UNA GUERRA QUE LA HISTÒRIA HA PERDUT
La confusió informativa és cada cop més gran, i l’absència de testimonis i la manca de proves impedeixen pensar en cap procés de rendició de comptes
Els bombardejos contra el camp de refugiats de Jabalia, ubicat al nord de la Franja de Gaza, han tingut la capacitat de sorprendre fins i tot els qui fa setmanes que malden de forma miserable per seguir amb vida entre míssils. “Mai havíem vist cadàvers tan cremats i fragmentats”, deia des del lloc dels fets Ahmeh Kahlout, cap dels equips de rescat de la zona amb diverses guerres a les espatlles: “Fins i tot els ossos estan calcinats.”
El plor desesperat que els supervivents de Jabalia projectaven cap al cel mentre els envoltava la runa i la mort contrasta amb la respiració tranquil·la del comandant israelià Richard Hecht. En una entrevista a la CNN, el periodista Wolf Blitzer li demanava de recapitular: “Aleshores, sabíeu que hi havia civils innocents a Jabalia i tot i així vau disparar, és així?”, li deia el periodista. “És la tragèdia de la guerra”, li responia el militar: “Ja havíem avisat que havien de marxar cap al sud.”
Les sis tones de plom que Israel va deixar caure sobre el camp de refugiats de Jabalia mostren que els de Benjamin Netanyahu trepitgen l’accelerador al límit per tal d’aconseguir els seus objectius militars. Segons la perspectiva israeliana, el comandant de Hamas que Israel assegura haver eliminat durant el bombardeig de Jabalia justificaria la mort dels 200 civils palestins que hi han perdut la vida. Tot i que experts en la matèria es veuen amb cor de posar en dubte l’encaix d’aquest atac en el dret internacional, l’empara dels EUA mou el debat. “No dibuixem línies vermelles per a Israel”, deia aquesta setmana John Kirby, portaveu del Consell de Seguretat Nacional dels EUA.
Encara que la Casa Blanca se senti amb la potestat de donar llum verda perquè els seus aliats se saltin les convencions dels drets humans, el cert és que “les línies vermelles” ja estan dibuixades en el dret internacional. I que es respectin aquestes línies, que segueixen sent vigents en temps de guerra és el que demanen defensors dels drets humans d’arreu del món, també els que són autòctons de la Franja. Quan va poder sortir de l’estat de xoc després d’haver sobreviscut al bombardeig de casa seva, Raji Sourani va atendre la premsa. Aquest advocat i activista palestí, que resideix a Gaza, lidera les aspiracions palestines perquè els crims comesos contra el poble palestí siguin algun dia jutjats al Tribunal Penal Internacional. Durant l’entrevista, Sourani assegurava que el fiscal del TPI, el britànic Karim Khan, no estava a l’altura de les circumstàncies. El gazià argumentava que Khan havia enviat una legítima ordre de detenció contra Vladímir Putin per l’ocupació contra Ucraïna, però lamentava que pel que fa a Gaza, en canvi, “el fiscal mantingués el silenci”.
Després de vint-i-cinc dies de bombardejos incessants contra una població assetjada i forçada a la fam i a la set, el fiscal Khan va parlar. I va fer-ho des del pas de Rafah, per on OXFAM ha calculat –després de setmanes de setge medieval– que Israel només havia permès l’accés del 2% de l’ajuda humanitària que resulta necessària per fer la vida possible a Gaza. “No hi hauria d’haver cap impediment perquè l’ajuda arribi als infants i a la resta de civils”, deia Khan a través d’un vídeo penjat a les xarxes socials: “Són innocents, tenen drets sota la llei humanitària internacional, i restringir aquests drets pot donar lloc a responsabilitats penals.” “La gent ha de veure que la llei té un impacte sobre les seves vides”, deia més tard el mateix Khan des del Caire: “Ningú pot fer tot allò que vulgui per aconseguir els seus objectius militars. L’aplicació de la llei no és teòrica, i la gent ha sentit promeses durant massa temps.”
Com cada exèrcit del món, les forces israelianes tenen assessors militars que guien les accions de les tropes per intentar que s’adeqüin a la llei internacional. Els 1.150 infants que al tancament d’aquesta edició estaven desapareguts sota la runa, a banda dels més de 9.000 civils morts en menys de quatre setmanes, podrien ser una indicació que els principis de distinció –entre civils i combatents– i de proporcionalitat no han estat en el punt de mira dels dirigents que decideixen prémer el gallet. Els líders de l’Estat d’Israel estan convençuts que Hamas s’amaga sota hospitals com el d’Al-Shifa, a la ciutat de Gaza. El setge contra aquest municipi i la manca de combustible que ventili la xarxa de túnels podrien acabar provocant una rendició per part dels combatents palestins, i Israel espera que la demostració de les seves tesis puguin justificar les accions que han portat a provar-les.
Tanmateix, el dret internacional no creu que la fi justifiqui els mitjans, i alguns israelians, tampoc. El mateix Gershon Baskin, l’home que el 2011 va liderar la negociació per rescatar un soldat israelià segrestat a Gaza a canvi de 1.027 presos palestins, va aixecar la veu davant els bombardejos contra Jabalia. “No hi ha excusa legítima per bombardejar tot un barri per eliminar un sol comandant de Hamas”, deia aquest influent activista per la pau: “Això és un crim de guerra”, concloïa.
Tampoc els jueus del món, tal com suggereixen cartes conjuntes com la publicada al diari Liberation. La peça, titulada “Dolguts per Gaza: no tindreu el silenci dels jueus de França”, està firmada per 85 personalitats jueves: “L’ONU anuncia una possible neteja ètnica de la Franja de Gaza. Com a jueus, estem horroritzats per les violacions del dret internacional que l’Estat d’Israel està duent a terme a Gaza amb total impunitat, i ens neguem a permetre que aquesta massacre tingui lloc en el nostre nom.”
Les alertes per la possible neteja ètnica evolucionen des de fa dies cap a una altra cosa. “Seguim convençuts que el poble palestí corre un greu risc de genocidi”, deia dijous un grup d’experts de l’ONU format per set relators especials de l’organització: “Exigim un alto el foc humanitari per garantir que l’ajuda arribi als qui més la necessiten.” Les paraules d’aquest grup agafen el camí de Craigh Mokhiber, l’ara ja exdirector de l’Oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans. Mokhiber va renunciar al seu càrrec davant del que entén com una resposta indeguda per part de l’ONU cap al que qualifica com “un genocidi de manual”. “El genocidi que estem presenciant a Palestina és producte de dècades d’impunitat israeliana proveïda pels EUA i per altres governs occidentals”, deia a les xarxes socials Mokhiber després de presentar la seva renúncia: “També després de dècades de deshumanització del poble palestí per part dels mitjans occidentals. Tot això s’ha d’acabar immediatament.”
Amnistia Internacional demana que s’investiguin els atacs que l’Estat d’Israel ha llançat contra el Líban emprant fòsfor blanc, una arma química l’ús de la qual està prohibida en zones poblades. “L’atac contra el municipi libanès de Dhayra del 16 d’octubre ha de ser investigat com a crim de guerra”, diu l’entitat: “Va ser un atac indiscriminat que va ferir almenys nou civils.” Israel hauria emprat el mateix producte en repetides ocasions a la Franja de Gaza, el territori més poblat del planeta.
La BBC ha publicat durant les darreres hores una investigació en què revela múltiples atacs de l’artilleria israeliana contra municipis del sud de la Franja als quals Israel havia demanat que la població civil es desplacés. Els municipis de Khan Younis i de Rafah apareixen com a objectius habituals. La contínua mort dels periodistes gazians, que són els únics observadors sobre el terreny i els ulls de la comunitat internacional, deixarà els intents palestins d’aconseguir justícia en mans d’investigacions com les de la BBC.
“No podem més, estem exhausts”, deien els treballadors de Palestine TV. Emetien la pantalla dividida entre la presentadora, que parlava i plorava des de l’estudi, i el corresponsal, que connectava des del davant d’un hospital. En directe, tots dos van assabentar-se de la mort de Mohammed Abu Hatab, un periodista de la cadena, juntament amb la seva dona, el seu fill i el seu germà. Israel havia bombardejat casa seva a Khan Yunis. “En Mohammed estava fent aquesta mateixa connexió fa mitja hora”, deia el periodista, emocionat. De sobte, es va treure l’armilla antibales i el casc: “Ens mataran a tots. L’única diferència és saber quan. Aquesta armilla no ens protegeix. Res protegeix els periodistes. Un a un, tots anem morint.”
Aquest dimarts, 7 de novembre, farà un mes des de l’inici de la guerra, així com de la venjança israeliana per l’atac de Hamas. La llista de morts i de possibles crims és llarga, i Netanyahu i la resta de dirigents israelians asseguren que això no és més que el principi. La confusió informativa és cada cop més gran, i l’absència de testimonis i la manca de proves impedeixen pensar en cap procés de rendició de comptes. La història, en majúscules, ja ha perdut aquesta guerra.