Articles

Opinió

El company que hi era sempre

Amb la mort de Jordi Soler desapareix un dels últims representants de l’ofici que ha servit de baula per encadenar la millor tradició del periodisme durant diverses generacions

Ha sigut corretja de transmissió de l’ofici entre la generació dels anys cinquanta i l’actual

El 2 de desembre del 1990, un servidor estava preparant un programa de ràdio vespertí. Aquella setmana, el tema era la campanya del govern espanyol Póntelo, pónselo, sobre l’ús del preservatiu. Havíem convidat una metgessa de família favorable a la campanya i un psiquiatre de l’Opus que n’era contrari. Hi havia un tercer tertulià que a última hora ens va fallar. Calia trobar un substitut.

“Truca a en Jordi Soler”, em va suggerir el director del programa, el periodista i amic Manel Mesquita.

Era la primera vegada que sentia aquest nom: Jordi Soler. Era el dibuixant de la tira còmica d’El Punt Diari (el rotatiu feia uns mesos que havia canviat el nom per El Punt, però els lectors encara no ens hi havíem acostumat). Vaig trucar al diari. Li vaig exposar el tema i va acceptar. Com que teníem una tertuliana a favor dels condons i un en contra vaig suggerir-li que a ell el presentaríem simplement com a periodista: “No, com a periodista no. Presenteu-me com a usuari.”

El programa no va decebre. I la primera conversa amb en Jordi Soler, aleshores un cinquantí demacrat, va introduir-me en el coneixement d’un personatge inclassificable. Encara no quinze dies després vaig entrar de becari a El Punt. En les diferents redaccions d’aquella santa casa, com a periodista del diari o com a rellogat amb La República, he compartit trenta-dos anys de carrera amb un gegant del periodisme català. Un gegant discret de caràcter i geperut de físic. Cap de les dues coses l’ha fet menys gran. Ninotaire, il·lustrador, articulista, autor de mots encreuats, de jeroglífics, fotògraf, entrevistador, meticulós, perfeccionista i caòtic alhora, ha estat el gasetiller que ho sabia fer tot i que ho sabia fer tot bé. Gairebé fins al dia de la seva mort, aquesta setmana, a Girona, als 83 anys.

En Jordi Soler ha estat sobretot el dibuixant d’en Sísif, la tira surrealista que acompanya El Punt Avui des de l’any 1982 i que encara avui hi ha gent que s’entesta a voler entendre quan no cal entendre-hi res. Ell sempre explicava que l’entranyable personatge de la gota a la punta del nas era una mena de ninot de vudú per revenjar-se d’un cap que havia tingut quan treballava a Madrid. Sigui com sigui, l’evocació explícita del mite clàssic que empeny una roca per un pendent perquè acabi rossolant cada vegada que arriba al cim i l’obliga a tornar a començar, seria també un metafòric resum de la seva vida.

Fill de l’escriptora i mestra republicana Maria Assumpció Soler Font, va néixer a les Fonts de Terrassa el 16 d’abril del 1938, on la seva família estava de pas fugint de les bombes franquistes. La primera pedra per enfilar, només de néixer. La infantesa i l’adolescència, sovint lluny de la mare, també se li farien costa amunt i la vida adulta seria una tortuosa senda per on la roca aniria rostos avall una vegada i una altra, amb relacions de parella tempestives, o tallades de soca-rel per la malaltia, i una addicció a l’alcohol feliçment superada feia més de dues dècades després d’haver-li fet caure la pedra més avall que mai.

Membre de la resistència il·lustrada i bohèmia gironina durant la dictadura, exiliat laboralment a Barcelona i Alcalà de Henares uns anys, Jordi Soler ha estat la corretja de transmissió de l’ofici de periodista a Girona entre la generació dels anys cinquanta i seixanta i l’actual. Aviat és dit. Poca broma, tot i tractar-se d’un ninotaire. No ha tingut mai vocació de mestre, però som centenars els que hem après al seu costat, veient-lo fer, discret, sovint com una presència etèria, a estones com un rondinaire persistent a l’hora de comentar els articles de la caverna mediàtica, en la gran escola de periodisme que ha estat El Punt, el mitjà en què la principal assignatura ha estat “surt al carrer i espavila’t”. Hi ha hagut periodistes més llorejats, més reconeguts i més creguts que en Jordi Soler, però pocs com ell formaran part de l’imaginari sentimental de quatre o cinc fornades de professionals.

Després de quaranta anys anant a la redacció, fins i tot ja jubilat, cada dia, festius inclosos, fins que va arribar la pandèmia, l’home que hi era sempre no hi serà més. Nosaltres tampoc hi som gaire, amb aquesta conya del teletreball impulsat per les tendències laborals i l’empenteta del coronavirus. Però per a aquells que han desfilat per les redaccions del Punt Diari, d’El Punt, de Presència, de L’Esportiu, d’El Punt Avui, de L’Econòmic i de La República, fer de periodista haurà estat treballar en un lloc d’on n’han sortit periodistes nacionals i internacionals, polítics, alcaldes, professors d’universitat, escriptors, empresaris i presidents de la Generalitat; on progressivament s’hi ha anat deixant d’escriure a màquina; s’hi ha anat deixant de beure i de fumar; s’hi ha anat deixant d’emparellar-se i desparellar-se; s’hi ha anat deixant de discutir els temes a crits; s’hi ha anat deixant de plegar tard; s’hi ha anat deixant de treballar, per voluntat pròpia o sobrevinguda per les crisis successives, però on mai s’hi havia deixat de veure en Jordi Soler. Fins ara. Reposi en pau.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)