El dossier

IRENE QUINTANA

TÉ 22 ANYS I HA PATIT UN TRASTORN D’ALIMENTACIÓ

“Superar-ho és possible ”

Després de seguir un tractament de quatre anys i mig, Irene Quintana ha aconseguit superar el seu trastorn d’alimentació, i tot i que parlar-ne li fa remoure emocions, no dubta a fer-ho per ajudar altres persones.

Quan va començar tot?
Amb 9 o 10 anys ja no estava contenta amb el meu cos. Em va venir la regla molt aviat, i això ja va fer que em sentís diferent. A primer d’ESO em deixava expressament l’esmorzar a casa i la meva mare me l’havia de portar a l’institut. A tercer d’ESO vaig començar a angoixar-me pensant que no tenia amigues, quan en realitat sí que en tenia. Sempre he estat molt exigent amb mi mateixa i amb els estudis i vaig decidir que el quart d’ESO el faria a Irlanda. Ara veig que en realitat allò va ser una fugida endavant. Allà ho vaig passar molt malament, però vaig decidir que no ploraria i vaig començar a pressionar-me amb el menjar. Em vaig apuntar a un gimnàs i em vaig comprar pastilles per aprimar-me. La meva mare d’allà ho va dir a la meva mare, i quan vaig tornar ja vaig començar amb els psicòlegs.
Què li passava?
Primer petites coses: deixar de menjar fuet, no fer servir oli... Això va fer que els psicòlegs no se centressin en el tema alimentari. A primer de batxillerat tenia moltes crisis d’ansietat, tremolava i no podia respirar. Vaig deixar de presentar-me a exàmens: preferia un zero per no presentat que treure una nota baixa. Estudiava compulsivament i tenia moltes obsessions.
Per exemple?
Havia de comptar tota la gent de la classe, tenia controlats tots els semàfors... Em vaig tornar supersticiosa... Al final em van portar al psiquiatra i em van diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Encara no havia sortit el tema del menjar, llavors el que em passava és que em passava una setmana menjant només formatge brie, o una altra menjant només croquetes. Tothom ho atribuïa al TOC.
Això va amagar el trastorn alimentari?
Sí. El que va passar va ser que vaig tenir efectes secundaris per una medicació i vaig estar ingressada una setmana. Va ser allà que vaig deixar de menjar, però ho vaig amagar. Pensava que com que estava tot el dia estirada no havia de menjar res. Em vaig aprimar molt, però tenia l’excusa d’haver estat ingressada. Llavors jo ja era conscient que hi havia un problema amb el menjar, però els altres encara no. Tenia una imatge distorsionada del meu cos, de vegades em veia prima, de vegades grassa. Un dia em vaig desmaiar i em van diagnosticar gastroenteritis. Ja tenia una altra excusa per no menjar, i la vaig allargar un mes. Vaig acabar el curs com vaig poder.
El seu entorn no notava res estrany?
L’estiu després de primer de batxillerat em vaig engreixar una mica perquè vaig agafar una obsessió amb els gelats. Amic i companys no sabien res del que em passava. El segon de batxillerat vaig decidir dividir-lo en dos anys, però llavors encara em vaig obsessionar més, perquè amb menys assignatures encara volia treure més bones notes. Finalment, la meva psicòloga habitual va marxar i me’n van assignar una altra, que de seguida em va dir que jo tenia un problema amb l’alimentació. Quan em va dir això, ja no hi vaig voler tornar més. La meva mare, però, sí que hi va tornar i la psicòloga li va explicar que havia d’estar molt atenta. Tenia experiència en el tema i de seguida ho va relacionar tot. Mai he sabut si he tingut els dos trastorns o si un porta a l’altre, perquè hi ha noies que tenen trastorn alimentari però no tenen TOC. Amb el temps he vist que les obsessions les controlo però, en canvi, el tema alimentari està més arrelat.
Com va ser el tractament?
Em van derivar a una Unitat de Patologies Alimentàries. Els primers mesos estava interna de les nou del matí a les sis de la tarda. No pots anar sola al lavabo, et treuen l’accés a les xarxes socials, no pots triar què menges... A mesura que vas millorant, guanyes privilegis i responsabilitats. Hi he estat quatre anys i mig, i l’últim any hi anava un cop al mes. Al meu grup tot érem noies, fèiem teràpia i activitats juntes, i amb algunes hem mantingut l’amistat. Veure que no ets l’única ajuda moltíssim.
Què diria als familiars?
És molt important el suport de la família, el que passa és que quan estàs malament no el veus, aquest suport, et penses que no t’ajuden. Als familiars els diria que estiguin molt atents als canvis emocionals. I que hi pot influir la genètica, però també és un resultat de la nostra societat. Ara parlo per mi: jo sempre havia aconseguit el que volia, no m’havien posat límits... que és precisament el que em van posar durant el tractament. Insisteixo, és important que els pares estiguin atents a l’estat d’ànim dels fills. Potser no és tan important el que facin amb el menjar (que també), però si això va acompanyat d’un estat d’ànim inestable... és gairebé segur que hi deu haver un problema amb el menjar.

MÉS SENSIBLE

“Amb la pandèmia he notat que hi ha moments que estic molt més sensible, però també veig que ho estic gestionant prou bé. En relació amb el menjar, estic bé, però sé que he de vigilar i no confiar-me. Mai menjo sola, prefereixo menjar acompanyada. Tinc la sort que la meva parella o els meus pares sempre mengen amb mi, i si veuen alguna cosa estranya m’ho comenten”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor