NANNI MORETTI EN VESPA PER ROMA

Il sol dell avenire, de Nanni Moretti, s’estrenarà la setmana vinent entre nosaltres mesos després de rebre l’estima dels espectadors italians anti-Meloni que, malgrat haver-hi tants de motius per al pessimisme, s’aferren a l’esperança: és una pel·lícula de resistència que vindica un esperit col·lectiu i que rebutja el nihilisme; també és una mostra d’un cinema de resistència i llibertat que inventa les pròpies regles, com es propi d’aquest cineasta que ara es burla d’aquelles que imposen les plataformes digitals. Transitant de nou el terreny de l’autoficció, en el qual va iniciar-se amb Io sono un autarchico (1976) encarnant l’alter ego Michelle Apicella, Moretti hi interpreta un director (Giovanni, del qual Nanni és un diminutiu) que roda un film sobre l’estada d’un circ hongarès a Roma l’any 1956: una ficció que vol ser una forma de reparació d’un error històric de l’esquerra en la mesura que imagina que la militància comunista demana a la direcció del PCI que s’oposi a la invasió soviètica a l’Hongria revoltada contra l’autoritarisme.

Il sol dell avenire acaba amb banderes roges onejant mentre Moretti balla, juntament amb altres, en una mena de desfilada felliniana, al so de Voglio vederti danzare, de Franco Battiato. El cineasta balla i canta com en moltes altres pel·lícules seves, una de les quals la mítica Caro diario, que una setmana abans que arribi Il sol dell avenire, torna a exhibir-se en unes poques sales comptades de l’Estat espanyol trenta anys després de revelar-se lluminosament al món. Al cartell de l’últim film hi apareix dibuixat Nanni Moretti circulant amb un patinet elèctric. Una evocació claríssima del cartell de Caro Diario, que també mostra el cineasta dibuixat, però en aquest cas d’esquena sobre una vespa. Aquesta pel·lícula s’estructura en tres episodis corresponents a tres viatges. Al primer, Moretti vaga en vespa per Roma. Les seves ganes de ballar es fan presents en diversos moments memorables. N’hi ha un en què puja a un escenari muntat al carrer per afegir-se al grup que canta i balla Visa para un sueño, de Juan Luís Guerra. En un altre, troba, casualment, Jennifer Beals (que aleshores vivia a Roma) i li declara la seva admiració per haver protagonitzat Flashdance. I encara n’hi ha un altre en què es marca uns passos quan, mirant la televisió en un bar, veu Silvana Mangano ballant El negro zumbón a Anna.

Aquest primer episodi, però, acaba amb una gravetat commovedora després que Moretti digui: “No sé per què no he anat mai on van matar Pasolini.” Aleshores la càmera, filmant-lo per darrere, el segueix en el trajecte en vespa que fa fins que arriba al lloc de la platja d’Ostia on va ser assassinat el director de Mamma Roma. És un moment sagrat. En el segon episodi, Moretti fa un viatge per les illes Eòliques amb un amic que no veu mai la televisió, bramant-ne en contra, fins que comença a veure la sèrie Bellesa i poder i s’hi enganxa. Tant és així que demana a uns turistes nord-americans que li avancin el contingut de nous capítols mentre són al volcà de Stromboli, el lloc mític on Roberto Rossellini va rodar una pel·lícula amb Ingrid Bergman. Amb una lúcida ironia, Moretti anunciava que el cinema ocuparia un lloc marginal dins la indústria de l’audiovisual. Finalment, en el tercer i últim episodi (o viatge), el cineasta reconstrueix el seu periple per una diversitat de metges i clíniques fins que van diagnosticar-li un càncer limfàtic, del qual, afortunadament, segueix curat. És així que Caro diario, tan lliure i inspirada, és una afirmació de la vida després d’una greu malaltia. Una glopada d’aigua (Morettii diu que cada dia en beu un vas en dejú) que encara és fresca.