senyal que els loca­litzés i els iden­ti­fiqués.

El debat sobre la reversió del símbol es va recu­pe­rar durant la República, en un moment d’efer­vescència política i de recu­pe­ració de l’auto­go­vern. Però, sense cap mena de dubte, el cap­gi­ra­ment defi­ni­tiu es va pro­duir el 1932, amb l’emplaçament del Par­la­ment de Cata­lu­nya a l’antic palau. En el dis­curs d’ober­tura, Fran­cesc Macià va recor­dar que es tro­ba­ven “en aquests murs que el destí ha vol­gut que fos­sin, jus­ta­ment, els matei­xos que alçà per aba­tre Cata­lu­nya l’usur­pa­dor de les nos­tres lli­ber­tats” i, tot seguit, va afe­gir que es pre­nia “pos­sessió vic­to­ri­osa d’aquesta for­ta­lesa, per cele­brar-hi de nou corts nos­tres, que hi dic­ta­ran lleis nos­tres, en llen­gua nos­tra”. L’escarni s’havia con­ver­tit en símbol de l’auto­go­vern