CAP ALEGRIA PER CANTAR

Un estiu més, els tarragonins Crim alternaran concerts a Catalunya (aquest pròxim mes d’agost a la Fatarella, el Vendrell i Agres) amb dates a l’estranger (escapades a Alemanya, Itàlia i Eslovàquia), revalidant-se com el grup de punk rock més incisiu ara mateix al país. “Quanta vergonya aliena puc suportar / cada cop que obres la boca es torna un repte / que fàcil és ser fràgil hippie superficial / quan la Generalitat paga la festa”, canten a Estiu de merda, cleca contra els “grups de trompetes” imperants en les programacions musicals d’aquestes setmanes i un dels temes més punxants del seu últim disc d’estudi, Cançons de mort, publicat el mes de març passat. “No sé si els programen perquè són populars i prou o perquè els seus missatges tenen una buidor de contingut total que interessa, però, en qualsevol cas, nosaltres estem aquí per ser-ne el contrapunt”, defensa Quim Mas, guitarrista de la banda, que, en la cançó, també etziba: “Algun dia explicaràs com sobreviu un paràsit / Posant trompetes creus que queda guai / però en realitat fas molt més fàstic”.

Cançons de mort, que, aquests últims mesos, Crim ja han fet sonar en espais com la sala gran de Razzmatazz, amb entrades exhaurides, arriba dotze anys després del debut del grup (l’autoeditat 10 milles per veure una bona merda, una particular salutació, en aquest cas, al grup Manel) i va ser engendrat en un moment, com va ser el de la pandèmia, “en què semblava que s’hagués d’acabar el món”. “Menys l’estupidesa sembla que tota la resta s’estigui morint, només cal veure les notícies...”, lamenten. “No sé com s’ho fan els grups que volen transmetre missatges més positius, perquè hi ha poques alegries sobre les quals cantar...”.

Patrimoni mundial, que va ser el primer avançament del disc, parla de la seva ciutat, Tarragona, amb paraules com aquestes: “Som fills d’un poble industrial / Amb els complexes d’un imperi / La processó passeja un mort / sobre les restes d’un incendi”. Una lletra que, temps enrere, de segur compartiria un grup com Els Pets, bateria dels quals, Joan Reig, no es cansa de dir-los, quan se’ls troba, “que bé que ho fan”. “No diré que a Tarragona no hi hagi coses bones, però és una ciutat de merda”, carrega Mas. “En tot cas, una ciutat com Tarragona et dona constantment contingut per escriure lletres”. A La veritat és perillosa, d’altra banda, invoquen els casos dels rapers represaliats Valtònyc i Pablo Hasél: “Només per dir la veritat vam fer cançons / les vols matar només per dir la puta veritat / tu i el teu martell m’heu sentenciat”. I a La revolta dels somriures lamenten la manca de sentit crític de la població tot maleint els “putos lliristes”.

“Si hem inspirat algú, perfecte, perquè a nosaltres ens han inspirat altres”, afirmen quan se’ls pregunta sobre la influència cada cop més palpable que té Crim en grups emergents de punk del país. “Som conscients que, la nostra, no és ara la música més popular, però té un públic fidel i, potser per això, no morirà mai”.