Postveritat i credulitat

Que la paraula de l’any 2016, segons el Diccionari d’Oxford, fos postveritat no va ser pas perquè s’hagués trobat una manera més original d’anomenar les mentides. No, el terme postveritat no descriu l’edat d’or dels mentiders, sinó l’època daurada dels qui se’ls creuen. És a dir, la postveritat –segons Oxford, “allò relatiu a circumstàncies en les quals els fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”– el que assenyala és l’actual plaga de credulitat.

La mentida, al capdavall, és tan vella com la condició humana, i aprendre a mentir és una de les bases de tota sociabilitat. A més, la mentida també és present a la mateixa naturalesa. Només cal veure aquests magnífics i alhora minúsculs exemplars d’insectes camuflats de fulla o de tronquet, capaços d’enganyar el més viu dels seus depredadors. I si l’engany està inserit en la lluita per la supervivència de les espècies, com no ens n’hauríem d’haver empeltat nosaltres, experts com som a convertir la natura en cultura, i a dotar de valor moral allò que en l’insecte és un mera acomodació al medi!

El que vull dir és que si només estiguéssim parlant de la mentida, la paraula postveritat no hauria aixecat tanta polseguera. I és que, per escàndol dels qui creien que la raó triomfaria definitivament per sobre de la superstició, allò que la postveritat ens posa davant per davant és el triomf d’una mentalitat crèdula: acrítica, poruga, dòcil, acomodatícia i hiperemotiva. Ja ho advertia Peter L. Berger a A far Glory (1992): “En la mesura que la modernitat soscava el perímetre de les certeses tradicionals, i malgrat els nous coneixements, aquesta esdevé tan crèdula o més que qualsevol altra època.” I afegia amb sorna: “Fins i tot existeix un cert fonament per afirmar que la propensió a creure en ximpleries augmenta, en lloc de disminuir, amb l’educació superior.”

Aquesta mentalitat crèdula envaeix tots els àmbits de la nostra vida, sovint amb conseqüències greus com quan arriba a la medicina, als hàbits alimentaris i, en general, a tot allò que afecta la salut. Però on ara voldria posar l’accent és en el terreny de la cultura política democràtica. L’èxit dels populismes, a causa de la reculada i el descrèdit de les propostes que gosen encarar-se amb la complexitat i la incertesa del món actual, és paral·lel a l’extensió d’una credulitat que no busca altra cosa que el confort emocional immediat a través de l’adhesió al darrer xarlatà que, havent-la inquietat primer, després promet satisfer-la.

Em sembla clar que el camí cap a una mentalitat crèdula l’aplana la manera com avui circula la informació i com es conformen les protoidees polítiques. Sempre s’havia dit que la moneda falsa corria més de pressa que la bona. I ara ho veiem per com circulen els rumors i les falses notícies. Però, encara més, ho constatem per la facilitat amb què, gràcies a les xarxes socials, hom pot aconseguir fer-se un món a mida i complaent a còpia de triar només allò que vol veure i sentir i d’excloure tot allò que podria incomodar i forçar a una reflexió crítica.

És inevitable, aquestes darreres setmanes, no veure en els atacs al nou president de la Generalitat, el Molt Honorable Senyor Quim Torra, aquestes dinàmiques de què parlo. Que la propaganda política, en boca dels líders populistes –i dels que s’afanyen a emular-los– o d’una determinada premsa activada en mode “sectari” recorri a la mentida més obscena no seria tan greu si no fos per la docilitat amb què se l’empassen els qui, aterrits pel desafiament sobiranista, necessiten apaivagar el seu desassossec emocional amb la demonització de l’adversari.