“Els drets de les dones no són una eina política”

Comparteixo amb diverses entitats feministes amb les quals ens reunim periòdicament que sí que hi ha hagut un revulsiu en aquests dotze mesos. Com a mínim de conscienciació social. Ja ningú qüestiona les polítiques de gènere que durant molts i molts anys ha anat fent el feminisme i que han arribat a tots els àmbits. Hi ha un impacte directe i real en una ciutadania que respon majoritàriament, per exemple, condemnant cada cas de feminicidi.

Quan un tema, com el feminisme, es posa en l’agenda política d’un país sempre hi ha extrems que l’aprofiten com a arma. I els drets de les dones no són una eina política que ningú ha de qüestionar i molt menys negar. Les polítiques feministes són bones per a tothom, no només per a les dones. És inadmissible que lleis aprovades per un ampli consens, com la de l’avortament, tornin a ser atacades per l’interès concret de partits com Vox i el PP.

Tant se val. El que cal és tenir dones i homes polítics amb visió de gènere. La paritat s’ha d’exigir també en tots els espais de poder, i crec que un dels passos importants que s’ha fet en el darrer any és impulsar un pla director de formació en polítiques d’equitat de gènere, perquè és imprescindible que tots els càrrecs del nostre govern tinguin formació reglada i acadèmica en aquest àmbit. No hi ha més: formació, formació i formació.

La direcció la tenim clara i ens hem dotat d’un corpus normatiu important i clar, però és cert que els resultats de vegades són més tebis del que voldríem o, fins i tot, no s’acaben d’aplicar. Veiem que moltes institucions volen tirar endavant polítiques de gènere, però no saben com fer-ho. Nosaltres ho resumim en el fet que cal que totes les polítiques públiques es posin les ulleres liles. El gènere no és neutre, i quan mirem el món no ho hem de fer només amb una mirada masculina, per evitar repetir errors del passat.

A la salut, sense anar més lluny. La majoria d’estudis es basen en el model i el referent masculí i tenen una visió de les malalties marcada per allò que passa als homes. És el cas, per exemple, dels símptomes d’un atac de cor, que en l’imaginari col·lectiu es presenten com dolor al pit i al braç esquerre quan, en realitat, això només passa als homes i no a les dones. En les dones l’atac cardíac es relaciona, entre d’altres, amb pressió o dolor a la part inferior del tòrax o a la part superior de l’abdomen, mal d’esquena, espatlles i mandíbula i cremor a la panxa. Símptomes molt poc coneguts, d’altra banda. Hem de trencar amb els estereotips de gènere i entendre que la visió masculina i la visió femenina del món són diferents. I no passa res!

És cert. I això ens obliga a fer pedagogia els 365 dies de l’any. Malauradament, es mantenen certes actituds tancades que es resisteixen a evolucionar, però moviments en l’àmbit mundial com el Mee too o el #Cuéntalo que van sortir al carrer el 8-M ens donen molta força per demostrar l’evidència: que quan s’ataca una dona s’està atacant totes les dones.

Els mitjans de comunicació esteu cada cop més conscienciats i em consta que es treballa dia a dia per superar les barreres. Però massa sovint ens trobem amb tractaments de notícies que ens mostren, un cop més, que la mirada masculina continua marcant els continguts. El cas de les preses polítiques és un dels més recents. No han estat tractades ni de bon tros de la mateixa manera que els presos. Hem d’utilitzar un llenguatge inclusiu, on totes i tots ens sentim més còmodes.

Ara la població és molt més capaç de reconèixer aquestes actituds. I de denunciar-les. Les expertes de les entitats feministes ens confirmen que no creix el nombre, sinó que som més capaces de posar nom, de fer-les aflorar. Fins fa tres anys, no teníem llei per a la igualtat efectiva de dones i homes i fins fa deu no existia una llei contra la violència masclista. Aquesta institució fa només trenta anys que existeix, igual que les polítiques de gènere a Catalunya. Ha estat un camí costerut, de fer feina de formigueta de moltes, moltes, moltes dones. Hem de mirar al passat per emprendre accions de futur, i per això el nostre lema d’aquest any del 8-M és el reconeixement al treball de les predecessores del moviment feminista, del seu treball en xarxa i de la sororitat que s’ha creat.

Es fa difícil de dir, però un dels grans en què cal treballar a fons és el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Sense anar més lluny, al Mobile World Congres només hi ha un 20% de dones en càrrecs directius o d’empresa. No ens podem permetre perdre tot aquest talent femení en un àmbit capdavanter com ho és aquest i d’un impacte econòmic tan profund. El biaix entre les feines més feminitzades existeix, són les més mal pagades i les més precàries, però en cap cas es tracta d’una situació inamovible. Ens cal demostrar a les nenes que poden optar a les carreres i als oficis científics i tecnològics amb les mateixes condicions que els nens.

Només com a exemple. Ens expliquen des de la Universitat Politècnica de Catalunya que quan van canviar el nom del grau d’informàtica pel d’enginyeria informàtica les matriculacions de dones van baixar. Tan sols pel canvi de nom! Ens cal visibilitzar més els referents femenins en àmbits científics i tècnics, perquè en aquest país tenim molts models amb nom de dona en què emmirallar-nos.

Malauradament, sí que hi ha hagut darrerament situacions vergonyoses, com la viscuda en l’acte de lliurament de la Pilota d’Or amb la jugadora de futbol Ada Hegerberg, però hem de ser positives i continuar treballant. Sobretot en dos fronts: fomentar la pràctica esportiva entre les nenes i adolescents, que és menor, i aconseguir lideratges esportius femenins. Estem dissenyant amb el CAC i amb la Direcció General de l’Esport una campanya específica en aquest sentit.

Encara hi ha una justícia que no dona resposta als drets bàsics de les dones. El cas de la manada va destapar una manera de fer de determinats jutges, però no ha estat ni de bon tros l’únic. No és lícit que es qüestioni encara la víctima d’una violació pel criteri de si es va resistir prou o no o si va rebutjar l’atac amb prou claredat. Nosaltres fem de paraigua de les denúncies en aquest sentit i ens fem sentir al carrer. Aquí també la formació és clau i participem en projectes adreçats especialment a jutges i jutgesses per garantir la transversalitat de gènere quan emetin una sentència.

Nosaltres creiem que les xarxes socials com a instrument de comunicació no són un problema en si mateixes. És l’ús esbiaixat que se’n fa, el que més preocupa, perquè permet controlar i dominar més la parella des de la distància. Propostes educatives com la que compartim amb la Direcció General de Joventut, Tabu.cat, ens permeten explicar al col·lectiu de joves que determinades accions a les xarxes no s’han de normalitzar i que hi ha comportaments inadmissibles. De fet, no fa de menys recordar que amb la llei a la mà tenim capacitat sancionadora i que la podem aplicar en aquells casos en què els drets de les dones no són respectats.

Estem encara lluny de ser el cent per cent. Les dades ens parlen que el mur de la vergonya i de la por es manté en molts casos i que hem de continuar insistint en les campanyes de conscienciació i en la línia d’atenció a les dones en situació de violència (900 900 120). Les darreres dades obtingudes ens diuen que un 94% de les trucades denuncien maltractament en l’àmbit de la parella i que en un 64,7% és de part de la persona amb qui conviuen actualment. Tot i això, és important destacar que augmenten les denúncies fetes per persones properes a la víctima, que l’acompanyen i que faciliten que la situació es doni a conèixer, que es trenqui el silenci imposat.

Les dades són demolidores i només un 0,1% de les denúncies, comprovades, són falses. És un discurs populista, que pot tenir el seu públic, però que aviat es demostra que no va enlloc. Hem de continuar desmuntant aquestes fake news en tots aquells llocs on apareguin informacions que s’allunyen de la realitat i que no tenen cap altre objectiu que intoxicar la realitat, que ja és prou dura per si mateixa.

No n’hi ha un de sol i per això parlem de gènere, perquè qualsevol dona pot ser víctima en un moment determinat de la seva vida.

Les noves generacions arriben amb molta més informació, més apodarades i amb més eines per fer-hi front, però també cal destacar que aquestes eines s’han de fer arribar als nois, perquè assumeixin nous rols de masculinitat lluny dels estereotips que toleren i en el pitjor dels casos assumeixen les actituds masclistes. Si no som capaces de superar determinats rols, sobretot aquells molt marcats, aquests nois no acceptaran com a pròpia la igualtat de gènere i perpetuaran un model masclista i desigual.

Hem anat ampliant tant la participació com el consens en les decisions. Es tracta d’un ens que integra les representacions d’aquelles associacions i grups que treballen en programes d’igualtat i a favor de les dones i, també, les diferents entitats de dones del territori català vinculades al pla de govern que fan polítiques de dones. Està reconegut com a organisme amb estatus consultiu especial del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides.

N’hi ha hagut molts, però voldria destacar dues fites importants aconseguides en aquests trenta anys. La primera, obrir el Consell, que comptava amb només 22 entitats de dones quan es va constituir i ara arriba a les 400. Una situació que ha estat possible gràcies a la feina i a la bona gestió de les dones que m’han precedit en el càrrec i que han convertit l’ens en un dels més participatius dels que existeixen actualment a Catalunya. La segona fita central, promocionada a partir de la primera presidenta, Joaquima Alemany, és la visió internacional que se li va donar i l’oportunitat d’accedir a les Nacions Unides. Era una manera de demostrar que allò que passava i preocupava les dones de Catalunya també passava i preocupava les dones de la resta del planeta. Podíem participar amb veu pròpia en la construcció d’una agenda del món en la lluita per assolir la igualtat de gènere. Les aliances amb entitats de dones d’arreu ens ha permès debatre aspectes rellevants que ens afecten. L’Agenda 2030 de l’ONU ha de tenir una visió feminista.

Tenim una llarga trajectòria de plans estratègics a l’Institut i hem utilitzat diverses metodologies. En el cas que ens ocupa ara posem el focus en la transversalitat de gènere i en la definició d’actuacions més concretes en cada departament. De fet, no hem d’inventar res, perquè la llei ja especifica les actuacions concretes, però volem que tothom les integri en el seu ADN i les faci complir. Un dels aspectes clau del pla és, per exemple, fomentar l’educació en valors igualitaris.

Sí. Si no construïm una societat on nenes i nenes comparteixin els mateixos valors i se’ls vulgui segregar per motiu de sexe anirem repetint els mateixos estereotips equivocats que no duen enlloc. També caldrà incidir més en la corresponsabilitat pel que fa a les tasques de la llar i a la cura de les persones al seu càrrec. Avui encara són feines majoritàriament femenines, i cal una incorporació més gran dels homes. A banda que aquestes tasques han de rebre el reconeixement que es mereixen. Estudis consultats ens diuen que la bretxa salarial de gènere desapareixeria si es reconeguessin econòmicament les tasques de la llar i la cura de les persones.