L’enigma de Casablancas

Entre el 9 i el 13 de febrer podrem gaudir, al Gran Teatre del Liceu, de l’estrena mundial absoluta de la primera òpera de Benet Casablancas, amb text del filòsof Rafael Argullol. El compositor ha estat gairebé tres anys preparant L’enigma di Lea, monstre escènic dirigit musicalment per Josep Pons i escènicament per Carme Portacelli.

Per Benet Casablancas, escriure una òpera significa passar a una esfera superior: “És el repte més important de la meva carrera i un canvi d’escala compositiva. A diferència de la música de cambra o simfònica, has de tenir en compte molts aspectes més, com ara la vocalitat, l’escena, les necessitats de la trama, el balanç amb el fossar... És l’obra d’art total.”

L’enigma di Lea és una història d’amor, dolor, desig i passió, un cant a la capacitat de l’home per transcendir la seva condició humana i les seves limitacions, un reflex d’aquest impuls per acaronar l’absolut, per dir-ho en termes dels romàntics, com Shelley, Hölderlin, Keats, Byron, Victor Hugo i Wordsworth. A la fi, una proclama dels valors humanístics –amor, llibertat, coneixement– per tal de fer front a les constriccions i als falsos ídols que ens imposa la societat i assolir la realització personal.

Dient-ho com Chrétien de Troyes, l’òpera és una quête o recerca de l’amant –Ram (José Antonio López)– en l’esperit del qual Lea (Allison Cook) pugui reconèixer els efectes de la seva confrontació amb la divinitat i la violència de la possessió, i compartir el seu secret. Lea té un xoc i del seu interior sorgeix una visió, un impuls de transcendència, en entreveure la immortalitat; és el contacte d’allò humà amb allò diví com a força generatriu de la història. “Una dimensió utòpica que trobem finalment en l’art de tots els temps”, afirma el compositor, que ha tingut com a referent principal la tradició monteverdiana.

D’una banda, l’obra s’inicia en una època atemporal i, de l’altra, succeeix al present, en la segona part, i els dos protagonistes que apareixen, Lea i Ram, són la conseqüència d’aquest doble horitzó. I en la resta de personatges es confirma el caràcter llegendari: les tres dames de la frontera (Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante), que són símbol de la benevolència, i Milulls (Felipe Bou) i Milboques (Sonia de Munck), que són personatges grotescos i malvats que representen el judici constant al qual estan sotmeses les accions humanes. I el Doctor Schicksal (Xavier Sabata) és un personatge tragicòmic que fa de contrapunt i afegeix elements bufonescs. El profund humanisme de l’obra també es reflecteix en el zàping per la història de l’art, amb tres personatges, Miguel (Miquel Àngel, David Alegret), Lorenzo (Bernini, Antonio Lozano) i Augusto (Rodin, Juan Naval-Moro), que canten un tercet que col·lapsa els seus intents de creació artística, conjuminen la bogeria, la genialitat i el misteri. Aquest és l’espai on Lea i Ram tenen una segona oportunitat per estimar-se un cop superades les proves iniciàtiques.

L’obra és cíclica, s’inicia amb Lea dansant i acaba de la mateixa manera. És l’atemporalitat, l’eternitat, la cerca de la transcendència en contraposició a la immanència a què estem sotmesos. Només resta, a la fi, la flauta sola fins que el so s’extingeix.